No és ignorància; és cinisme i mala fe

Quan hom diu una barbaritat sense solta ni volta que va en contra dels interessos i del benestar dels ciutadans, ens preguntem si el problema ve per ignorància o per mala fe. I és cert que la ignorància no és un recurs escàs en aquest món, però si parlem de polítics podem assguerar que gairebé sempre es tracta de mala fe. I d’això, al bloc unionista, n’hi ha molta.

Fa uns dies el senyor Espadaler va ser a Madrid en un d’aquests esmorzars que els agraden tant. El presentava el seu velador, Josep Antoni Duran. L’home que va ser conseller d’Interior de Mas fins fa quatre dies va afirmar sense ni afluixar la veu que la candidatura Junts pel Sí havia afirmat en la seva presentació que tiraria pel dret sense diàleg. Evidentment, l’objectiu d’Espadaler era contribuir a fer allò que tan agrada a Madrid de pintar l’independentisme com un ésser amb banyes i cua. Però no era veritat allò que deia. De fet, feia dir a Junts pel Sí exactament el contrari del que havien dit. En la seva exposició, dilluns al vespre, el flamant candidat Raül Romeva va dir clarament que es volia fer tot ben fet i que hi havia el desig de poder dialogar i negociar amb l’estat espanyol si l’independentisme obtenia la victòria el 27-S. Això sí, Romeva va deixar clar que si l’actitud de l’estat espanyol continuava essent d’obstrucció i negació, la independència es proclamaria igualment.

Era fruit de la ignorància l’afirmació d’Espadaler a Madrid? No. Sabia exactament que estava fent dir als independentistes allò que no havien dit. Però per desgràcia el més important per alguns no és combatre l’adversari amb arguments sobre la veritat sinó que cal inventar-se la realitat per afavorir els seus arguments. I com el d’Espadaler, hi ha muntanyes d’exemples. Aquesta mateixa setmana va ser el diari El País que feia dir al president Mas la següent frase: ‘Qui no em voti a mi votarà contra Catalunya.’ I evidentment, Mas no hauria dit mai una animalada d’aquesta magnitud. Però el titular del diari servia a Alícia Sánchez Camacho a desplegar totes les capacitats demagògiques que és capaç. El País i Sánchez Camacho —l’estranya parella— sabien perfectament que no deien la veritat. Però com que aquesta realitat inventada els anava a favor la van crear i aprofitar.

Passa exactament el mateix quan els catalanòfobs s’inventen una persecució contra el castellà a Catalunya que no existeix ni ha existit mai. Quan els unionistes neguen l’espoli fiscal que fins i tot reconeix el propi govern espanyol. Quan s’inventen que el debat sobre la independència perjudica les inversions i el desenvolupament econòmic a Catalunya. I més i més i més.

Res de tot això no és ignorància. Els que es dediquen a dibuixar Catalunya tal com els aniria bé que fos, ho fan des de la consciència i el coneixement absoluts. No és ignorància. És cinisme i molta mala fe.