“De la pròpia biografia, cadascú en destaca el que vol. I Gabriel Ferrater era prou llest –aquí dic llest– per no deixar d’escriure la seva i permetre que els altres, amb quatre paraules, acabéssim de construir el relat que li convenia.” Ho escriu Ramon Gomis en un dels capítols d’El jove Gabriel Ferrater, la llegenda (Empúries), que acaba de sortir fa poques setmanes i es llegeix com un trago curt de Gin Giró en vas, no pas en copa. D’entrada, perquè més que una recerca –que és el que va fer fa vint-i-cinc anys amb El Gabriel Ferrater de Reus–és un assaig sobre els motius pels quals Ferrater va construir una determinada llegenda sobre els seus anys d’infantesa, adolescència i joventut a la seva ciutat natal, i de quina manera es van acabar assentant com veritats revelades algunes idees sobre aquells anys.

Tot aprenent de biògraf ha d’aprendre a desconfiar de les fonts, més enllà dels documents –i encara cal saber interpretar-los. Dues persones que van ser a la mateixa sala, a la mateixa reunió, el mateix dia i a la mateixa hora seran capaces d’evocar i reconstruir de manera ben diferent, i sovint contradictòria, un mateix fet. Passats els anys, la memòria tendeix a reconstruir-se, d’acord amb les evolucions particulars, a les idees adquirides, a l’experiència acumulada. Cinquanta anys després, tothom tendeix a resseguir la línia fixa de la història d’un destí, a trobar les lògiques de la forja d’un rebel i a trobar que tota la vida ha seguit l’eco de les passes. El fet és que, sovint, la memòria no és que sigui un gran cementiri, sinó un ossari desordenat i caòtic. Les traïcions a la realitat, la mala consciència, l’animadversió o l’excés d’amistat poden posar en risc la veritat, per més veraç que ens sembli. El relat interessat, quan no directament la mentida, et pot fer naufragar una biografia.

La persistència del mite

Ara, en el cas de Ferrater, la qüestió és més complexa. És evident que fa trampes, i que les fan alguns dels seus adeptes. I aquí podem encastar la cita que Gomis fa de Ramon Barnils, quan diu: “Gabriel Ferrater és un mite persistent per la solidesa i per la discreció dels aduladors. Vanitós, d’una vanitat molt explicable, i ingenu, d’una ingenuïtat que ell mateix es reconeixia, però no s’acabava de creure, no li hauria pas desagradat l’estil amb què els seus en conreen la mitificació.” I tampoc aniria bé referir el que Gomis enganxa de Jordi Cornudella, en una entrevista de Montse Serra en aquesta casa: “Després del suïcidi de Ferrater, el mite el va construir la generació dels seus alumnes, joves que aleshores tenien vint anys. Els que anomenem ‘la generació dels setanta’, que són els que transmeten l’anecdotari. Però, en realitat, també contribueixen a mitificar-lo els seus companys de generació (Barral, Gil de Biedma, Castellet), que el van tractar molt i el van conèixer i ens en van vendre una imatge també mitificada.” I aquí ho exemplificava amb el comentari que era un bevedor d’una intel·ligència sublim, especialment quan anava gat. Però, com dèiem, els mites no solament s’han construït segons les anècdotes que va deixar anar ell mateix, el seu germà Joan o la seva germana Amèlia, sinó també sobre la lectura literal de la seva obra.

Així, per exemple, s’ha llegit d’una manera estrictament biogràfica –com les memòries que no ens va llegar– “In memoriam”, el poema de Ferrater construït, se suposa, sobre els records dels anys de la guerra i que dóna entrada a Les dones i els dies. Ja ho avisaven –i manllevo la cita del llibre de Gomis–, Xavier Macià i Núria Perpinyà: “En la seva vida s’hi emmiralla tanta literatura com en els seus poemes, amb la diferència substancial que els seus poemes són lletra autògrafa, mentre que les anècdotes apòcrifes o atribuïdes han anat de boca en boca deformant el poeta i mistificant-lo amb unes falses membranes. Les conseqüències són evidents: la seva poesia ha interessat només en la mesura que corroborava el mite, no en la mesura que conformava la definició del poeta.” És a dir, ens han atrapat aquells versos que diuen:

Oloràvem la por
que era l’aroma d’aquella tardor,
però ens semblava bona. Era una por
dels grans. Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món se’ns feia
gairebé del tot fàcil. Com més por
tenien ells, més lliures ens sentíem.
Era el procés de sempre, i compreníem
obscurament que amb nosaltres la roda
s’accelerava molt. Érem feliços.

