21.10.2016 - 22:00
En quatre dies, l’estàtua decapitada del dictador ha estat foragitada del carrer per l’acció persistent des del primer dia de col·lectius polítics, gamberros, artistes, veïns i tutti quanti. Un espectacle políticament pervers de tan interessant que és. Se n’han dit moltes coses i se’n diran més, això no s’acaba amb el pas enrere del consistori i prou. Portarà cua. Afegeix al Born una més de les seves insígnies.
VilaWeb n’ha fet un seguiment continuat, amb bones cròniques i entrevistes, fotos i vídeos, i un acurat i precís editorial del director ahir. Aquest diari ha defensat que l’estàtua del dictador no havia d’estar a l’esplanada del Born i n’ha fet bandera des de l’estiu. No sempre m’ha semblat bé, he defensat que no s’hi val, ni la censura prèvia a una exposició ni els judicis d’intencions. Ara que he vist la tal expo, ho puc dir: no és, en efecte, per al Born.
No pas per l’estàtua franquista al carrer. Sinó perquè no és una exposició: és a tot estirar una documentació, allò que en termes de museografia es diu una ‘documenta’. I, filant prim, ni tan sols això, perquè el muntatge és microscòpic, opac. No s’hi pot veure res i en canvi és plena de lletra i de papers: retalls de diaris, fotos i peus de fotos, tot ben petit. Quan hi ha lletra grossa, als plafons explicatius, el material mateix, metal·litzat, ho fa impossible de llegir.
L’altre aspecte principal, potser el que més: les sales d’exposició del Born no estan preparades per a una exposició d’aquesta envergadura. Per això ‘Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà’ no és una exposició per al Born.
No s’acaba d’entendre que Barcelona en Comú, que té a les seves files bons experts culturals, que sovint vénen de l’activisme cultural i del món artístic alternatiu, no hagi fet valer dins del govern municipal que el Born no és el lloc per a una iniciativa que per primer cop pretén tractar d’aspectes essencials i menystinguts de la memòria col·lectiva. Tret que sigui qüestió precisament de marcar territori en l’espai simbòlic del Born. Cosa que, en efecte, s’ha aconseguit. El genet decapitat restarà en la memòria. Un espectacle culturalment pervers. I ben interessant: es pot entendre de moltes maneres (has fet malament de posar-hi l’estàtua perquè ens provoques / has fet bé de posar-la-hi perquè així l’hem enderrocada, etc. etc.)
Parlar de la impunitat franquista als carrers és urgent. Il·lumina tantes impunitats de la dictadura que serpentegen per aquí i per allà. No fer-ho bé té conseqüències llastimoses i duradores, intensifica la paranoia de pensar que el franquisme no cessa, com ha passat amb el referèndum tortosí. No m’hi estenc, em limito a constatar-ho. Per això aquesta exposició s’ha de fer bé. Si això que ha passat i passa al Born n’és un pròleg, bé està i bé haurà estat. El tema s’ho val i exigeix unes quantes exposicions. Una expo és com una obra de teatre: es veu en directe i amb altra gent, permet la catarsi. Una catarsi imprescindible.
Algú s’hi anima de debò, més enllà de riure-se’n i d’enderrocar estàtues, de l’ara les poso i ara les retiro? Per exemple, el CCCB. Recolliran el guant la direcció i l’equip del centre d’estudis de la ciutat, que no ha tractat encara la qüestió?
O n’hi ha prou de foragitar el genet decapitat de davant del Born?
