06.07.2023 - 21:40
Des de ben jove vaig saber que l’alcohol no feia per a mi, i per tant sempre he estat allò que en diuen un abstemi. Tinc quaranta-quatre anys, i mai no he begut un got de vi, una copa de xampany, un còctel, un cubata ni una clara. No m’oposo a fer servir licors per a cuinar, però si es tracta d’ingerir-los en forma líquida, busqueu algú altre. Tampoc no he fumat porros ni he esnifat cocaïna ni he tastat les altres substàncies psicotròpiques que corren pel món. Ras i curt, no m’interessa.
Aquesta decisió ha provocat que des de fa més de vint-i-cinc anys hagués de sentir tota mena de preguntes i indagacions, com si fos una mena de monstre alienígena de qui es volen saber més coses. Si ho fan els amics encara, que collonar-nos és part del joc, però la quantitat de desconeguts i mig saludats que decideix dir-hi la seva és prou carregosa. No beus? No. Mai? Mai. Ni per cap d’any? Ni per cap d’any. I si obrim una ampolla de cava no brindaràs? No. I si és al meu casament? Tampoc. Llavors indefectiblement ve la gran pregunta: i per què? Quan era jove, sortia de nit i tenia ganes de jugar, m’inventava tota mena d’arguments. Una promesa religiosa, un trauma infantil, una al·lèrgia. Ara, però, tallo de seguida les especulacions. No bec perquè no bec.
(També reconec que aquestes converses m’ofereixen una certa varietat davant de l’altra qüestió, que és que faig gairebé dos metres. No sé si ho sabíeu, però al món hi ha molta gent que, davant d’un alt, creu que cal fer-li-ho notar, no fos cas que no se n’hagi adonat. Sovint aquestes persones ho rematen amb un acudit que valoren com a original, però que hem sentit dues-centes vegades.)
Tot i que no bec, mai no he tingut mala opinió dels que consumeixen alcohol. Tothom que faci com vulgui, només faltaria, i al cap i a la fi és un element important de la nostra cultura. Els catalans consumim onze litres d’alcohol pur cada any, cosa que ens col·loca a la banda alta d’Europa. Ara bé, també sóc professor d’institut, i cada any tinc alumnes que em confessen que tampoc no voldrien beure, però que la pressió és gegantina. I, és clar, no tothom té les eines o les oportunitats de resistir un xàfec constant, i em sap greu que els passi això. Fa poc circulava el vídeo d’una noia que explicava que havia tingut una cita, i es reia del noi perquè ella havia demanat una cervesa i ell un Cacaolat –les burles eren cruels, feridores (a mi al nord me n’ha passat alguna de semblant, la noia et manifesta que si només beu ella hi ha un desequilibri, però que sense beure no sap ser sociable). Llavors hi ha els que et deixen anar aquelles frases tristíssimes, que sense beure són incapaços de passar-s’ho bé, o que només així poden suportar la setmana.
Per pura cronologia ja comencen a sorgir les lamentacions d’aquells de la meva generació –quarantins i cinquantins– que han descobert que el consum d’alcohol i drogues els ha passat factura, i ara els tenim explicant-ho tothora, fent-ne articles i entrevistes, o venent-nos la vida sana que porten si ho han pogut superar. Tot plegat no em sembla malament, i menys en la societat exhibicionista on ens ha tocat viure, però de l’alternativa a aquesta decadència se’n parla molt poc. Com que ara sabem que qualsevol quantitat d’alcohol és perjudicial, i que allò del vi saludable era una ficció, seria una bona idea respectar aquells que decideixen no començar. Així doncs, una proposta: si mai heu tingut la temptació de qüestionar la decisió d’un abstemi, feu el beneït favor de deixar-lo en pau. Gràcies.
