L’any 1989 la grossa de Nadal va tocar a Paiporta. Canal Nou Ràdio havia començat a emetre el 2 d’octubre. Quan vam saber que “la pluja de milions” havia caigut a tocar de València ens hi van enviar amb una unitat mòbil. Una Nissan Patrol molt gran i molt incòmoda, retolada amb el primer logotip de la ràdio pública, i que tenia una antena desplegable al sostre. La conduïa el tècnic Nacho Solaz, i Mara Ruano i jo fèiem tàndem de periodistes. Feia pocs mesos que m’havia instal·lat a València i confesse que n’ignorava prou la geografia. El nom de Paiporta em va resultar exòtic en aquell moment i vaig haver de cercar el poble al mapa.

Va ser la meua primera cobertura d’un premi de loteria. També va ser l’última. Tinc imatges i olors gravades al cervell. En arribar al poble vaig notar una ferum molt àcida, després vaig veure que provenia d’una barreja de sidra El Gaitero i escumós Dubois que corria per les voreres. Em va colpir prou perquè vivia en directe una escena que estava acostumada a veure per televisió. A les portes de l’administració “agraciada” hi havia persones que cridaven i botaven, també molta xicalla, perquè el nombre l’havien venut en una escola, no recorde quina. Encetaven ampolles i les sacsaven perquè aquell líquid arruixàs tothom qui fos allà. Em va impressionar.

Vaig fer les connexions emprant el llenguatge tòpic que havia après com a espectadora i procurant que els entrevistats aparcassen els crits per un moment i diguessen alguna cosa amb trellat, a banda d’allò de “tapar forats”, “molt repartit” i “comprar un pis a la filla que s’ha de casar”. Em vaig emocionar per contagi i quan vaig tornar a casa vaig telefonar als pares per explicar-los què acabava de viure.

Trenta-cinc anys més tard vaig tornar a Paiporta. En arribar-hi vaig notar una ferum que després m’ha costat de descriure amb paraules. També era agra, però amb deixos d’humitat i brutesa arrossegada. Em va colpir, perquè vivia en directe una escena que havia vist poques hores abans per televisió, i no s’assemblava gens ni a les imatges ni a les fotografies. Hi havia policia a les rotondes, militars i voluntaris i càmeres de televisió. I molt de silenci que només trencava, de tant en tant, un helicòpter. Pels carrers corria un líquid fangós que ho empastifava tot. L’aire tenia una textura arenosa. Els forats de les cases eren impossibles de tapar amb res perquè eren boques obertes a un món que s’ho mirava tot amb perplexitat. El barranc semblava la porta d’un infern golafre que, en poques hores s’havia engolit la vida i les hisendes de milers de persones per a dipositar-les de manera caòtica i desbocada a l’Albufera, que és el punt de no-retorn d’aquesta desfeta. Pel camí deixava l’ofrena espantosa d’algun cadàver.

La gent de Paiporta, enfangada fins als ulls, eren la dignitat feta persona. Les llàgrimes que vessaven, quan treien al carrer els objectes que eren la seua vida, eren l’única cosa neta, aquell dia, allà. Eren llàgrimes que brollaven serenes després de dir “som vius” i somriure a qui els demanava com es trobaven.

Hi havia desenes de voluntaris que movien el fang i demanaven a la gent si els podia ajudar. La majoria, el dia de la loteria del 1989, no havien nascut i no contraposaven flaixos de records com feia el meu cervell a mil per hora. L’emoció i la ràbia per allò que havia passat no eren per contagi, en aquest cas. Eren físiques i col·lectives. Eren calfreds. Per compartir-ho vaig enviar un missatge a la meua mare i a les meues filles.

Un mes després d’aquella primera impressió, el fang ha esdevingut una polseta que ho envelleix tot i cobreix la vida amb una mantellina marronosa. La dignitat intacta dels ciutadans deixa sorgir paraules i expressions de ràbia i d’incredulitat. La dignitat fa que els damnificats clamen pels seus drets i es pregunten en veu molt alta qui són els responsables d’aquest desastre del qual no saben quan podran sortir. Qui són i per què continuen gestionant la seua desgràcia. Alguns potser no en sortiran. Hi ha cases on, com poden, paren dol per un pare, una germana o un fill, i no han baixat a la concentració. Alguns altres, criden, reivindiquen i exigeixen coses molt bàsiques que els permeten de refer les vides entre parèntesis. Uns altres no tenen casa ni tenen negoci.

Saben que ara, quan ja ha passat un mes i s’ha fet la primera protesta multitudinària amb l’estridència de l’alarma que va sonar massa tard, es començaran a apagar els focus i els micròfons, i les càmeres s’enfocaran cap a objectius més sucosos. La tragèdia de la gota freda deixarà de “vendre” i anirà baixant en les escaletes dels informatius i ocuparà pàgines interiors dels diaris. I és per això que milers de persones criden, enmig dels forats i les marques que encara hi ha a les cases, que no els deixem sols.

Ara diu que la gent va a Paiporta a comprar loteria de Nadal. Arriben dels llocs més diversos i pelegrinen per les administracions que han pogut reobrir després del desastre perquè, supersticiosos, es pensen que l’atzar serà generós i deixarà caure la cornucòpia de l’abundància sobre els forats de les cases i els carrers polsegosos.

Nota. El subjecte d’aquesta peça és Paiporta, però fa referència a qualsevol població afectada per la barrancada i la riuada a l’Horta Sud, a la Ribera Alta, a la Foia de Bunyol, als Serrans, a la Plana d’Utiel-Requena, al Camp de Túria, que viuen un present incert de fa més d’un mes.