No és la solitud, que mata els vells

Cada mes, a Catalunya, se suïciden 6 persones de 80 anys en amunt. Cada mes, també, 30 persones de més de 65 en fan l’intent. Escurçant l’estadística, doncs, cada dia hi ha hagut un jubilat català que ha intentat de deixar de viure pel seu compte. Són dades dels departaments de Justícia i de Salut, respectivament, dels anys 2019 i 2020. Si deixem de banda el període pandèmic, per distorsionador, del 2015 al 2019 els suïcidis dins la franja de més de 65 anys han passat de 118 a 201 anuals. I ara que les xifres ja no ens diuen res, continuarem amb les paraules fins on puguem.

Les entitats que es dediquen a acompanyar gent gran –ho haurem de dir com es diu ara– expliquen que cada vegada hi ha més persones que viuen la vellesa en solitud. Això no vol dir necessàriament que visquin soles, ho sap tothom, però la falta de companyia és més fàcil de documentar que l’estat de l’esperit. A Catalunya hi ha 300.000 vells que viuen sense ningú més, i a Barcelona, abans del sotrac de la covid, els bombers en trobaven un cada setmana a qui la mort l’havia trobat sol, sense que ningú ho hagués previst, anunciat ni presenciat. Un vell que la majoria de vegades devia ser vella, perquè a les dones la natura encara ens fa durar més, sàdica com és quan pot fer i desfer a plaer.

Tot això passa aquí, en un país mediterrani on figura que la gent és tan oberta i tan gregària i tan no sé què. M’ha fet pensar en el documental La teoria sueca de l’amor (ja a YouTube), que tracta de la solitud en un país que es va proposar que tots els seus ciutadans, jóvens i vells, malalts i sans, no haguessin de dependre de ningú més per a subsistir. La idea és bona: els jóvens poden agafar un pis sols des del primer dia, hi ha famílies monoparentals a pleret, no et cal saludar el veí per si un dia l’haguessis de menester, les residències per a dependents són una monada. Personalment, em sembla el paradís a la Terra, però diuen que la cosa se’ls torça al final: es veu que trobar suecs sols morts a casa és tan habitual que fins i tot tenen un departament dedicat a buscar-los els hereus i, si no n’hi ha, gestionar els béns que han deixat al món material. Podríem dir que han portat a l’extrem el “quan sigui gran jo no vull donar feina”, que ja és un clàssic universal.

De normal, doncs, la gent necessita gent, especialment els més vulnerables. En aquestes latituds, per si fos poc, la solitud dels padrins atrau la maldat com un imant. Molts que se senten sols són carn d’estafa i de lladreria, perquè accepten el contacte de qui sigui que els dediqui una mica d’atenció. Les dones, a més a més –sempre aquest a més a més–, són víctimes potencials d’abusos sexuals: els falsos tècnics de la llum que agredeixen dones d’edat saben que elles, per vergonya, no els denunciaran mai. Ja me n’anava del tema: amb xarxa de suport o sense, la por és moneda d’ús corrent a la tercera i quarta edat. Al seu voltant tot són advertiments, no obriu a ningú, no parleu amb desconeguts, no doneu cap dada si us telefonen. I és clar, acaben convertits en un ull cataràctic a l’espiell, en una presència recelosa darrere un doble pany i el llisquet posat. El món exterior canvia de pressa i se’ls presenta hostil i incomprensible. Han de recórrer a tercers per a fer tràmits per internet, les seues caixes de pensions s’han tornat cafeteries on els encolomen assegurances, aparells de teleassistència i hipoteques inverses. Fa l’efecte que ser vell a l’era digital té un component d’humiliació que no tenia en èpoques passades, perquè encara et fa més dependent, i en un sentit que no t’esperaves.

Amb l’allargament de l’esperança de vida –és un dir, perquè és la vida, que ens allarguen, i no pas l’esperança–, si tot va “bé”, te’n tires gairebé un terç essent vell. En paral·lel, l’acceleració tecnològica fa que jóvens i padrins visquin més que mai en temps diferents, cosa que, per als veterans, es tradueix en més aïllament. Hauria de tenir un sentit, tot això. I potser és perquè no en té, que cada vegada n’hi ha més que acaben els seus dies de la pitjor manera.

Alhora, hem estigmatitzat tant la solitud que ni ens en recordem que també pot ser volguda; ni ens imaginem que hi pugui haver cap vell que la trobi desitjable perquè ja la desitjava de jove, o perquè ja seria hora, colló, després de tota una vida dedicada als altres. Donem per fet que, per edat, el que toca és prestar-se resignadament a haver de veure més gent, a la gimcana de les visites mèdiques, al contacte de les pells estranyes, a la invasió constant del propi espai personal. No poder accedir a estar sol perquè el cos atrotinat no t’acompanya el cap, és una altra manera d’arribar a la mateixa angoixa vital que qui necessita la companyia com l’aigua.

En tot cas, i en un món més comunicat que mai, fa l’efecte que no és tant la solitud, el mal dels vells, sinó l’aïllament mental. L’aïllament respecte d’un món que ja no reconeixen com a propi i on hi hauran de viure massa temps. Servidora és d’una època que les padrines adolorides sospiraven pels racons que nostrosinyó se les emportés, que ja ho tenien tot fet. No m’ha fet riure mai, aquest plany, al contrari: sempre he pensat, fins de xiqueta, que hi hauria d’haver la manera que tothom pogués acabar el seu viure civilitzadament. Però mentre això no és possible, hem de començar a pensar com ens ho fem, perquè d’aquí a només quinze anys, a Catalunya, la gent gran que viurà sola arribarà al mig milió, i els que vulguin han de poder fer-ho de gust, però d’aïllats, no n’hauria de quedar cap ni un.