12.01.2025 - 21:40
Després d’uns quants anys de discreció, el cineasta Wim Wenders, autor d’obres mestres com ara París, Texas, El cel sobre Berlín i L’amic americà, ens va sorprendre fa poc amb la magnífica Perfect days. Ara, amb Anselm, ha creat un film extraordinari en 3-D sobre l’obra, la trajectòria i les preocupacions de l’artista neoexpressionista alemany Anselm Kiefer. Tot aprofundint amb respecte i poesia en l’obra d’un dels artistes contemporanis més importants del tombant de segle, ens endinsem en l’abisme de la memòria i el silenci alemany i europeu sobre el nazisme i l’Holocaust.
Jo diria que no és casual que dos grans artistes hagin sumat esforços per reflexionar sobre el feixisme, l’odi xenòfob i els desastres de la guerra en els temps presents europeus, en què vivim un ascens considerable del pensament i les actituds de l’extrema dreta, filla i hereva de la dels anys trenta.
El film és impressionant, com ho són les grans obres de l’autor, siguin quadres, escultures o instal·lacions. Entre tots dos ofereixen a l’espectador una experiència artística que aborda la devastació després de la Segona Guerra Mundial i ens posa a l’abast la immensitat i complexitat de l’obra de l’alemany. La destrucció humana, arquitectònica i natural i el silenci imposat que hi va haver a Alemanya després del feixisme han estat de bon començament els temes clau que Kiefer ha abordat amb una sobrietat i severitat poètica molt contundents. Titulant Anselm el film, sembla que Wim Wenders vol elevar l’artista a la categoria de Leonardo o Miquel Àngel. Podeu veure’n el vídeo promocional:
El film ha estat enregistrar en diversos espais que han estat els estudis de l’artista, fins a arribar al seu lloc de treball actual. A Barjac, prop de Nimes, sense gens d’ajuda d’arquitectes o enginyers, l’artista i els seus ajudants han transformat un espai de vuitanta hectàrees en el seu món. És com una obra d’art immensa i fantasmagòrica, un món fet a la seva mida. Als terrenys, hi ha torres enrunades com les que van restar dempeus a Berlín en acabar la guerra. I enormes hangars i magatzems amb bona part de les seves immenses obres: quadres, escultures, instal·lacions, avions de guerra morts o agonitzants, llibres, foc, aigua, formigó, devastació… Tot en un ordre delicat i bell, que ens acosta a la delicadesa i la profunditat de la poesia.
Les seves obres gegantines et corprenen, t’impressionen, com si, de fet, l’artista construís el món de l’Europa devastada amb tots els seus terribles i negres enigmes filosòfics, humanistes i poètics. Kiefer se situa –i el film situa l’espectador– a les portes de l’abisme, enmig d’un món cremat, destruït, en runes, on la natura no pot sobreviure i les persones són, de fet, una cosa insignificant. Hi ha el mite i la història. El bé i el mal. La por i la poesia. L’horror del mal i l’aclaparadora esplendor inquietant de les runes.
Velles dames de blanc decapitades en el paisatge, d’on creixen torres bombardades, esbarzers secs o tanques de filferro, llibres gegants pesants, branques seques, ferros retorçats, llengües de foc de llançaflames, materials de desguàs, fòssils, pedres, arrels, formigó, esquelets d’avions i ferralla militar. Quadres grandiosos, com si volguessin abastar el món, contenint paisatges desolats. Natures mortes, arrasades i cremades pel mateix autor en el seu estudi, un espai tan immens i, paradoxalment, curosament ordenat, que l’artista ha de recórrer en bicicleta, com cercant alguna idea per a entendre la història i els seus estremidors forats negres.
De tant en tant, ací i allà, una frase a la paret, com si les runes tinguessin vida pròpia. “Potser som els anònims i els oblidats, però no oblidem res.” O els noms de les dones revolucionàries de la història. O de les dones i els mites de l’antiguitat. O allà, prop del sostre, situats en llocs estratègics, trossos d’ales d’avions de guerra que l’artista cerca amb la mirada i anomena pels noms dels arcàngels: Uriel, Gabriel, Rafel, Miquel. Hi ha en el seu món particular una recerca de les imatges i els paisatges del mal del passat, però també una immersió en els mites cristians i de la càbala.
