09.11.2017 - 22:00
|
Actualització: 10.11.2017 - 07:24
La vista feta ahir a Madrid contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i els altres membres sobiranistes de la mesa va seguir el patró de les vistes contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i de la posterior contra el vice-president Oriol Junqueras i set membres del govern: la venjança, i no pas la justícia, en fou la gran protagonista.
La diferència no és menor, en absolut. En un país democràtic la justícia examina fets i no pas intencions, jutja segons fets i no pas segons intencions, sempre molt difícils de demostrar, sens dubte. És clar que en un país democràtic la justícia és independent i no actua a les ordres del poder executiu. I en un país democràtic un govern no pretén mai fer servir la presó com una eina contra un adversari polític. Encara més, en un país democràtic un govern no s’apropia un article de la constitució, estirant-lo com un xiclet fins a deixar-lo incognoscible i el fa servir per canviar la voluntat dels electors.
La presidenta Forcadell ha hagut de passar aquesta nit a la presó. Per a ella el malson durarà una nit i esperem que aquest malson acabe també aviat per a tothom qui és a la presó o a l’exili, per a tota la gent amenaçada. Però, així i tot, difícilment podrem oblidar l’escandalosa parcialitat amb què s’ha comportat això que en diuen justícia espanyola.
La parcialitat és escandalosa fins i tot en els detalls més menors. Un exemple d’ahir mateix, quan es refereix al passat de Carme Forcadell com a presidenta de l’ANC per a connotar la seua actuació com a presidenta del parlament i, per tant, es desentén dels fets que hauria de jutjar, com és inevitable si actua d’aquesta manera. També ahir vam saber que l’Audiència espanyola sembla que permetria l’excarceració dels membres del govern empresonats si juraven lleialtat a la constitució espanyola vigent. Una proposta encara pitjor, si és possible, que això que fan a la presidenta Forcadell. Perquè si hi ha delicte n’hi ha i si no n’hi ha no n’hi ha. Però dur a la presó una persona i dir-li després que si s’humilia en públic –que es tracta d’això– serà alliberada és simplement proposar un xantatge.
Tot plegat és escandalós, però té un punt feble molt remarcable: actuar així no els assegura res de res. Ben al contrari. Si Espanya vol que Catalunya siga una part del seu estat no és cap bona idea demostrar tan clarament als ciutadans catalans que Espanya és un lloc on no pots viure sense risc, on és perillós quedar-te si no obeeixes per tot i en tot el govern, on la democràcia és lletra morta i on la justícia, simplement, ha deixat d’existir, assassinada per la venjança i pel xantatge polític.
