‘No ens assenyaleu’, la cara B

És possible que a alguns de vosaltres, com a servidora a l’època de ‘Ártur Mas, cámara de gas’, us hagin marcat la porta de casa pel fet de ser independentistes. I qui diu la porta diu la façana, el cotxe, la moto o etcètera amb senyals d’odi tals com esvàstiques, dianes, lemes feixistes, cent-cinquanta-cincs, ratllades, rodes punxades, i/o símbols d’escarni tals com estanqueres, missatges de ‘Esto es España’, ‘Sempre sereu espanyols’ i més maneres d’escopir-nos el fraternal ‘Qué pone en tu DNI’. Això, pel que fa a béns particulars. A banda hi ha les vandalitzacions de monuments, plaques commemoratives, escoles, instituts, parcs infantils, la neteja dels quals va a càrrec de l’erari públic i encara podem dir que una mica a compte dels impostos dels vandalitzadors. Si és que no són d’importació, que aquesta és l’altra, però aquí ja ens desviaríem massa.

Un equidistant de sofà sol respondre, davant això, que com podem ser tan egoistes d’amoïnar-nos per unes pintades amb la quantitat de vulneracions de drets que es produeixen a, jo què sé, la Xina o qualsevol dictadura a l’atzar. Que pintades en fan ‘tant els uns com els altres’,  que els ‘indepes’ ens creiem que som el melic del món, coi de burgesos victimistes. Ara ens queixem per pintades, un altre dia per webs tancades, o per porres policíaques, o per arbitrarietats judicials, o per investigacions a batlles, o a mestres, o per empresonaments d’activistes i polítics. És que no callem, sempre és una cosa o una altra. Vergonya ens hauria de fer, vivint com vivim en una democràcia, així sense cometes, i que, en tot cas, abans d’arribar a l’extrem d’haver d’exigir els nostres drets havíem d’haver pensat que qui sembra recull, ‘tant els uns, com els altres’. Perquè a l’hora de dir-te que et mereixes menys justícia que altri no hi ha adversari més imaginatiu que un equidistant de sofà.

En fi, com hem de recordar sempre, els catalans ­–en el sentit històric del terme– només ens tenim a nosaltres, en aquesta lluita també. Si som assenyalats per les parets amb un repertori que va des de la marca de l’escarni fins a l’amenaça de mort, sabem que no podem esperar cap fiscalia que surti corrents a obrir cap investigació. Ara bé, si uns brètols ‘indepes’ un dia empaperen Lleida amb fotos dels líders espanyolistes del parlament dient que ‘són els enemics del poble’, la fiscalia deixa goma cremada a l’asfalt per a trobar-los i citar-los a declarar. Ah, quina enveja de tracte, és que no hi ha color. I mentre als altaveus unionistes cada ‘assenyalat’ propi val per vint, l’independentisme es flagel·la pels seus brètols, perquè, ei, si en alguna cosa no tenim rival és en la nostra capacitat d’autoflagel·lació. Si de flagel·lar-nos en traguéssim energia, podríem muntar carregadors de Tesla a cada plaça de cada municipi per la independència.

Doncs bé, el dia que em vaig trobar casa meua marcada per ser ‘indepe’ em va venir al cap, entre moltes coses, el famós ‘No ens assenyaleu’ amb què el director d’El Periódico denunciava l’independentisme de fer això tan lleig als que ‘tant ens fa quina nacionalitat ens adjudica el document d’identitat’. ‘No ens assenyaleu’, ‘No ens assimileu’, anava dient en negreta aquell editorial, o ‘No marqueu amb la creu’ (així va quedar la negreta), ‘ni ens titlleu de sediciosos’ –sic!– pels motius que anava exposant. Jo l’entenc, el director d’El Periódico, com a damnificada de l’altre costat: assenyalar les persones per allò que pensen és el primer pas ‘de’. Però allò que ve a continuació del ‘de’, varia molt segons els valors democràtics de. Perquè si quan t’assenyalen amb una diana tu tens un estat que et fa costat, la simpatia dels seus fiscals i la força de les seues forces policials, diria que hauràs de patir una miiica menys que algú que els té tots en contra. Res, detalls.

Si considerem la teoria equidistant que ens apliquen a naltros, les queixes espanyolistes pels seus ‘assenyalaments’ haurien de ser considerades victimisme barat al costat de l’aclaparadora proporció de casos a la inversa que hi ha al món. Recurrents i documentats, res de metàfores ni confortables laments des de tribunes protegides per l”estao de derecho’. Per això, el ‘no ens assenyaleu’ amb què en el seu moment es van identificar tants catalans espanyolistes, va acabar revertit i convertit en lema ‘indepe’ per a etiquetar a les xarxes els #noensassenyaleu nostres de cada dia. ‘No ens etiqueteu’, deia també en negreta el famós editorial, hem de reconèixer que premonitòriament.

La realitat és la que és, i en un univers mediàtic on cada assenyalament a espanyolistes val per vint assenyalaments a indepes, el pes de la realitat és l’únic que tenim. Com sap tothom, el Ministerio del Interior dels espanyols, pensant en els seus súbdits, ha posat a disposició un formulari per a protegir les víctimes de l’odi a Catalunya. No cal dir que la intenció és una altra, perquè a Espanya hi ha un odi que es considera natural de tenir, sobre el qual la fiscalia ja ha dit i repetit a Drets.cat que ‘com que els catalans no existim com a col·lectiu nacional, la catalanofòbia no està tipificada al Codi Penal’, i assimètricament hi ha aquest altre odi vers una majoria ‘nacional’ a Espanya que és l’invent amb què pretenen emplenar la bústia que han posat a disposició dels seus. Tant se val, algun jutge hi haurà a l’altra banda que es llegeixi les lleis. Aprofitem-lo, doncs, atès que la broma encara la paguem naltros. Revertim-ho amb fets, els fets que vivim cada dia, perquè per desgràcia, perquè clamin al cel, no ens cal multiplicar-los per vint.