No ens han pogut vèncer

Mil gràcies a tots i a totes per ser avui a Viladecans donant-nos suport en un dia tan assenyalat.

Tot just fa un any les clavegueres de l’estat picaven a la meva porta i a la de l’Adri. En aquell moment ens va canviar la vida. Van ser dies de por, d’impotència, de desesperació, tancada en un calabós a sis-cents quilòmetres de casa tot i ser innocent.

Precisament aquest sentiment és el que em va fer mantenir ferma. Tenir la convicció que era innocent i que els meus principis eren totalment legítims.

Aquest any ha estat tot un daltabaix d’emocions però també d’aprenentatge. El dolor va crear ferides molt profundes, ferides que han sanat i avui són cicatrius de guerra. Record de lliçons que guardaré tota la vida.

Avui no ha de ser un dia trist ni un simple recordatori del temps que fa que estem privats de llibertat, no ho volem així.

La nostra voluntat és mirar cara a cara l’estat espanyol i les seves clavegueres i dir-los que no ens han pogut vèncer.

Continuem militant en diversos espais. Continuem vivint, respirant, aprenent i estimant. El nostre somriure és la vostra derrota.

Avui a Viladecans hem volgut fer un homenatge a totes les persones que han estat en la nostra pell. Que van ser víctimes de la repressió abans que nosaltres.

Molts són avui aquí entre nosaltres: companys d’Euskal Herria, Madrid, Andalusia, Catalunya, i per motius ben diferents: perquè són anarquistes, llibertaris, okupes, antifeixistes, antimilitaristes, ecologistes, independentistes, comunistes i un llarg etcètera. Disculpeu-me si no us anomeno a tots, perquè sou centenars.

També n’hi ha que no poden ser aquí per diversos motius, però que els tinc molt presents: els meus estimats del SAT, Bukaneros i Inda Gorri, tots els presos polítics incloent-hi els del PCEr, exiliats i el nostre president.

I vull fer una menció especial per als qui ja no són amb nosaltres, però els portarem al cor: Pedro Álvarez i Guillem Agulló.

Durant aquest temps he rebut centenars de mostres de suport, consells i empatia d’uns altres represaliats. I al final, hem acabat teixint una xarxa de solidaritat que en molts casos ha acabat convertint-se en una amistat sincera.

Persones que van ser torturades als mateixos calabossos on jo era tancada són els que avui m’han obert la mà, tot un acte d’amor cap a algú que no coneixien de res.

En els pitjors moments de ràbia, intentava capgirar la situació per convertir-la en alguna cosa positiva. Era conscient que la ràbia, el rancor i la ira són sentiments que autodestrueixen, i no, jo no puc odiar, no ho puc fer, només sé estimar. Estimar la meva família, els meus amics, a qui m’envolta, la meva terra, però sobretot les lluites justes.

Durant un temps em vaig obsessionar amb un pensament: que el meu patiment havia de tenir un sentit i havia de servir d’alguna cosa. Durant aquest any m’he implicat en diverses lluites i he intentat ajudar tant com he pogut per tal d’aconseguir-ho.

Al final, vaig obtenir la resposta que tant buscava: sempre que continuï ajudant, estimant, sempre que continuï activa i combativa i coherent amb els meus principis haurà valgut la pena tot.

No es tracta de què s’espera de mi, sinó de poder-me mirar al mirall cada matí amb la consciència tranquil·la.

Tots els que m’heu acompanyat durant aquest camí heu estat els meus fonaments i gràcies a vosaltres sóc la dona forta que avui teniu davant. Joan, Vidal, Yeya, David, la família de Timbres i Els 9 Rals però sobretot, el meu grup de suport i amigues. Barbara, Lluna, Xavi, Marcel, Mayra, Octavi, Jordi, Rosa, Anna, Rubén, Carles de Pedro, Ramón, Amàlia.

M’heu estimat i ajudat en un moment molt difícil de la meva vida, no m’heu deixat caure mai. Cadascú de vosaltres aportant-hi tant com ha sabut. Sou el millor tresor que algú pot tenir.

Com podeu comprovar, em volien muda i enfonsada i no ho han aconseguit. Tampoc no han aconseguit el seu propòsit, que era desmobilitzar al poble. Perquè res fa tanta por a un govern com un poble combatiu i conscient de què vol, però sobretot de què no vol. CDR, sou el meu orgull.

Avui reivindiquem que som un poble unit. Que nosaltres no volem destruir ni trencar cap convivència. Volem construir des de l’amor i el respecte un nou país. Una República plena de valors, on els drets fonamentals de tothom siguin respectats i on mai més es pugui perseguir ningú per la manera de pensar.

Estic convençuda que tenim un futur esperançador al davant. No serà gens fàcil, haurem de lluitar. Hi haurà llàgrimes i nits sense dormir, però sempre que estiguem junts, siguem valents i no deixem caure ningú pel camí… Ho aconseguirem.

Mil gràcies a tots per haver vingut avui a Viladecans a acompanyar-nos en un dia tan important i emotiu, de tot cor.

Visca la terra i visca Catalunya lliure!