No en sabien més, tenien quaranta anys

El nen bufa les espelmes, són un quatre i un zero, o un 45, o un 50, i com us estarrufeu quan heu d’explicar que bé que li va de cap de redacció de tal diari, o de cap d’informatius de tal cadena, o d’editor de tal grup de comunicació, o de director d’una grandiosa emissora, sí, aquella, i sí, el coneix tothom, o bé no, perquè amb aquesta mena de posicions la gent normal es fa un embolic, i res, que valtros no ho sabeu, però avui s’ha quedat sol amb la nena que acaba d’entrar de pràctiques i li diu que no estigui tan tensa, dona, i li posa una manassa a cada banda del clatell, i li diu que bé que li queda un vestit que ella no tornarà a portar a la feina, i l’endemà li proposa un nou projecte que és perfecte per al seu perfil, just el que ella somiava i pel qual s’havia preparat tant, i que quin perfum és aquest que portes, viam?, i ella es clava en un racó del despatx o li clava un moc educat, i ja no se sentirà a parlar mai més d’aquell projecte. Llàstima, perquè era bo, una oportunitat.

Tots els assetjadors tenen pares, no passa res, el més normal és que no ho sàpiguen mai. Avui, però, és una mica loteria. Tot depèn si el nen té la sort que aquella nana no és d’aquestes que garlen. Perquè, sabeu què passa, les noies d’avui no aguanten re, no tenen caràcter ni se saben fer respectar, a la mínima ja ploren que si el cap m’ha tocat el cul, que si els companys puntuen el cos de les companyes, que si el director m’ha dit que em posés escot per alegrar l’informatiu local. Que és broma, dones, com us poseu. Quines fleumes, a Ruanda les voldríeu veure.

Però tot això no ha de ser el vostre cas. El vostre noi no va per carrerons de nit, no ha vingut de cap país bàrbar en pastera, la seua família no sou d’aquestes que criden per la finestra. Ell es mou per passadissos amb moqueta, per sales de reunions on es prenen decisions importants, per restaurants amb alguna estrella. Li vau donar una educació, ha llegit els clàssics, potser ha escrit algun assaig, explica contes de nit als fills amb una dicció professional. Aquí darrere hi ha feina, què us heu cregut, mocoses. Tantes responsabilitats, tants maldecaps i tantes camises planxades perquè te li surti una desagraïda a qui un dia li va donar una oportunitat, la primera oportunitat, i li fumi la vida enlaire.

Amb tant de #metoo i tanta collonada us demaneu on són les dones discretes d’abans, que no s’aprofitaven de la mà llarga dels seus superiors per muntar el número. On són les dones dignes que quan se’ls excedeixen els caps foten el cop de porta i ample és el carrer, mira si és fàcil. Si tan bones són, no els ha de costar gens de trobar una altra feina, però ah!, ah!, és que potser no són tan bones com es pensen, i per això només els queda fer les víctimes per si algú els fa cas i les fitxa per pena. Si els tinguessin ben posats, si tinguessin un mínim de sang a les venes, s’acabarien en sec les brometes dels quefes, si és que tant les molesten. Que tant no les devien molestar, a algunes, si surten a plorar per fets caducats de fa qui sap quant. Què busquen, ara, què pretenen? Que n’hi ha que aleshores ja tenien la vintena, marededeu, que ja no eren criatures com per sorprendre’s que un cap les pogués tocar o arrambar o puntuar, ai, és que em vaig quedar parada. Parada de què, bleda? Que un home no sigui de pedra? Que baixeu de l’hort, que veniu d’un altre planeta?

Què us deixava parades, exactament? Que un mentor que us duplicava l’edat no tingués telepatia per endevinar que no volíeu la seua mà sota la faldilla? Que un cap que podria ser el vostre pare es colés a la vostra habitació en un viatge de feina? Que un càrrec amb poder sobre el vostre futur professional us insinués que mesurava la vostra vàlua per la talla dels sostenidors? Per tan llestes, us teníeu? Tan úniques us pensàveu que éreu, si pel vostre lloc de feina hi havia sospirant trenta mil becàries més? Us creieu que són ximples, els quefes, que se la jugarien davant d’un diamant en brut de qualsevol manera? No sabeu quin mal que feu a les altres dones, per innocents i per febles, per no haver sabut donar-los a ells una bufetada a temps. Quin respecte espereu, si no us vau saber fer respectar per senyors respectables? Quin respecte esperàveu d’ells, gates maules?

El món del periodisme és un aparador, i aquests dies, com xiulen les bales que passen a frec de tants caps, encara sense nom. Però, amb una mica de sort, la nena no dirà res. Si s’atén a què els passa a les altres, sabrà bé què li convé: si diu un nom, l’acusaran d’exposar al linxament un presumpte innocent; si no en diu cap, dubtaran que allò que confessa li hagi passat. Si va aguantar, li diran que no n’hi havia per a tant, i si no va aguantar, li demanaran per què no va denunciar, que mira que són ganes de perdre la feina. I qui recorda les presentadores, locutores, reporteres, comunicadores que un dia van “perdre” la feina? I tot per culpa seua, perquè quan eren aprenents no van saber ensenyar als seus caps experimentats i admirats i fins i tot casats a comportar-se i a ser professionals, a cops de genoll o a cops de porta si convenia, pobrets ells, que no en sabien més, que tenien quaranta anys. Tan alliberades i tan feministes que es proclamen, i després re, unes puritanes que es queden petrificades per una brometa sexualeta o un flirteig laboral. Encreuem els dits pel nostre nen: als despatxos, a les màquines de cafè, a les xarxes socials, encara hi ha molta gent treballant perquè la vergonya no canviï de costat.