I, òbviament, no hem posat en dubte que Gabriel i companyia descobrissin en aquell desori les putes i el robar. També que s’insinués que l’alcoholisme crònic tenia el seu origen en aquelles llargues vacances del 1936. I s’han fet lectures psicoanalítiques basades en l’incest, com les del doctor Tosquelles. La guerra, que l’havia enxampat a catorze anys i dos mesos, era el catalitzador per a matar el pare, no tenir por i entrar a la vida adulta. Però, ep. No tan ràpid, forasters, ens ve a dir el doctor Gomis. En primer lloc, cal situar Ferrater en un context de classe, tercera generació –la que va de mal borràs– d’una nissaga dedicada al comerç de vins i licors, amb un pare i uns oncles implicats en la cultura i política local. De tarannà liberal, son pare serà regidor d’Acció Catalana i un notori mecenes. La seva dona, Amàlia Soler, se’n fotrà sempre d’una cosa i una altra, perquè al capdavall el seu és un matrimoni dels que s’estilaven a l’època per a augmentar patrimonis dins un mateix estatus. Ara, alerta amb menysvalorar el pare. Per què ens hem de creure encara que Ferrater, deixat de la mà de Déu, aprèn sol a llegir, i que ja llegeix a tres anys? No va a escola, però ha llegit com un adult? Marcats com estem pel destí final del pare –la bala suïcida i la pòlissa d’assegurances– i també pel menyspreu de la seva prole, no veiem que és una figura molt més influent que no ens imaginàvem en la formació intel·lectual del seu fill. Que, per cert, no tenia cap institutriu alemanya, la –fraulien-Farola– sinó que era la forma que Ricard Ferraté tenia de dissimular que tenia una jueva exiliada acollida, en un context d’antisemitisme social també per ací… En aquesta línia, escruix llegir en setmanaris de dretes dels anys de la República, mentre Hitler mana a Alemanya, acudits de jueus en la llengua de Fabra.

Un Tom Sawyer de Reus

Gomis compara Ferrater amb Tom Sawyer, el personatge de Mark Twain, de qui era un apassionat lector, que sedueix amb la seva bona planta, el seu estil vestint, la seva cultura, que el fa recitar de cor poetes francesos, i les atzagaiades que protagonitza quan se sent protegit pel grup. Pel Club dels Quatre. Tot va ser, com diria Huckleberry Finn, susceptible de ser verídic, però una mica inflat. Perquè Ferrater, en una entrevista amb Baltasar Porcel, arribarà a dir que s’havia partit una ampolla de conyac amb un brigadista. Però no amb un brigadista qualsevol, sinó amb el mateix Josif Broz, àlies Tito, futur mariscal i president de Iugoslàvia! Robar –versemblant, qui no ha tingut la temptació de la cleptomania?–, anar de putes –improbable sense diners i a quinze anys– o beure’s els licors del celler o destil·lar tu mateix licor –impossible, tal com assegura Gomis– són exemples de la manca de por amb què els nanos viuen la guerra, en un poema en què, sobretot, se’ns ofereix una visió gens bel·ligerant ni bel·licista. No en una història de bons i dolents. No un relat de consum militant. Al capdavall, es tracta de bona literatura, diu Gomis. “Aquest és el fum de la veritat, la resta és trampa.”

Però, i si la idea d’haver viscut la guerra sense por, que semblarà presagiar el personatge marginal, fora de norma, inconformista i hipercrític de la maduresa, no fos tan certa com sembla? Al capdavall, sembla que Ferrater va estar marcat per la por. Vèncer la por, es diu no debades la biografia que en va escriure Jordi Amat. La por de què, exactament? Del buit, del desequilibri, de viure la vida amb plenitud. Qui ho sap… Tornant a la guerra, a diferència del pare –que és el poder, diu a “In memoriam”, i això vol dir que està amb els qui manen a la República superada per la revolució– i amb qui solament pot coincidir quan seuen en un cafè, de nit, de tu a tu, Ferrater no pren cap mena de partit, ni risc. Té catorze, quinze, setze anys, i tot plegat és un desordre en què amagar la bretolada. Es fa de la CNT, i no de la FNEC, per destacar. Per “fer el notes”, que dèiem nosaltres quan teníem la seva edat. Però la veritat és que tothom té por. Ell possiblement també. Molta. Tot i republicans, els Ferraté són rics. Són burgesos, malgrat que el pare presideixi el Socors Roig. I, a més, coneixen Andreu Nin. Però, sobretot, tenen un fill que, si les coses van mal dades, pot acabar essent cridat a files. Per tot plegat, i no perquè el pare fos un covard o un visionari, Ferraté pare acabarà aconseguint un càrrec de cònsol a Bordeu. Anys després, el seu fill ho podrà manipular i fer-se el desmenjat dient que en aquell moment ell es negava a marxar per poder prendre les armes. Va, home, va!

Gomis relativitza l’experiència bordelesa, el servei militar i, especialment, la idea que tots hem repetit del Picarany com el paradís perdut de Ferrater. Aquesta m’ha fet mal perquè la tinc escrita en un llibre meu. La qüestió primordial és que el llibre no es tracta d’un pur exercici de baixar ningú del pedestal. Convençuts com estem que el millor d’aquest gènere són les sabates, com va dir Joan Brossa, es tracta d’acostar-nos a la persona per entendre millor el poeta, lluny dels mites. Al capdavall, tots naixem de pare i mare, i no com ho feien els déus, els herois i els semideus de l’antiga Grècia.