31.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 01.06.2021 - 07:33
Avui publiquem aquesta entrevista a Joan-Sebastià Haydn, president de la xarxa d’escoles immersives Eskolim, en què comenta l’èxit de les manifestacions de dissabte a Perpinyà i a més ciutats de l’estat. Hi parla sobre la modificació del polèmic article segon de la constitució francesa, que diu que el francès és la llengua de la República. Haydn explica que la societat ha canviat, que els jacobins ja són clarament minoria i que per tant res no impedirà el canvi de la constitució perquè s’adeqüe a la realitat social.
El debat, i la confiança, sobre la capacitat democràtica de reformar la constitució, aquest debat que s’ha obert amb tota normalitat a l’estat francès després de les manifestacions de dissabte, té un paral·lelisme interessant aquests dies també a la França americana, al Quebec. La voluntat d’enfortir-hi el francès com a llengua nacional ha dut el govern quebequès a proposar l’anomenada “llei 96”. La reforma és massa tímida i l’independentisme la considera clarament insuficient, però, vista de la nostra latitud estant, té ressons interessants. Perquè palesa que per a protegir bé la llengua francesa no cal tan sols una llei, sinó canviar també l’estatut d’autonomia i la constitució del Canadà. Modificació que el Quebec es proposa, oficialment, de fer de manera unilateral. Sí: unilateral.
Vist que la constitució canadenca del 1867 es considera un document “compartit” per totes les províncies, hom entén que cada una pot reformar aquella part de la constitució de tots que l’afecta a ella i prou. I, partint d’això, el Quebec, únic territori completament francòfon de la federació, afegirà aquest text a l’article 90: “Les quebequeses i els quebequesos formen una nació”; i “El francès és l’única llengua oficial del Quebec i també la llengua comuna de la nació quebequesa”. Veurem com acaba la cosa i si al final es fa realitat, però, ara com ara, el primer ministre del Canadà s’hi ha mostrat a favor i la sola possibilitat que un canvi com aquest es puga imaginar i proposar ja contrasta tant amb la sacralització enterca de la constitució espanyola, que paga la pena de comentar-ho.
De comentar-ho i de comparar-ho, per posar al lloc que li correspon el conflicte entre Catalunya i Espanya. I per posar-hi també els membres del nou govern català, que semblen disposats a oblidar-ho tot. Fins i tot com va començar tot plegat.
Ahir, per exemple, la nova consellera d’Afers Exteriors, Victòria Alsina, entrevistada a Catalunya Ràdio, deia que les decisions unilaterals no desperten complicitats exteriors. A més, va atribuir a aquest fet els problemes del Primer d’Octubre i la declaració d’independència i ho va fer mentre afirmava que “cal explicar a fora el problema real”.
Doncs expliqueu-lo bé. Perquè el debat, si es vol explicar bé, no ha de ser una qüestió d’unilateralitat ni de què ha fet Catalunya, sinó de la culpabilitat i la responsabilitat d’Espanya en la creació i el creixement de la crisi. És Espanya que crea un enorme problema a partir de la intransigència i de la negativa a reaccionar com ho fan els estats democràtics. Perquè la pregunta, i la comparança, és ben simple: si a l’estat francès es pot reformar la constitució perquè el francès deixe de ser la llengua única de la república, o al Canadà fins i tot el Quebec la pot reformar unilateralment, amb quina explicació es pot justificar, també internacionalment, que aquest gest a Espanya siga impossible? No la tenim pas nosaltres, la culpa d’això.
En comptes de dedicar-se, doncs, a criticar allò que ells mateixos van fer el 2017, pense que el govern català faria bé d’explicar al món que, precisament, el fet que a nosaltres no ens deixassen fer això que faran ara els francesos o els quebequesos és l’origen de la crisi que vivim. Una crisi greu que no comença per la voluntat democràtica catalana de canviar les coses, sinó per la intransigència violenta espanyola d’impedir cap canvi. Ells són, en tot cas, els qui s’han d’explicar.
O és que ja hem oblidat fins i tot que l’estatut d’autonomia del 2006 va ser trinxat pel parlament espanyol i per la justícia llur, entre més coses, perquè afirmava, com fan els quebequesos, que Catalunya és una nació? No serví de res ni que fos un estatut impulsat pel PSC, ni el recurs de posar-ho al preàmbul i dissimulant. Perquè la invocació tancada i sempre restrictiva d’una constitució espanyola que, dreta i esquerra espanyoles, diuen que no es pot canviar és i ha estat la causa del conflicte, com més va més tens, entre Catalunya i Espanya. I no pas la unilateralitat exercida de manera defensiva pels catalans –i que si avui ja va molt més enllà del marc constitucional espanyol és simplement perquè ens hem cansat d’esperar cap diàleg, ens hem cansat que ens insulten, que ens roben i que a sobre ens peguen, que ens obliguen a exiliar-nos o ens fiquen a la presó.
PS1. Sobre els indults, Marta Rojals ha fet avui l’article definitiu, absolutament brillant: Al carrer ningú no parla dels indults. Crec que no és possible d’explicar-ho millor: “Vull els presos a casa, punt, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res.”
PS2. A VilaWeb no ens agrada el pensament fluix. De manera que us recomane també que escolteu Germà Bel parlant de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona: “Podem portar molta gent a passar gana per no ampliar l’aeroport”
