12.09.2017 - 22:00
Que la configuració de l’estat espanyol fa aigües ha quedat i quedarà palès durant la pròxima tardor de manera inequívoca. Que la constitució espanyola s’ha quedat petita, també. Una degradació de gris d’èpoques superades per a aquells que hem crescut en democràcia.
El que passa a Catalunya n’és una mostra, però quedar-se amb l’anàlisi frontista que va des dels ‘desafiaments sobiranistes il·legals’ fins als escorcolls per part de la Guàrdia Civil d’impremtes i mitjans de comunicació ‘al més pur estil franquista’ seria caure en el folklore o en la teatralitat que acompanya aquesta crisi de les institucions.
El desig legítim del poble català de decidir democràticament què vol ser i com vol organitzar-se no s’alimenta de l’independentisme ni del somni de la nació catalana; descansa, principalment, sobre la injustícia de l’organització pèssima del sistema del benestar de l’estat espanyol i de la organització igualment deficient de la seua estructura territorial, de la qual els valencians i les valencianes també som un clar exemple de discriminació. Només cal pegar una ullada a publicació de les balances fiscals per a adonar-se’n.
El sistema del benestar de l’estat espanyol descansa sobre competències autonòmiques i locals. Allò que les administracions públiques, una volta recaptats els impostos, retorna a la ciutadania en forma de serveis universals –educació, sanitat, atenció a la dependència, ocupació, serveis urbans, accés a la cultura, garanties de sostenibilitat i medi ambient– és competència de les autonomies o dels ajuntaments. I tant el sistema autonòmic com el sistema local no disposen actualment de recursos suficients per a oferir eixos serveis, que estan directament relacionats amb els drets humans, la igualtat i la qualitat de vida.
A aquesta mancança de finançament cal afegir-hi una pèssima distribució territorial, que fa que les perifèries alimenten un sistema centralitzat que rescata bancs i acontenta els amics, sense que els territoris que aporten puguen rebre el retorn dels serveis que els correspondrien. Ni serveis ni infrastructures, amb un model territorial radial, que fa que a la perifèria les autovies siguen de pagament i al centre es rescaten autopistes. Consolidant una estructura centralitzada que respon a una concepció artificial imposada en la dictadura i no a la realitat econòmica de l’estat espanyol.
Es tracta, en el fons, de la competència entre un sistema centralitzat, que acumula recursos i poder en poques mans, i un sistema descentralitzat que els distribueix en forma de serveis a la ciutadania. I es tracta, conseqüentment, de desenvolupar un ordenament jurídic que oferisca garanties, recursos i capacitat de decisió per a aquesta descentralització, cosa que implicaria unes cotes més grans de democràcia; o que possibilite la concentració de recursos i de poder de decisió, cosa que implicaria un grau més alt d’autoritarisme.
Efectivament, la constitució del 78 representà un avenç democràtic respecte d’una dictadura i ha garantit un marc de convivència durant aquestos quaranta anys, però s’ha demostrat insuficient quan s’ha tractat de garantir el dret a l’habitatge, ha permès una reforma ràpida que ha prioritzat el pagament del deute als bancs en comptes de l’atenció de les necessitats bàsiques de la ciutadania, i a més a més, ha impedit de desenvolupar una convivència territorial satisfactòria en tots aquells pobles i territoris que la van ratificar al seu moment.
El Partit Popular és l’essència d’aquesta constitució antiga i de la concentració de l’estat espanyol, i eixe projecte centralitzador i extractiu continua i té diferents exemples: la llei de sostenibilitat va ser l’intent de segrest de l’autonomia local, la batalla del referèndum és l’intent de no reconèixer el dret d’autodeterminació, i què hem de dir al País Valencià, si fins i tot s’han atrevit a tancar-hi la televisió pública?
Davant d’aquesta situació, adobada, a més, amb la podridura de la corrupció, el que no ens podem permetre els ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol és continuar seguint el PP i no cercar una via de diàleg i organització, que necessàriament no pot ser dirigida ni pilotada pels causants principals de la situació actual que d’Espanya: el PP i Mariano Rajoy.
Si no és així i sense interlocució davant d’aquestes demandes, cadascú serà lliure de triar de quina manera lluita contra la injustícia de tindre menys metges i menys escoles, de no poder estudiar en valencià o de no poder informar-se sobre les notícies de la seua comarca.
La societat catalana, amb més o menys encert, ha triat una via i la vol votar.
Teresa García és diputada de Compromís a les Corts Valencianes
