No ens malmeteu!

Dedicat a tots els patriotes d’abans i d’ara i, molt en especial, al Francesc Xavier Jaurena, constitucionalista, ferm defensor dels drets individuals i col·lectius i membre de Constituïm, traspassat recentment. DEP

No és un prec. És una exigència. És el clam d’un munt de gent. No sé si de la totalitat dels més de dos milions de votants d’opcions sobiranistes. Però de ben segur que d’una immensa part.

No teniu cap dret a malmetre’ns. Cap dret a manipular el nostre vot. Cap dret a dir-nos que el vam emetre per fer, justament, una altra cosa.

Entenem el vostre neguit i la vostra angoixa. De debò. La vam viure en primera persona la nit del 30 de setembre i, molt especialment, tot l’1 d’octubre. Sabem, perfectament, què és veure transcórrer les inacabables hores d’una nit amb un ull obert i el cor angoixat. Sabem què és viure amb la certesa que els teus éssers més estimats i tu mateix podeu acabar ferits, maltractats, detinguts o empresonats. Hem vist la fúria als ulls de gent uniformada sense control i la impotència de conciutadans nostres davant d’aquesta tempesta de violència desfermada. Hem sofert la reacció irada d’un estat autoritari i repressor que ha reaccionat virulentament davant la humiliació a què uns ciutadans anònims el vam sotmetre ara fa uns mesos.

També hem vist, però, la gosadia, la valentia i la dignitat de tot un poble dempeus, disposat a resistir (i fins i tot, alguns, a morir) per a defensar la democràcia i la il·lusió d’un món millor per a tots nosaltres i els nostres descendents. Hem vist la solidaritat, l’amistat i la germinació o consolidació d’un teixit immens de complicitats entre nosaltres amb una sola finalitat: l’assoliment de la República.

Nosaltres, la ciutadania, vam ser els qui vam decidir un bon dia iniciar aquesta llarga marxa. Ningú més. Vosaltres, els nostres legítims representants, vau assumir molt dignament el mandat i vau anar cremant etapes, mentre sentíeu el nostre suport incondicional i el nostre alè als vostres clatells. Això us va donar la força i el coratge necessaris. Us estem molt agraïts. Vau fer honor a la gent i al mandat rebut. No havíem arribat mai tan lluny i vosaltres en teniu un gran mèrit.

De sobte, però, sembla que hagi caigut una tremenda llosa damunt dels vostres caps que us impedeixi pensar fredament, recordar d’on veniu i avaluar amb precisió la mesura de la confrontació en què la majoria del país va decidir implicar-se i la resposta necessària.

L’empresonament de persones innocents, segrestades per l’estat com a ostatges; l’aplicació il·legítima del 155 i l’expressió d’una voluntat clara de l’estat d’aniquilar tot allò que faci referència als drets més elementals de Catalunya i dels seus ciutadans, ha generat un pànic –legítim– de qui sent que li han segat l’herba sota els peus i es precipita, en caiguda lliure i descontrolada, cap a un abisme de conseqüències potencialment gravíssimes.

L’atzucac és de dimensions incommensurables. Cal admetre-ho. Davant d’això, és legítim el dubte, el desconcert i, per què no dir-ho, la por. I, malgrat tot, cal decidir. Us cal decidir.

Perquè la majoria dels més de dos milions de votants ja ho tenim decidit. Volem tirar endavant. Ho diem al carrer, als llocs de treball, públicament i privada. Ho vam dir també el 21-D, malgrat el xantatge a què vam estar sotmesos. Malgrat la immoral actuació de l’estat en connivència amb el govern i els partits del 155.

Malgrat tot això, aquell dia us vam lliurar el tresor més preuat de la democràcia. Un tresor de dimensions colossals. Us vam lliurar més de dos milions de vots. Les vostres mans van quedar plenes, com mai, d’il·lusions, de compromís, de mandat, de voluntat republicana. Qualitativament, d’una vàlua excepcional i extraordinària ateses les circumstàncies. No els feu malbé. No podeu fer malbé aquesta immensa quantitat de vots, ni la qualitat que s’hi amaga. No hi esteu autoritzats.

Darrere de cada vot hi ha una història personal i col·lectiva. Una ferida oberta. Un ull perdut. Un compromís personal. Un record familiar. Una por vençuda. Un compromís col·lectiu indestriable. No ho podeu oblidar. No hi esteu legitimats. Cap de vosaltres.

Ja no som en moments passats on del vot de cadascú, se’n podia fer matusserament el que fos. Qui encara cregui que ho pot fer, la història li farà retre comptes.

Si teniu por, deixeu pas. La feblesa ens fa humans. Tothom ho entendrà i tothom agrairà molt el vostre gest de renúncia. La vostra decència i compromís quedaran del tot incòlumes.

Altrament, què podeu esperar dels botxins? Què, dels segrestadors? Què podeu esperar dels traïdors (aquests sí) del 155? Traïdors a la democràcia i als drets fonamentals. Veritables fariseus d’una suposada defensa de valors democràtics.

De debò penseu que ‘portant-vos bé’ deixaran anar els ostatges? Creieu que acceptant les seves imposicions mantindrem la llengua, la cultura i la idiosincràsia del país? Que la nostra economia serà respectada? Que gaudirem, ara sí, d’una justícia independent? Que la nostra dignitat serà preservada?

Creieu-me que, des del fons del cor i amb tota l’estima, us desitjo tot l’encert del món. Vosaltres heu de decidir. Tant de bo tingueu la fortalesa de mantenir-vos incondicionalment fidels al poble. A la gent que us ha donat suport.

Si creieu que no podeu continuar endavant, digueu-ho i retireu-vos. La vostra valentia –en aquest sentit– no tindrà preu. Però no malmeteu les vides i les il·lusions de tanta gent. No llenceu a la brossa tota la vostra reputació moral. Si persistiu i persevereu, accepteu el suport incondicional de la gent; continueu sentint l’escalf de tots nosaltres; l’alè als vostres clatells i continueu dempeus com continua dempeus la gent del carrer. Nosaltres hi estem disposats.

D’això es tractava.