03.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 04.10.2024 - 13:16
[Actualització: Toni Comín ha respost a aquest editorial: “Carta oberta a Vicent Partal“]
L’eurodiputat electe de Junts Toni Comín va sorprendre ahir tothom amb aquesta entrevista publicada ací, a VilaWeb. Hi deia que la solució més simple al problema que té de no ser acreditat al Parlament Europeu seria que li apliquessin l’amnistia i que ell pogués anar a Madrid a prometre la constitució espanyola, tal com l’estat espanyol exigeix. Josep Casulleras li ho repregunta dues vegades, després de l’afirmació, perquè no quede cap dubte ni hi haja cap ambigüitat, i Comín s’hi reafirma sense deixar cap espai al dubte. Fins i tot, va més enllà: no veu cap problema a prometre la constitució, perquè diu que tots els altres diputats de Junts –cosa que es pot interpretar com una referència al president Puigdemont– ho han fet quan han pres possessió del càrrec al Parlament de Catalunya o al congrés espanyol.
Primer de tot, com sempre, manifestar la consideració cap a una persona que pateix l’exili. Parlar des de la comoditat de casa és molt fàcil, quan no ets en la pell de qui fa anys que aguanta una situació injusta, amb conseqüències greus no tan sols per a la seua vida política sinó també per a la seua vida privada i la dels seus familiars i amics. Comín ha passat per situacions personals per les quals ningú no hauria de passar i que ens podrien esgotar i posar al límit a tots. Quan va morir sa mare i la va haver d’acomiadar a Cuixà, vaig deixar escrit que la seua família era una ‘saga per la llibertat’. No oblide, doncs, en cap moment aquesta consideració i el respecte degut a qui pateix presó o exili per les seues idees polítiques.
Però aquest respecte no pot ser una barrera per a la discrepància política i crec que Toni Comín, amb aquestes declaracions i la intenció que representen, s’ha equivocat greument. I que Junts ara té un problema molt important de credibilitat, especialment amb els 443.275 votants que els van fer confiança per tot allò que havien fet fins el moment de dipositar el seu vot.
La batalla de l’exili tenia –i dic “tenia” perquè, després d’això d’ahir, ja no entenc res– un valor únic. Els exiliats eixien de l’espai judicial espanyol –escapaven de les seues urpes, com van dir en algun moment– per promoure des de l’espai judicial europeu –lliure, imparcial i democràtic– la rectificació de les pràctiques antidemocràtiques que a Espanya no es poden canviar perquè no hi ha majories possibles per a fer-ho.
No cal ni recordar que l’exili ha guanyat moltes batalles. I molt importants. Ha aconseguit de derrotar l’estat espanyol i posar-lo contra les cordes. I, precisament, una de les vegades que això es va veure més clar va ser quan el president Sassoli, després de la sentència sobre Oriol Junqueras, va reconèixer que Carles Puigdemont i Toni Comín –i, posteriorment, Clara Ponsatí– eren eurodiputats, sense la condició extemporània, i insòlita, d’haver d’anar a Madrid a jurar la constitució espanyola.
Que ara el TJUE ha fet un dictamen contradictori i estrany, que segurament haurà de rectificar tard o d’hora? Sí, és així. Lamentablement, és així. Que cansa haver de repetir un combat que ja semblava guanyat? Lamentablement, és així. Que això deixa l’eurodiputat Toni Comín de manera injusta fora de les seues capacitats polítiques i administratives? Sí, és així. Lamentablement, és així.
Però això pot significar l’acceptació de les coses contra les quals s’ha lluitat tots aquests anys? I encara més: aquesta acceptació es pot fer sense engegar a rodar tots els principis defensats amb tanta valentia i coherència durant tots aquests anys?
La resposta és que no. De cap manera. I crec que Comín comet un error polític molt greu. Hi ha unes altres solucions. Batallar al TJUE, per més anys que això coste –és el que han fet fins ara els exiliats. O canviar la llei espanyola. Hi ha una majoria al congrés que pot votar la setmana vinent l’eliminació del requisit de jurar la constitució i canviar completament el panorama en quinze dies. Però no és acceptable, i era impensable fins que ell ho ha verbalitzat, abaixar els braços i acotar el cap. Em sap greu, però no. No pas a l’exili.
I no és una excusa vàlida, en aquest sentit, dir que tots els altres diputats de Junts acaten la constitució espanyola quan prenen possessió del càrrec. No dic que no fóra necessària una insubordinació general davant això –seria convenient, però caldria posar d’acord moltes persones i, que jo sàpiga, fins ara no s’ha proposat pas. Però, siga com siga, passa per davant de tot el fet que la raó de l’exili és exactament demostrar l’excepcionalitat espanyola, la seua excentricitat il·liberal, i forçar els canvis. I això és tot el contrari del que s’aconseguiria si Toni Comín anés a Madrid i acatés la constitució espanyola.
PS1. Clara Ardèvol ha entrevistat Imma Tubella, arran de la publicació de la seua nova novel·la, Coratge. Tubella ens parla de les dones kurdes i els seus experiments d’autogestió i, a partir d’això, també reflexiona sobre el nostre futur. És molt interessant llegir-la: “Els estats, tal com els concebem, tenen els dies comptats“.
PS2. El Col·lectiu Primer d’Octubre ha representat, dins Esquerra Republicana, l’oposició a la deriva ideològica del partit d’ençà de fa anys. Ara es presenten al congrés amb una candidatura pròpia que encapçala Xavier Martínez. Odei A-Etxearte li ha fet aquesta entrevista.
PS3. A VilaWeb us necessitem. Fem un esforç molt gran per oferir aquests continguts amb accés obert, perquè arriben a tothom i els llegiu, sense els murs de pagament que tants altres diaris alcen. Això és gràcies als nostres subscriptors, però en necessitem més. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar. I si podeu, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única.