No és això, companyes, no és això…

No és cap secret que la militància de la CUP-CC es troba profundament dividida en aquest període del procés constituent que vivim: l’assemblea general de Sabadell, on es va debatre la formació del govern sorgit de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, ja no ho va poder escenificar millor, amb un empat exacte respecte de si calia rebutjar o admetre la candidatura de Mas a la presidència de la CAC.

No obstant això, la divisió no és tan senzilla perquè el desenllaç d’aquesta situació va fer aflorar diverses concepcions del paper de la CUP dins el sistema institucional autonòmic i fora. Hi ha militants de la CUP que no admeten que la CUP ja no sigui únicament un referent polític municipalista i viuen amb molta incomoditat el seu paper en la vida parlamentària autonòmica: aquest sector ja no va voler donar cap validesa als acords de la declaració del 9 de novembre, ni al pla de xoc social que contenien, i es manifesta molt crític amb l’actuació del grup parlamentari. El gruix del grup parlamentari, al seu torn, és dels que defensen que s’ha de tenir un peu fora al carrer i un peu a les institucions, però què significa l’una cosa i l’altra tampoc no ho deixa clar: el peu dins les institucions, pel que sembla, no inclou o pot no incloure donar suport a una certa estabilitat parlamentària i, sobretot, no inclou considerar el pressupost com una de les peces clau de l’estabilitat política del nou govern; el peu a fora no se sap si pressuposa exclusivament ser al costat dels moviments socials que qüestionen la propietat i l’especulació immobiliària i acaben enfrontats a la brigada mòbil i els seus mètodes, o pressuposa sobretot treballar en els moviments socials i polítics que conformen el procés independentista en el sentit més ampli: per exemple, hauríem de veure quin pes tenen els militants i organitzacions de la CUP en les últimes mobilitzacions, tant les que defensen la insubmissió política com les que proposen la defensa del territori –l’aigua–, la defensa de les llengües de la nació –el català i l’aranès– i la defensa dels drets socials –educació, salut, prestacions socials–, avui dia esclafats per les decisions del TC. El fet de no tenir una tàctica ni una estratègia clares sobre punts tan importants causa inquietud i desconcert entre els votants, els militants i la gent en general que no és bona per al país ni per als moviments i grups polítics independentistes, immergits en processos de transformació i necessitats de clarificació.

No tinc cap dubte que tota la qüestió del pressupost del 2016 i la llei d’acompanyament corresponent ha tingut la virtut de forçar aquesta clarificació; fa pocs dies va ser el nou govern de l’Ajuntament de Barcelona que va posar sobre la taula la necessitat d’afegir uns milions d’euros a la pròrroga del pressupost de l’anterior govern; la CUP podia impedir-ho i tenia bones raons per a fer-ho, però finalment no ho va fer i penso que va fer bé; jo vaig votar a favor que el nou pressupost tirés endavant mitjançant l’abstenció.

Ara considero que amb el pressupost 2016 de la CAC, la CUP ha de fer igual: retirar l’esmena a la totalitat després d’haver negociat algunes millores possibles i facilitar-ne l’aprovació . Que no és un pressupost rupturista? Naturalment que no ho és! No és concebut en un marc polític rupturista, sinó en el marc d’una comunitat autònoma que és part de la comunitat política del Regne d’Espanya; per fer un pressupost rupturista has de canviar el marc polític i fer-ho fora de la constitució espanyola i de la CAC!

Mentrestant, la conclusió principal és que si no prospera aquest nou pressupost, perquè la CUP-CC s’hi oposa, el resultat serà pitjor: hi perdrem diners i mesures més favorables i és possible que més d’un convergent se’n vagi al llit satisfet.

Jo he votat favorablement a retirar l’esmena a la totalitat i negociar algunes millores perquè hi veig uns quants aspectes avantatjosos respecte de la situació actual: no aprovar el pressupost voldria dir deixar un mínim de 1.113 milions d’euros sense utilitzar, quan hi ha la possibilitat d’utilitzar tots els recursos disponibles; la despesa social augmentaria i la destinada al pla de xoc rebria un increment notable; també augmentaria significativament la inversió en les conselleries implicades en les estructures d’estat;  no aprovar el pressupost 2016 implicaria doblegar-se encara més a les  exigències de complir un nivell de dèficit incomplible; continuar amb el pressupost 2015, que és el que proposa fins ara la CUP-CC, encara ens allunya més d’uns termes de ruptura i d’unes possibles millores de justícia social contingudes en la llei d’acompanyament que podríem forçar.

En definitiva, el CP-GAP donaria mostres de maduresa si decidís de canviar de posició.