“La insuportable lleugeresa de l’ésser és real”, diu Kiefer, “si mires la història, la cosmogonia, la mitologia, cadascú de nosaltres som menys que una gota d’aigua, que un àtom. La gent cerca la lleugeresa, fuig de les càrregues, de l’abisme, no el vol veure”. Per contra, de ben jove, Anselm Kiefer s’ha enfrontat als silencis imposats més terribles i als dubtes i culpabilitats de l’ésser humà, conseqüència de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust.
Fill del silenci imposat
Kiefer va néixer a Donaueschingen, Alemanya, l’any 1945, enmig de la devastació, envoltat per un espès silenci espectral. “Tota la societat estava en silenci llavors. Eren incapaços de comprendre l’inimaginable.” Com que a l’escola tan sols els van impartir tres setmanes d’història d’Alemanya i tothom callava, Anselm va decidir explorar i descobrir la història i els mites pel seu compte. I treure’ls a la llum pública a la vista de tota la societat.
Va ser deixeble avantatjat del gran Joseph Beuys. Començà fent happenings i instal·lacions i va passar aviat a la pintura, l’escultura i la fotografia. Un dels seus primers treballs públics va ser com posar un mirall davant les cares de tots els seus conciutadans callats i amnèsics. L’any 1968, vestit amb l’uniforme de la Wehrmacht del seu pare, Anselm es va fotografiar fent la salutació nazi en uns quants llocs emblemàtics d’Alemanya i d’Europa. Ocupacions, va titular la sèrie. Amb les fotografies va “ocupar” Alemanya, França, Suïssa i Itàlia.
Aquest treball i uns altres que reprenien els mites de Parsifal o els Nibelungs, li van costar grans crítiques a Alemanya. L’acusaven de neonazi, de voler ressuscitar els mites del nazisme. Això no obstant, quan va fer el salt a exposar als EUA, el públic i la crítica americans van comprendre la seva intenció perfectament. En pocs anys el van arribar a considerar com l’artista contemporani més gran del moment. Va remoure consciències i també va posar en evidència que la nació alemanya tenia problemes seriosos a l’hora d’enfrontar-se amb artistes que volien dialogar amb el passat del país.
No cal dir que la seva obra és universal en el temps i en l’espai. De la guerra mundial i el feixisme nazi s’expandeix, si l’espectador vol, a totes les incògnites que persisteixen en l’actualitat. En la inauguració d’una macroexposició a la Neue Nationalgalerie de Berlín, els anys de la segona guerra del Golf (1990-91), Kiefer va declarar: “La història i les guerres que passen avui dia són impossibles d’entendre per mitjans racionals. Hi passen coses tan absurdes i impossibles, que ningú no pot captar-les amb la pura lògica i la raó.”
Paul Celan, el poeta supervivent de l’Holocaust
L’obra del poeta Paul Celan és una font d’inspiració, reflexió i descoberta constant per a Anselm Kiefer. Després de llegir un dels seus poemes, que és motiu d’un dels seus potents quadres: “A Ucraïna on van assassinar el meu pare i la meva mare, / quines flors hi havia? Quina flor, mare? […] Mare, quina mà vaig estrènyer? / Com vaig anar amb les teves paraules a Alemanya? / Mare, allà viuen assassins. / Mare, estan en silenci. / Mare, estan escrivint poemes. / Mare, ningú silencia els assassins!”
En acabar la lectura, Kiefer tanca el llibre i dins seu exclama: “Que difícil deu haver estat per a Paul Celan! Un poeta jueu, haver d’escriure en alemany! La mare i el pare van ser víctimes de l’Holocaust.”
