No és això, consellera, no és això

Laura Borràs, consellera de Cultura, ha advertit que a partir d’ara s’adjudicaran càrrecs polítics rellevants a dones a fi de corregir la desproporció entre les que n’ocupen i la seva representació demogràfica. I ho ha començat a posar en pràctica amb el nomenament de la nova directora de l’Institut Ramon Llull. No seré pas jo qui defensi l’exclusió de les dones d’aquest càrrec ni de cap altre. Però, tot i el risc d’atreure’m les fúries de la correcció política, em sembla necessari de puntualitzar que, amb el pretext d’esmenar una injustícia, la consellera ha perpetrat una atzagaiada. Remarcar-ho no es pot titllar de crítica ad feminam, perquè ERC, a la ponència política de la seva última conferència nacional, un text per cert que invita a la desconstrucció, proposà de fer ‘una república feminista amb igualtat entre homes i dones’ (apartat 5.3.4). Ja es veu, doncs, que la consellera compta amb el consens social i qui en aquest cas opina com un enemic del poble és servidor.

Circumscriure amb l’accident de ‘feminista’ la substància de ‘república’ recorda mutatis mutandis aquella república de treballadors que uns senyors van declarar a Madrid el 1931 amb una alegria que els havia de durar ben poc. La retòrica feia patxoca; la realitat els colpí quan uns ‘treballadors’ s’oposaren a l’ocupació de les seves finques pels d’una altra sectorial, o quan els del gremi de les armes formaren un sindicat de colpistes o, en fi, quan els d’un altre sindicat decidiren d’eliminar els ‘treballadors’ de les sotanes. La polisèmia adjectiva és una capsa de Pandora que val més no destapar. A ERC no deuen estar pas tan convençuts d’aquella condició programàtica de la república si, per presentar batalla a l’alcaldessa autoqualificada de ‘dona excepcional’, substitueixen el candidat del planter per un plançó del patriciat barceloní en línia masculina.

L’estatística, per més predictiva que sigui en algunes qüestions, és una fal·làcia en l’àmbit del coneixement i la cultura. Si la creativitat i el talent fossin representatius de l’extensió demogràfica, quants Einsteins no haurien aparegut a la Xina, quants Platons no haurien donat els grans imperis de l’Orient Mitjà?  Ja comença a ser hora d’admetre que el talent, com l’esperit, bufa on li plau, i a priori ningú no és capaç de dir si l’excel·lència serà masculina o femenina. Com adverteixen els fons d’inversió als seus clients, el rendiment de les accions no és garantia del comportament futur. Travessem una època en la qual no sols no és cert que es menystinguin les aportacions culturals de les dones, sinó que s’excava en el passat per descobrir-ne en els llocs més inversemblants i destacar-ne el valor. De vegades la reivindicació paritària és tan apassionada que s’acusa l’intel·lecte de masclista, com quan es denuncia el biaix masculí de les matemàtiques. Són esmenes a la totalitat que recorden la pretensió de reduir les dimensions de les pistes de tennis per tal d’adaptar-les millor al físic de les dones. D’aquests raonaments en contextos menys ideològicament sensibles, se’n sol dir arguments autofrustrats.

Protestant que es pugui dubtar del mèrit d’una dona avantatjada per l’absència de concurs masculí, la consellera entra en la mateixa lògica (o falta de lògica). Això ja no és posar-se la bena abans de la ferida, sinó pretendre, com es diu en anglès, conservar el pastís i alhora menjar-se’l. Per aquesta raó, persones que a còpia d’esforç i en condicions no precisament favorables han arribat a càrrecs de gran responsabilitat, com Condoleeza Rice i més afroamericans distingits, rebutgen les quotes de representació, que porten implícit el dubte del mèrit de la mateixa manera com la sardina porta l’espina.

Ara que tot és feminista, com abans tot era lúdic i festiu, i totes som companyes per obra i gràcia de la CUP, a què treu cap decretar d’ofici la discriminació ‘positiva’ (un altre cas d’adjectivació aberrant)? Si la intenció pot ser bona, l’efecte és nogensmenys un greuge al sentit comú. Perquè el pecat, diguem-ne patriarcal, no seria pas que durant anys els llocs vistents de l’administració pública els ocupessin homes, sinó que no els haguessin ocupat persones idònies. Al capdavall hi ha una responsabilitat institucional, que també és social, de fer bé la feina. Però allò que la consellera censura no és el favoritisme en si, sinó un determinat biaix del favoritisme. Reprovar les pràctiques del passat implicaria revisar les de tots els governs anteriors, inclòs l’aristètic (d’aristos i aisthetikos) govern d’Artur Mas, altrament presumpte govern dels millors, i verificar si la direcció d’estructures culturals tan importants com la Institució de les Lletres Catalanes, el Consell de les Arts i el mateix Institut Ramon Llull fou nomenada amb criteris rigorosament epilògics. O si més aviat fou decisiva la proximitat, personal, familiar, conjuntural o de llarg recorregut, al pinyol del poder.

Fa molts anys que col·laboro amb l’Institut Ramon Llull i puc donar fe que la projecció internacional fou màxima quan a la conselleria hi havia un independent i a l’àrea d’universitats dues dones, Maria Àngels Prats i Ariadna Puiggené. Prats, que va fer una gran feina d’obertura de lectorats seguida d’una discreta acció de diplomàcia pública des del Patronat Catalunya Món, va ser apartada de la política per la nova cúpula del seu partit amb aquella alegria amb què el país esprem i seguidament llença persones que han fet un servei. Puiggené continua en un càrrec tècnic com a pal de paller del Ramon Llull. Eminència grisa supeditada als vaivens dels càrrecs polítics, té prou experiència per a reactivar una institució que no passa el millor moment. Per què no es fa cabal de dones com aquestes o d’altres de demostrada competència i indubtable projecció internacional, és una pregunta que algú al govern hauria de fer-se. Celebrarem que la jove escriptora Iolanda Batallé, el nom de la qual serà novetat per a moltes persones, encari amb èxit la responsabilitat al davant del màxim organisme de projecció cultural del país. Però si no se’n sortís i la institució continués avançant a empentes i rodolons com aquests darrers anys, tampoc no seria cap daltabaix, car tot indica que l’actual govern té els mesos comptats. I el que vingui després, si és propici a la dita república, haurà de decidir si trenca o no amb el costum inveterat de posar i llevar directors a discreció de conseller(a).