01.03.2022 - 20:56
|
Actualització: 01.03.2022 - 21:56
Dec guardar encara per casa, en algun calaix, un tèlex d’un corresponsal de la BBC a l’Afganistan enviat a la seu de l’emissora a Londres. Me’l va ensenyar –la primera vegada que vaig visitar la BBC– Alfons Solé, un gran periodista català que hi treballava i era molt apreciat en aquesta emissora britànica. I me’l vaig quedar perquè era una gran lliçó que no he oblidat mai. Els corresponsals de BBC Ràdio en aquella època –parle de començament dels anys vuitanta del segle passat– havien d’enviar la crònica en veu i per escrit i afegir al final del text allò que en deien “notes a la redacció”. En aquest cas, la nota a la redacció deia que la crònica, que explicava un atac dels mujahidins contra un comboi soviètic, probablement no explicava cap veritat. El mateix periodista que la signava deia que ell no tenia cap raó per a sostenir que allò que explicava fos veritat, però afegia que els seus col·legues americans ho donarien per cert i ho publicarien. De manera que ell ho enviava a Londres i en tot cas qui hagués de decidir, no evidentment en termes periodístics, ja decidiria.
Solé em va explicar que la BBC, com a emissora pública, era sotmesa, diguem-ho així, a pressions diplomàtiques extraordinàries. Fora era considerada la veu de la Gran Bretanya i això implicava que havien de tenir una cura especial en allò que deien sobretot en afers estrangers, perquè hi havia governs que interpretaven les seues notícies com una declaració formal de l’executiu. I després em va contar el truc que els intentava reconciliar amb la professió. Quan, per alguna raó superior i que no podien evitar, havien d’emetre una notícia internacional de la qual no estaven segurs, simplement la posaven en un lloc que no quadrava i així, si més no, els qui estaven al cas podien entendre que allò no era informació sinó propaganda. Per exemple, imagineu-vos que el butlletí emetia primer les notícies internacionals, després les de la Gran Bretanya, després les d’economia i cultura i finalment les d’esports, però que de sobte una notícia internacional que semblava important apareixia enmig de les d’esports. Aquest era el senyal.
Explique això arran del fet que ahir es va activar una operació dels estats europeus i de grans empreses com ara Google i YouTube per a censurar, la paraula és aquesta, les emissions de Russia Today i Sputnik a Europa.
Aquests dies he expressat inequívocament el meu suport a Ucraïna. No estic gens d’acord amb aquesta actitud consistent a negar-se a condemnar una cosa concreta argumentant què n’hi ha de comparables en un altre lloc. I no equipararé dues emissores, la BBC i RT, que són a anys llum pel que fa a la professionalitat i l’ètica periodística. Però l’anècdota la porte a col·lació per a recordar que difícils que són les coses de vegades, que allunyades del blanc i negre simplista. I sobretot perquè crec que aquesta censura informativa que ens van imposar ahir és una mesura terrible contra la qual tinc l’obligació de manifestar-me.
I hi estic en contra per dues raons principals. La primera és ben òbvia: sóc contrari a la censura. Sempre he defensat que la censura, qualsevol censura, és un instrument molt perillós per allò que té inevitablement d’arbitrarietat i de cessió de poder. En tot cas, puc decidir per mi mateix mirar RT o no; i si la mire puc creure’m allò que diuen o no. I sempre tinc la possibilitat de contrastar les seues informacions amb les que m’ofereixen unes altres cadenes o diaris. Eixa és la situació normal i no que l’estat decidesca què puc veure i què no, què puc llegir i què no. L’estat o –més greu encara– empreses privades sense cap control democràtic, com seria el cas de YouTube. O l’estat, a més, de manera executiva, sense ordres judicials ni debat parlamentari, sense cap garantia contra l’abús.
Però sobretot vaig en contra de la censura, i aquest és el segon argument i el principal, perquè una mesura com aquesta, implícitament, em converteix a mi en l’enemic. I això no estic disposat a acceptar-ho en cap cas. Aquesta censura no és una acció destinada a canviar les condicions militars sobre el terreny ni afebleix gens la capacitat d’atac de l’agressor rus. Però és una acció basada, en canvi, en la sospita que pot haver-hi gent perillosa en el nostre bàndol –si ho puc dir d’aquesta manera, i estic segur que ja m’enteneu. En conseqüència, és una acció de la Unió Europea adreçada exclusivament contra ciutadans de la Unió Europea, que retalla el marc de llibertats que la UE proclama com a valors europeus i pels quals precisament lluita Ucraïna. I així no.
PS. La Pissarreta d’avui intenta d’ensenyar l’horror de l’atac rus, després de les explosions a la torre de comunicacions de Kíev i les amenaces sobre més edificis. Simplement, us convide a passejar pels carrers de la ciutat.