Efectivament, Paul Celan era un jueu romanès de parla alemanya, que va abandonar el sionisme, milità en les organitzacions socialistes jueves i donà suport a la República espanyola durant la guerra del 1936-1939. Quan els nazis van ocupar la seva regió i els guetos, la seva família, com moltes més, va ser durament reprimida. Els seus pares es van morir confinats en un camp d’extermini. A ell, el van recloure en un camp de treball i va sobreviure. Els seus poemes són un referent literari imprescindible. Celan i Primo Levi, entre més autors, van demostrar que era possible d’escriure poesia després de la devastació nazi, i van rebatre així, per l’acció, la famosa sentència del filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno: “Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie.”
Celan també és un dels discrets protagonistes d’Anselm. En una seqüència del film, apareix una fotografia seva i l’original sobreimpressionat d’un poema seu manuscrit. De fons, sona un enregistrament original del poeta recitant-ne els versos. És “Fuga de mort” (1948), un dels seus escrits més impactants i profunds. És una descripció lírica del camp d’Auschwitz-Birkenau. El va escriure entre el 1944 i el 1945.
El reprodueixo sencer per la importància que hi donen Wenders i Kiefer. La traducció és de Feliu Formosa i Artur Quintana, del llibre A la paret, escrit amb guix. Poesia alemanya de combat (Proa, 1966 / Barcelona: Aymà, 1976):
Fuga de mort (Paul Celan)
Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret.
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.
Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret.
Crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltre
i vosaltres continueu tocant per a la dansa.
Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps.
Crida toqueu més dolça la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.
Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith.
La pregunta a Martin Heidegger
No podia faltar al film la referència al filòsof Martin Heidegger i el seu passat nazi. Kiefer recorda: “Paul Celan es va reunir una vegada amb ell a mitjan 1963 a la seva isolada cabana de la Selva Negra. Què esperava de la visita? Alguna explicació sobre el seu passat nazi?” En el llibre de visites Celan va escriure: “En el llibre de bitàcola, amb vista a l’estrella de la font i una esperança al cor per una paraula per venir” (25 juliol 1967).
“La paraula del gran filòsof no va arribar mai. Res a dir sobre els seus errors. Tota la societat va restar en silenci llavors. Tots van fracassar a captar l’inimaginable”, diu Kiefer.
Paul Celan es va suïcidar a París el 20 d’abril de 1970; es va llançar al Sena del pont de Mirabeau.
L’artista de nen
“Les runes per mi són el principi. Amb els enderrocs es poden construir noves idees. Són símbols d’un començament”, diu Kiefer, que també opina, més endavant, que “la infància és un espai buit, com el començament del món”. Per això hi ha mesurades aparicions d’un nen petit que l’interpreta a ell d’infant. Les lectures que llegia, com ara Jàson i els argonautes, els dibuixos que començava a fer, les fotografies antigues de l’àlbum familiar, la seva austera cambra d’infant. El contrast entre allò que veia el nen i allò que ell veu i crea ara.
El nen és un contrapunt discret que va apareixent al llarg del film i, enllaçant-se amb el fil argumental principal, un recurs perillós, però tan extremadament ben fet que en cap moment sembla artificial o impostat. De fet, amb aquest detall i tots els del film, Wenders aconsegueix de dissoldre totes les fronteres i crea una simbiosi sublim entre passat i present, com també fa entre cinema i art, o mite i història, que és a un pas de la perfecció.
Què es podrà fer després d’Anselm?
Cap al final hi ha una escena extraordinària en blanc i negre. Sobre una imatge aèria de Berlín en runes, Kiefer avança insegur per un cable a molts metres d’altura. Per a mantenir l’equilibri, en comptes d’un bastó, du a les mans un enorme gira-sol sec, calcinat, en al·lusió a Van Gogh. Una estona abans ha confessat: “No sento que hagi arribat en absolut. En realitat encara em sento allunyat. Desterrat i… no realment fugint, però sempre en camí. No puc aturar-me.” En contra de la idea de Theodor Adorno, sabem que es pot fer i s’ha fet poesia després d’Auschwitz. La pregunta que em faig ara és: què es podrà fer després d’Anselm?