10.06.2020 - 21:50
La monarquia espanyola, aquesta restauració-reinvenció-reconstitució que, com que encara no som independents, tenim enganxada com una paparra, viu hores baixes. Baixíssimes. Que comissions i que milions a Suïssa i que amenaces i que ara a Europa hi ha jutjats que ho fiscalitzen i que fins i tot al regne del rei emèrit i del fill desagraït (en això, en aquesta cosa lletja de tombar l’esquena als pares en profit propi, els testos retiren a les olles) el tribunal que guarden per a les coses supremes diu que s’ho mirarà.
L’escàndol és tan gros i, sobretot, tan públic, que han hagut de dir això, ara.
I són milions. Milions i milions de pessetes, de dòlars, d’euros que el personatge, Juan Carlos I d’Espanya i de res més, s’ha anat embutxacant de sotamà i tranquil·lament. Com si fos la cosa més natural del món.
Perquè ho era.
I aquesta és la mare dels ous. Aquesta: no tant que la borbònica sigui una família de garrenys com el fet que tot plegat, la construcció de la figura del campechano, hagi constituït una estratègia d’estat. Una estratègia de supervivència. De vernís de legitimitat bo i seguint el projecte franquista de continuïtat.
Vet aquí la disfressa de la transición, representada per la idea del rei simpaticot i amic de tothom, punt de trobada i d’unió, fins i tot per sobre dels problemes i del qüestionat model territorial, per sobre de l’animeta republicana que resulta que no entrava en contradicció amb l’acceptació del coronat (i la frase famosa de Santiago Carrillo, aquella del ‘jo no sóc monàrquic, sóc juancarlista’ n’és retrat i paradigma; i la comèdia del rei que atura el cop d’estat de Tejero, també). Vet aquí l’operació Juan Carlos, que n’amaga no tan sols les misèries familiars (el germà que va matar d’un tret en deu ser la més grossa) sinó, sobretot, el fet clau: que aquesta que tenen ara col·locada al setial és una dinastia creada pel dictador Franco. Que va agafar un Borbó però no el que tocava per línia, que va agafar el Juan Carlos i el va convertir, per llei, en successor seu.
La qüestió ha estat, per tant, amagar. Amagar tant com calgués amagar per tal de no enterbolir el dibuix de la figura. Amagar-ho tot, les festetes i les escopetes i les comissions. Amagar-ne, sobretot, l’origen. Amagar l’interès que converteix el lladronici en estructura d’estat.
Aquesta extracció sistemàtica de rendes públiques practicada pel borbònic amant de Corinna Larsen ha comptat amb l’aquiescència de l’estat espanyol (el deep i el superficial, que són sempre una mateixa cosa) i els seus representants. No ve d’ara i d’això tan tèrbol del tren a la Meca (per què li paguen comissió, els democràtics Saüd, al democràtic Borbó, per fer d’intermediari entre ells i els constructors espanyols? En aquests casos, l’interès pel contracte i, per tant, el pagament de comissions, és de les empreses contractades, no? En concepte de què rep Juan Carlos I els diners dels autòcrates de l’Aràbia?). Que això del tren és gros, sí, però que l’escàndol monumental hauria d’haver estat allò altre, el tant per barril que diu que cobra el Borbó des dels anys setanta. Com feia el dictador Franco amb les comissions que s’embutxacava a tort i a dret (la història del cafè del Brasil ‘regalat’ a Espanya pel dictador d’allà i després ‘venut’ per Franco a la mateixa Espanya és de les més edificants i ja supera, a la franquista manera, el concepte ‘comissió’). Com feia Teodorín Obiang, fill del dictador de Guinea Equatorial, amb tota persona que pretengués importar fusta del devastat país africà. No caldrà pas que enumerem ara la inacabable llista de dictadures bananeres de cap a cap del món i les seves habituals i estructurals corrupteles depredadores.
Des de l’any 1973, diu que ha anat cobrant, el personatge, un tant per barril que l’Aràbia Saudita ven a l’estat espanyol. I això (tornem-hi) en concepte de què s’ho embutxaca? Li ho paguen els saudites un cop ho han cobrat dels espanyols? O és l’estat espanyol que, directament, del tant que compra, en passa una part al rei mataelefants? Una part dels diners públics, per tant? Una part dels diners públics i fora del pressupost? Durant els governs de Suárez i de González i d’Aznar i de tant hi fa? Començant per Franco i continuant amb transiciònica naturalitat? Fent-ho, permetent-ho, aclucant-se d’ulls? Fent-ho.
Aquest és l’os, diria: que l’estat espanyol s’ha fet així, que no és tan sols (encara que també) una qüestió d’impunitat en l’espoliació practicada per una família parasitària, sinó una operació política que es comença a construir en el franquisme tardà, quan el dictador ordeix la seva successió. El règim no va continuar en la versió dura que Franco havia desitjat, però va tenir, en la figura modelada del Borbó triat a mida, la imatge i la representació que cercava. Davant del problema de legitimitat social i política, el rei que els havia de fer més o menys homologables, la monarquia constitucional que es presentava com a vinguda de nou, passant per alt, en aquell ‘de nou’, la seva provinença franquista. El rei recosidor de la santa unió territorial que les díscoles nacions ocupades encara qüestionen.
La construcció de Juan Carlos I va ser tota una operació d’estat. Que durant un temps va funcionar. I que va tenir els seus costos. Conservar-li, al personatge, les prerrogatives que tenia atorgades per via de Franco, per exemple. Mantenir, també en això, la continuïtat.
