02.07.2024 - 21:40
|
Actualització: 02.07.2024 - 21:42
Això que s’ha destapat per l’afer dels cartells vexatoris contra Ernest Maragall no és ni cap anècdota ni cap fet aïllat. La direcció d’Esquerra Republicana s’ha afanyat a provar de carregar el mort a l’esglaó més baix de la cadena, en aquest cas al director de comunicació del partit, però ell ja ha avisat que descobrirà el pastís i despullarà allò que jo no tinc cap dubte que era una estructura de partit. Més que això: una autèntica cultura de partit de la qual els màxims responsables no poden ser ningú més que la direcció encapçalada tots aquests llargs anys per Oriol Junqueras i Marta Rovira.
Dic que no en tinc cap dubte, sobretot perquè jo mateix i aquest diari hem estat objecte de la seua guerra bruta, dissenyada com a mètode d’actuació política. Un dia ja vaig denunciar públicament les gravíssimes mentides que, amb l’origen en Marta Rovira, es van fer córrer sobre mi, amb la intenció evident de desacreditar-me davant els lectors. D’això se’n diu tècnicament “controversialitzar”, un mètode que pretén crear controvèrsies sobre les persones per evitar el debat polític, tot plegat amb la intenció de causar la mort civil, per descrèdit, dels qui ells consideren –per la raó que siga– que som incòmodes o inconvenients al seu projecte. Sé de primera mà tot allò que m’han fet a mi i a aquest diari i com han intentat de perjudicar-nos. I puc imaginar-me, per tant, què deuen haver intentat de fer als qui ells consideraven els seus adversaris, no civils, sinó directament polítics.
Sé, per tant, que les mentides, les insinuacions malèvoles o les filtracions interessades a mitjans de comunicació afins i obedients –i d’aquest tema, del paper d’alguns mitjans, també n’haurem de parlar un dia– no vénen d’ahir ni van aparèixer per miracle el dia dels cartells contra Ernest i Pasqual Maragall. Aquesta manera d’actuar no és obra d’un franctirador ni un fet aïllat i a Esquerra Republicana ha estat a l’ordre del dia de fa molts anys.
Temps enrere, concretament quan una d’aquestes campanyes organitzades al carrer de Calàbria va apuntar per primera vegada contra Lluís Llach, Germà Bel va respondre-hi encunyant l’encertada expressió “hienes digitals” per descriure la modalitat de l’atac. Va recordar: “L’acció de ramats de hienes digitals són desgràcies en petits partits opositors. En partits governamentals és pitjor; és l’expressió de pulsions autoritàries. Encara més si va contra ciutadans ‘civils’.”
Les pulsions autoritàries de la direcció d’Esquerra, efectivament, expliquen moltes coses. Segurament són l’element principal que explica què passa a ERC. Però a parer meu hi ha dos elements més que han tingut un paper important en aquesta baixada a l’infern del partit de Junqueras, elements que, com a observador extern i sense cap més voluntat que la d’antologia, voldria exposar.
L’un és la institucionalització, perquè ningú no fes ombra, de la mediocritat política i intel·lectual; una institucionalització que els ha fet prendre posicions clarament reaccionàries després del 155, inexplicables, i que per això han provat de fer entrar amb calçador emprant tàctiques indignes.
Parle d’aquesta dèria d’adherir-se al –tan reaccionari– principi de realitat i rebutjar el principi de transformació típic de les esquerres; o d’aquesta obsessió, errònia, de creure que des del govern pots modelar la societat de la manera que et parega, sense ni tan sols consultar-li-ho, a la societat, prescindint-ne.
El segon element és de caràcter humà. És una desconfiança sistemàtica, que els ha menat a crear un grup en què sobretot opera allò de “amb mi o contra mi” i que, per tant, ha apartat del partit moltíssima gent que hi podia sentir afinitat, però que tenia idees pròpies o pensava per ella mateixa –i per tant podia fer nosa–, mentre ha deixat que s’omplís d’arribistes –que per definició no qüestionen mai res. Aquesta darrera causa és, a més, la que crec que ha desencadenat definitivament la crisi, car quan comences a fer llistes d’enemics com a ocupació principal i obsessiva, acabes incloent-hi els teus amics i la gent més afí, com ja va explicar fa anys Orwell.
Això que s’ha destapat ara, i que estic segur que es destaparà aquests dies, és molt greu. Però jo encara trobe molt més greu que ningú no n’assumesca les responsabilitats ni dimitesca, ni siga destituït. I que ningú no s’adone que actuant així destrueixen Esquerra Republicana, amb totes les conseqüències que té per al nostre país.
Puc acceptar que Esquerra és un partit i que, per tant, els qui no en som militants no tenim el dret de dir-hi res, sobre el funcionament orgànic, en aquest cas. Però Esquerra és al govern i això implica una exemplaritat que cal complir. I, posem per cas, un dels citats per la investigació feta pel diari Ara, Sergi Sabrià, és ni més ni menys que vice-conseller d’Estratègia i Comunicació. Ni ell no dimitirà? Ni a ell no el destituiran? Seguiran cegament la ruta marcada fins que el vaixell s’estavelle catastròficament contra les roques?
PS1. Hi ha una indignació gran i justificada pel fet que l’amnistia ja haja estat aplicada sense entrebancs als policies que van apallissar els ciutadans el Primer d’Octubre. Josep Casulleras ens explica avui com és que ha estat possible i quina deixadesa política ho ha permès. Cal llegir-ho.
PS2. A Catalunya Nord hi ha moviments per a intentar d’evitar que l’extrema dreta torne a guanyar els quatre escons en joc. Alexandre Solano ens els explica en aquest article.
PS3. Molts dies us demane el vostre suport com a subscriptors. Avui espere que haja quedat clar el perquè de la nostra obsessió perquè el diari no el pague el govern sinó els lectors. I per què és tan important que ens ajudeu.
