16.09.2018 - 02:00
|
Actualització: 16.09.2018 - 16:49
El 15 de setembre de l’any 2008 (ahir va fer exactament deu anys) l’empresa financera Lehman Brothers va anunciar la fallida a la ciutat de Nova York. És ara com ara la fallida més gran de la història dels Estats Units. Immediatament després va començar una crisi econòmica mundial que ha marcat tota una generació de fills del capitalisme, entre els quals m’incloc. Som la gent nascuda en un sistema que et cau de les mans. Poques vegades un rei va tan despullat. Des d’aleshores ser anticapitalista va deixar de ser extravagant. La raó és que molts moderats, i escèptics, van caure del cavall. I encara avui no han recuperat la fe en un sistema que únicament els més fanàtics qualifiquen de lliure.
La importància de Lehman Brothers no és tan sols que caigués una multinacional, sinó que amb aquesta excusa no van deixar caure grans bancs. Per deutes que tinguessin. És la famosa teoria del Too Big to Fail, dramàticament imposada. Segons aquesta teoria, si ets una botiga de barri i et van malament les coses, mala sort, llei del mercat. Però si ets un gran banc i et van malament les coses, tranquil, ve el govern i et dóna els diners. Pel bé de tots, res de llei del mercat. És això que hem vist sense pudor i de fa anys, als EUA, aquí o a Grècia: pobres rescatant bancs. L’horror fet mercat.
‘Si als accionistes privats que juguen a la ruleta els asseguren rescats governamentals, protecció contra les pèrdues i els subvencionen les especulacions, ja no parlem de lliure mercat. Si els qui prenen les decisions no en pateixen les males conseqüències – si es trenca el vincle entre el risc i la recompensa, com passava en les economies soviètiques planificades centralment— el sistema de mercat es descompon. El sistema de lliure mercat del capital global d’avui no existeix més que en la imaginació dels economistes ortodoxos.’ Ho diu Ann Pettifor, una economista britànica que va preveure la crisi.
Perquè aquesta és una altra de les grans mentides sobre la crisi de Lehman Brothers: dir que ningú no l’havia prevista. Si de cas, la propaganda econòmica oficial, la que ens mengem pels grans mitjans, no va parlar-ne. Però uns quants professors, i professores, sí. En aquest article en repassen sis, i hi ha enllaços als documents, articles, blocs, conferències en què pronosticaven la crisi, entre els quals el llibre de Pettifor sobre el deute. I n’hi ha, d’aquests economistes, que ara són governadors de bancs centrals.
A mi, la crisi també em va servir per a descobrir David Graeber i els seus deliciosos llibres, no solament anticapitalistes, i il·lustratius. Divertits i densos a la vegada. Llibres que ajuden a treure’s de sobre fanatismes nostrats, arrelats i perillosos. D’entrada, deixar de creure en l’origen dels diners com s’havia venut fins ara (no és l’invent evolucionat dels botiguers, sinó l’invent de soldats violents en terra enemiga).
Lehman Brothers també hauria de servir per a veure que no és l’economia. Que ets tu. Podem viure en tants sistemes econòmics com siguem capaços d’inventar. No és que hi hagi alternativa. És que hi ha alternatives. El capitalisme de lliure mercat ni és natural, ni obligat, ni etern, ni homogeni. No parlem del clima, i de com adaptar-nos-hi. No són lleis naturals. Parlem d’un sistema creat per humans que es pot modificar, eliminar, substituir, millorar, recordar o esborrar.
Ahir el diari Ara va fer un especial sobre Lehman Brothers. Divendres vaig veure que hi escrivia l’economista Miquel Puig, que m’escolto. Hi deia: ‘Els anys 30 els nostres avis van aprendre a garrotades que els mercats financers eren inestables perquè els financers són molt egoistes i molt miops (entre més coses perquè sovint cobren incentius trimestrals o anuals), i que les seves crisis poden tenir conseqüències molt serioses; nosaltres, també a garrotades, ho hem hagut de reaprendre.’
Humilment, hi afegiria que els anys trenta els nostres avis van aprendre que, si vols canviar la història, has de canviar l’economia. I per això van intentar societats sense diners. No ho feien per estalviar, no.
