No és el feixisme

Hi ha un llibre incitant de Joaquim Bosch al carrer. I això, en realitat, no és cap sorpresa, perquè aquest magistrat valencià té un important bagatge de reflexions socials i polítiques i (és clar) jurídiques que el converteixen en una figura clau per a l’anàlisi dels temps. Ja ho va fer al treball anterior, aquell aclaridor La patria en la cartera, on descrivia el pes de la corrupció a l’estat espanyol i com el franquisme l’havia convertida en institucional. Ara acaba de publicar un altre llibre diria que imprescindible, Jaque a la democracia (Ariel), i hi exposa, de manera precisa i entenedora, tal com avisa al títol, els riscs amb què es troba, el setge al qual és sotmesa, els atacs que rep això que anomenem democràcia i que s’ha anat modelant i que es modela al llarg del temps.

“Una deriva autoritària recorre el món”, planteja Bosch, i centra l’anàlisi de manera més específica a l’estat espanyol però comptant, és clar, amb aquesta visió de context: allà on ja hi ha involució, explica, “es constaten fenòmens com ara la vulneració de la separació de poders, la fustigació contra els mitjans, els atacs als drets de les minories i les urpades al sistema electoral per a garantir-se la reelecció”. Per exemple. Són símptomes de la malaltia autoritària que es vol estendre, mostres d’aquesta extrema dreta populista que conforma un fenomen contemporani que cal analitzar en les seves especificitats.

Perquè és important conèixer símptomes i peculiaritats i adaptacions d’una passa, si és que la vols tractar, si és que la vols frenar. D’aquí, precisament, una de les qüestions clau de l’exposició de Joaquim Bosch: això no és feixisme, raona, sinó una altra cosa. Hi ha un seguit de característiques d’aquests moviments (en plural, perquè s’adapten al context polític i institucional i social de cada espai que pretenen colonitzar) que els diferencia dels feixismes (l’origen és diferent, els mètodes són diferents, les finalitats són diferents…). Així que, apunta des del seu documentat raonament (aquí esmenta els politòlegs nord-americans Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, autors de How democracies die), ara “el risc principal de desmantellament dels sistemes democràtics no rauria en els cops d’estat executats de forma clàssica, sinó en les dinàmiques de demolició autoritària des de dins”.

Tot plegat ens planteja una reflexió interessant, tant en l’assenyalament del problema fonamental (que no vol dir que el feixisme, o neofeixisme, amb la seva violència incitada i/o tolerada, no sigui un problema, sinó que, des de la seva realitat marginal, no és, ara, la principal amenaça col·lectiva que tenim) com en l’anàlisi de les causes del seu creixement.

La crisi de l’any 2008 ofereix la clau primera per a entendre l’auge d’aquesta nova onada de l’extrema dreta que es desenvolupa amb l’entrada del segon mil·lenni: no hi ha una lectura automàtica d’aquest fet (crisi econòmica – extrema dreta), sinó un teixit de factors que, en aquest context, ho propicien. Bosch destaca, per exemple, la por. La por del futur. La por de perdre allò que tens (i no tan sols en l’àmbit material, sinó també cultural, diguem-ne, o d’identitat). La sensació d’inseguretat que reclama “ordre” i “autoritat”. Coses així. I emergeix la figura dels “homes blancs enfadats, precaritzats i oblidats, amb una creixent autopercepció de pèrdua de rellevància social” que troben en les proclames de Trump o de Milei o d’Abascal (o de l’altre personatge que li ha sortit ara per la dreta) la resposta a les seves angoixes. Encara que evidentment ni Trump ni etcètera no resolguin la precarització econòmica ni tinguin tampoc cap intenció de fer-ho. Però se’ls adrecen directament. I assenyalen “culpables” propiciatoris: els immigrants, el feminisme, el moviment LGBTI que “subverteix l’ordre establert”. I aquesta barreja d’ira, i de desconcert, i de temor també, troba canal d’expressió en el creixent (però no inevitable) populisme d’extrema dreta.

És necessari d’analitzar-ho, tot plegat. Diria que és imprescindible que ho fem. En aquest sentit i per exemple, hi haurà aviat a València una jornada de treball organitzada per la Fundació Nexe amb el títol, precisament, de “Moviments antifeministes i extrema dreta a Europa“. Per mirar a veure si això, aquesta xarxa reaccionària que prova de confrontar (i d’aturar) l’avenç del feminisme és més que una anècdota; per mirar a veure si és, què és i com. Entendre-ho, examinar l’estreta relació que té amb el creixement de l’ultradretanisme, analitzar també l’ús que fa de les xarxes socials (manosphere, se’n diu: l’anglicisme que defineix la xarxa de comunitats d’homes connectats per via digital des d’on es promouen creences misògines), la relació amb l’escampadissa conscient de rumors i de mentides, etcètera.

Conèixer per a contrarestar: aquesta és la idea.

I continuar amb la feina pròpia, en positiu, constructiva, també. Tot seguit. O alhora. O sobretot.

Sobretot.

Que l’extrema dreta populista, aquesta deriva autoritària que recorre el món, és una realitat que cal escanejar, certament, i així ho fem. Perquè és un fenomen que creix i que amenaça. Això, però, no significa que hàgim de perdre de vista el fet que continua sense ser majoria. I que, si de vegades sembla que guanyin, no és necessàriament perquè en siguin més sinó perquè de l’altra banda deixen (deixem) de comparèixer. També n’hauríem de parlar, d’aquesta desmobilització, potser, no?