01.10.2020 - 21:50
|
Actualització: 02.10.2020 - 02:05
Els partits polítics catalans han entrat de ple en la campanya electoral i, en la recerca de vots, han començat a amollar idees a tort i dret, amb una lleugeresa que de vegades no pot ser més irritant.
Per exemple, aquesta idea a què ahir, de manera diversa, es van referir tant el president Carles Puigdemont com el vice-president Pere Aragonès: que cal convertir les eleccions en una mena de plebiscit sobre el Primer d’Octubre, amb la barrera establerta al 50% del vot popular.
És una idea especialment incomprensible per a mi. Perquè implica, inevitablement, que el mandat del Primer d’Octubre s’ha de renovar. I jo crec que el mandat del Primer d’Octubre no s’ha de renovar: allò que han de fer és complir-lo. I això no s’ha fet.
La llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació, era ben específica i concreta: deia que si hi ha més vots afirmatius que no negatius, el parlament declararia formalment la independència de Catalunya i començaria el procés constituent de la República Catalana. I que en el cas que haguessen guanyat els vots negatius, es convocarien unes eleccions al Parlament de Catalunya. Es va guanyar amb molta claredat, es va declarar formalment la independència de Catalunya però no es pot dir de cap manera que haja començat el procés constituent de la República Catalana. I la qüestió que a tots ens hauria de preocupar és aquesta, no pas cap renovació d’aquell mandat.
És evident que la llei ha estat anul·lada pels tribunals espanyols però no pel Parlament de Catalunya. I per això és, si més no, estrany que els partits que es declaren fidels a l’esperit i el mandat del Primer d’Octubre ara ens proposen de convertir unes simples i rutinàries eleccions autonòmiques espanyoles en un instrument de ratificació. En un instrument de ratificació de, ni més ni menys, la més gran decisió sobirana adoptada en segles per la nació catalana. Quina manera de rebaixar-ne el valor!
Ja ho entenc que, molt més que probablement, això és un ham electoral. Un eslògan. Una proposta que algú ha pensat simplement que resultaria enginyosa, que serviria per a mobilitzar un electoral profundament decebut amb la classe política. Però no es pot ser tan frívol amb tot. No es pot donar tan poca importància al referèndum d’autodeterminació del 2017. No es pot devaluar el comportament heroic del país així com així, convertint aquella data en un altre fet polític qualsevol, sotmès als vaivens del dia a dia i a la batalla partidista.
Seria important de superar el 50% del vot a les eleccions? Sí. Però relativament. És evident que tot allò que siga sumar és important i millor ser el 51 o el 53 que no el 49 o el 47. I tant! Però tots sabem avui, positivament, que a Espanya la superació d’aquesta barrera no canviarà res. Ni arribant al 51% dels vots ni arribant al 91%. Ells no cediran el poder, siga quin siga el nivell de vot.
De manera que la discussió hauria d’anar per un altre costat. Hem de parlar, sí, de poder. En compte de parlar de vots i prou. O si més no parlar-ne al mateix nivell que de vots. I de com el fem servir, el poder que tenim, el poder institucional però també el popular. En quines circumstàncies i de quina manera. Per a aconseguir allò que volem. Ep!, si és que volem parlar de Catalunya com a república, no pas de Catalunya com a comunitat autònoma espanyola i prou.
I això, parlar de poder, exclou degradar, rebaixar la importància del Primer d’Octubre per a guanyar quatre vots en unes eleccions autonòmiques que no canviaran res, en termes reals. El mandat del Primer d’Octubre, el mandat expressat per la gent que va votar, que va defensar les urnes i es va enfrontar a la tirania, roman viu i és el motor del desafiament que aquest país sosté d’ençà de fa tres anys. I en tot cas és Espanya que, amb l’ús de la violència, ha renunciat a reconèixer el valor de les minories i les majories. Per això, ho tornaré a dir per si no s’ha entès, la batalla que l’independentisme català ha de pensar com vol acomplir és el de la gestió del seu enorme poder, més enllà de la legalitat espanyola.
PS. L’editorial d’ahir sobre el sottogoverno ha suscitat polèmiques intenses. Procure no entrar-hi mai perquè en definitiva allò que vull dir ho deixe per escrit sempre en aquesta pàgina. Però hi ha un fet que sí que em trobe obligat a respondre. Alguns lectors s’han preguntat per quin motiu això, segons ells, ho he explicat tres anys després i no en el moment que passava, com recriminant-m’ho i insinuant que ho amagava aleshores. I això no és cert. Als editorials del mes d’octubre del 2017 explicava la por, el pànic, del sottogoverno, com ara al darrer paràgraf d’aquest o d’aquest altre. O en aquest. I vaig explicar-ne també els detalls concrets. Així l’escena de la reunió dels alts càrrecs tres dies abans de la proclamació, que ahir va sorprendre tanta gent, la vaig descriure encara amb més detall i tot al llibre Nou Homenatge a Catalunya, publicat el març del 2018, concretament a la pàgina 62. Tothom té el dret de criticar la manera com jo o VilaWeb exercim el periodisme, no faltaria sinó. Però crec que puc defensar raonablement que això no s’hauria de fer a costa de faltar a la veritat.
