No és Catalunya i prou: la pandèmia frena les protestes a tot el món

Ara fa un any, es va fer pública la sentència contra el govern de Catalunya, contra la presidenta del parlament i contra els dirigents de l’ANC i Òmnium, i amb això es va desencadenar una onada de protestes multitudinàries al Principat: de l’ocupació de l’aeroport de Barcelona a les Marxes per la Llibertat i la batalla d’Urquinaona. Un any després, el panorama de les mobilitzacions és molt diferent, però no únicament al nostre país. La pandèmia frena les protestes. A tot el món.

Entre el setembre del 2019 i els primers mesos del 2020, el planeta va viure una onada de protestes polítiques com poques vegades s’havien vist de manera tan simultània. Els carrers de Barcelona, d’Hong Kong, de Santiago de Xile, de Beirut van esdevenir emblemes d’una revolta global que les restriccions sanitàries, de la primavera ençà, han frenat en sec. Al nostre país, la benvinguda a Catalunya al president Carles Puigdemont i als consellers Toni Comín i Clara Ponsatí, el 29 de febrer a Perpinyà, va ser la darrera gran concentració de masses. I ja en fa més de mig any.

La por del contagi i la prevenció sanitària han aturat, o deixat en situació de mínims, protestes que feia anys i tot que persistien, com el cas de les Armilles Grogues a l’estat francès. El 10 de novembre de 2018, va tenir lloc a Neubourg la primera manifestació d’aquest moviment, que es va acabar convertint en milers de petites concentracions cada cap de setmana. L’11 de gener de 2020, se’n va fer la darrera gran convocatòria i les Armilles Grogues no van reaparèixer a París fins al setembre, però amb una capacitat de convocatòria molt reduïda, en comparació amb allò que havia estat.

A tot el món hi ha hagut un fenomen semblant. Les grans manifestacions de final del 2019 han donat pas a formes més petites de mobilització. A Israel, per exemple, el moviment anti-Netanyahu s’ha dispersat localment, i ha arribat a convocar mil concentracions petites en places i ponts sobre les carreteres, on es desplega la bandera negra de la protesta.

Hong Kong és un dels llocs on el contrast és més xocant. Les autoritats xineses han aprofitat les limitacions socials establertes arran la pandèmia per desmantellar el moviment democràtic: han aprovat la polèmica llei de seguretat i n’han detingut els dirigents amb poca oposició ciutadana.

A l’Amèrica Llatina, la pandèmia també ha frenat els moviments que eren més actius, especialment a Xile i l’Equador. A l’Argentina, sobretot arran de l’alliberament dels col·laboradors de l’antiga presidenta Cristina Kirchner, hi ha hagut algunes manifestacions un poc més significatives, però tothom està d’acord que les protestes haurien tingut un altre nivell si no hi hagués hagut restriccions sanitàries. A Colòmbia i el Panamà també hi ha hagut moviments de protesta, però d’una dimensió molt controlada.

L’Àfrica ha estat molt menys afectada per la pandèmia que no pas Àsia, Europa i Amèrica, però així i tot, els governs també ha aprofitat les restriccions sanitàries per frenar moviments de gran importància com el Hirak algerià, el moviment de protesta sostingut més important que hi ha hagut al país des de la independència. Aquest moviment va començar el febrer del 2019 i convocava grans manifestacions cada divendres a diverses ciutats del país. El 13 de març, els activistes mateixos van anul·lar l’acció prevista, en atenció a l’arribada del coronavirus. Tres dies després, el govern va prohibir totes les manifestacions i va començar a detenir els principals dirigents del moviment de protestes, sense que es poguessin reactivar les mobilitzacions.

2019, un any excepcional de grans protestes a tot el món

La pandèmia va arribar així a començament del 2020 i va frenar en sec l’onada de protestes més important que s’havia desencadenat al món de feia dècades. Segons l’estudi ‘L’era de les protestes multitudinàries’ (‘The age of mass orotest‘) del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals,(CSIS), el 2019 va ser un any extraordinàriament actiu –en relació amb deu anys abans, el nombre de protestes multitudinàries al món va créixer un espectacular 11,5%. A més, l’estudi assenyala característiques comunes, com l’ús de la tecnologia per part dels manifestants i els esclats de violència.

Segons l’estudi, ‘de Beirut a Barcelona, Hong Kong i Harare, només els darrers mesos del 2019 hi va haver protestes multitudinàries contra els governs en més de 37 estats, i en tot l’any hi va haver protestes significatives de gran repercussió política a 114 estats –un 31% més que una dècada abans’. El mateix estudi explica: ‘Les protestes han mutat de manera històrica els darrers mesos per la pandèmia del coronavirus, que ha afectat de manera molt significativa Hong Kong i que després s’ha escampat a altres països.’ Segons el CSIS, un think tank centrista, considerat el més influent i important dels Estats Units, ‘a curt termini sembla clar que el coronavirus posarà fi a les protestes, tant per les restriccions dels governs a les àrees urbanes com per la resistència dels ciutadans a exposar-s’hi participant en grans manifestacions’, però es demana com s’acabarà sortint d’aquesta situació i si la frustració i l’enuig per les mesures no causarà un esclat encara pitjor quan les condicions sanitàries ho permetin.

L’excepció dels Estats Units més crispats

En aquest panorama, hi ha una excepció notable: els Estats Units. L’assassinat de George Floyd a mans d’un policia blanc, a mitjan agost, i la proximitat de les eleccions presidencials que es faran al novembre han disparat la tensió i han originat situacions de molta tensió ciutadana, amb actuacions policials molt criticades, sobretot a Washington, però també en altres ciutats del país.

La transcendència de les eleccions vinents, sobretot si Donald Trump és capaç de renovar la victòria, ha causat una reacció que sembla que ha superat la por de la pandèmia i del contagi. Molts nord-americans consideren que un segon mandat de Trump faria un mal irreparable al país i per això han ocupat els carrers, plens d’indignació, i han fet una crida perquè com més gent millor vagi a votar i el faci fora de la Casa Blanca.

Les manifestacions dels contraris a les mesures del distanciament físic

Passat l’estiu, han començat a esclatar noves protestes a tot el món, si bé d’unes dimensions molt inferiors de les de fa un any. Les organitzacions socials i polítiques, tal com ha passat en les diades de l’Onze de Setembre i del Nou d’Octubre, han cercat maneres de tenir una presència simbòlica al carrer. Fins i tot, hi ha tornat a haver incidents d’una certa importància, amb enfrontaments amb la policia, com els que hi va haver a Barcelona i a Girona arran de la inhabilitació del president Quim Torra.

Però el fenomen completament nou han estat les manifestacions dels contraris a les mesures de distanciament físic, que han arribat a congregar desenes de milers de persones a països com Alemanya, el Brasil i el Regne Unit.

Aquestes manifestacions tenen una característica que les diferencia, és clar, i és el fet que els qui hi participen no creuen que corrin cap perill participant-hi. De totes aquestes manifestacions, la més significativa és la que hi va haver a Berlín a final d’agost, i que segons la policia alemanya va aplegar 30.000 persones.