No cal que llegiu aquest article, no tracta de res

Una de les (poques) coses que vaig aprendre fent la carrera de Periodisme és que es pot escriure sobre (gairebé) qualsevol tema –algú també ens va explicar que era millor no abusar de parèntesis i guionets, però sempre es poden fer excepcions. Al món hi ha milions d’històries a punt per a ser explicades, tot i que els mitjans de comunicació es limitin a explicar-ne unes poques –i sempre les mateixes. El món és ple de personatges interessants, tot i que els mitjans es limitin a entrevistar-ne uns pocs –i sempre els mateixos.

I els articles d’opinió, què? Per la mateixa regla de tres, hauria de ser possible escriure sobre (gairebé) qualsevol tema. De fet, aquesta és una de les moltes lliçons que ens va ensenyar Josep Maria Espinàs, que va passar mitja vida fabricant un article diari. Un Espinàs a qui, per cert i obro parèntesi, el Barça de Núñez li va escatimar els drets d’autor de la lletra de l’himne, me’n vaig assabentar ahir gràcies al programa El nou clam, de David Carabén. Això té un nom i el sap tothom: miserables.

Com que aquests mails oberts són un gènere volgudament ampli i els escrivim gent de ploma i procedència molt diversa, la pluralitat de temàtiques i estils hi és assegurada i diàriament comprovable. Hi podem trobar des d’articles de combat fins a autèntiques delícies de prosa literària, passant per cròniques, crítiques, dèries, crits d’alerta i declaracions d’amor. Però, en general, i resumint molt, segurament massa i tot, hi ha dues opcions: escriure sobre quelcom que ha passat al món, amb múltiples angles i derivades, o escriure sobre quelcom que ha passat a qui escriu i practicar un cert exhibicionisme.

Vet-ho aquí que, si jo avui volgués escriure sobre algun fet de les dues darreres setmanes, des que vaig publicar el darrer text, tindria també dues opcions clares. La primera és la victòria de Donald Trump als Estats Units, incomprensible per a molts, una victòria de masses. Algunes veus han dit que a Europa costa molt d’entendre-ho. Certament. Jo només entenc que o bé Trump vist de prop millora, i millora molt, o bé els qui voten als Estats Units estan tan xalats com ell. Ep, que a Hitler també el van votar els alemanys, no ho oblidem. I a Europa tenim alguns presidents i líders polítics que també indiquen certs nivells de follia continental.

L’altre gran tema dels darrers dies són els aiguats del País Valencià, és clar. La suma letal de pluja que no sap ploure i governants que no saben governar. Com que tenim la sort que VilaWeb és dels pocs –massa pocs– mitjans que informa sobre el país sencer, i el celebra i el plora sencer quan cal, ja hi ha hagut molts mails oberts que n’han parlat. Dins la immensa desgràcia i enmig de la immensa ràbia, només tinc l’esperança que alguns catalans del nord hagin descobert que tenen uns germans al sud, i viceversa. Cada voluntari que ha baixat a treure fang, cada nova subscripció a Camacuc, cada aportació econòmica, cada llibre comprat a les editorials damnificades és una puntada que pot ajudar a recosir uns Països Catalans que uns altres fa anys, massa anys, que malden per descosir.

L’altra opció hauria estat escriure sobre alguna cosa del meu món particular, un entre tants, personal i transferible. Sobre el Mercat de Sant Antoni i una d’aquestes tradicions boniques que passen de pares a fills, com és l’intercanvi dominical de cromos, i el bon ambient que s’hi respira. O sobre l’extraordinari concert de Pat Metheny al Palau de la Música Catalana. O sobre el llibre Merèixer la victòria, el gran relat que ha fet David Madí del procés sobiranista i les seves (nostres) mancances. O sobre les xerrades que de tant en tant faig a grups d’alemanys que ens visiten i com la seva opinió i coneixement de Catalunya han anat evolucionant els darrers anys. O sobre la iniciativa privada del Cim d’Àligues, a Sant Feliu de Codines, i l’eterna contradicció entre tenir animals en captivitat i la bona funció pedagògica que fan, a banda del fet que són animals que no tindrien opció de sobreviure en llibertat.

Sobre qualsevol d’aquests temes hauria pogut escriure més llargament del que no he fet. Sobre qualsevol d’aquests temes hauria tingut la mateixa síndrome de l’impostor, de no saber-ne prou, més enllà potser d’una mínima traça per a aplegar paraules i combinar-les. Sempre amb la sensació que tothom ja està saturat d’informació i que difícilment passaran (passareu) de la tercera línia. Amb sort. Només si el títol té prou ganxo per a provocar el clic inicial, el que obre la porta dels nostres texts, alimenta els nostres egos i potser sí que, de tant en tant, a algú li serveix per a esbossar un somriure, passar una bona estona o endreçar els propis pensaments. En tot cas, si no heu llegit aquest article, tampoc no passa res: no tractava de res en concret.