Aquests dies, en un vídeo, en el qual anunciava l’eliminació del fact-checking i la moderació a les seves plataformes Facebook i Instagram, adoptant el model de X/Twitter de Musk, Zuckerberg va dir alguna cosa com:

“Treballarem amb el president Trump per defensar les empreses nord-americanes dels atacs dels governs del món, que volen obligar-les a censurar més. Europa augmenta les seves lleis, que busquen institucionalitzar la censura i que frenen la innovació. […] Només amb el suport del govern nord-americà podem aturar-ho. El govern anterior ho va fer tot més difícil i va fomentar també la censura. Les seves accions han perjudicat les empreses nord-americanes i han encoratjat uns altres governs a anar encara més enllà. Però ara podem reinstaurar la llibertat d’expressió, i estic emocionat per aquesta oportunitat.”

Això no és només una genuflexió de Zuckerberg davant del nou president Trump, una reverència per guanyar-se els favors que Elon Musk està acaparant. En tot cas, a Zuckerberg no li haurà requerit gaire esforç, ja que les seves posicions polítiques no estan gaire lluny. Això és més rellevant del que pugui semblar.

Aquestes declaracions s’han d’emmarcar en una ofensiva major que inclou Musk donant suport obertament i econòmica a partits neonazis europeus, com va passar a Alemanya o amb els seus atacs al govern del Regne Unit, utilitzant una tàctica similar a la QAnon emprada en la campanya contra Hillary Clinton: barrejar la pedofília com a argument sensible amb qüestions polítiques.

Es tracta d’una ofensiva ideològica que utilitza com a bandera una llibertat d’expressió que no ho és.

Abans de continuar, vull deixar clar, com defenso al meu llibre FakeYou. Fake news i desinformació. Governs, partits polítics, ‘mass media’, corporacions, grans fortunes: monopolis de la manipulació informativa i retallades de la llibertat d’expressió, que aquesta campanya es basa en quelcom cert: que la moderació propugnada pels governs europeus és errònia i ràpidament cooptada com un instrument partidista en mans dels nostres poderosos, amb el mateix afany de control que els de l’altra banda de l’Atlàntic. No vinc a defensar els governs d’Europa.

Però arribats a aquest punt, cal recordar què és la llibertat d’expressió.

Els drets –tots els drets– neixen com a privilegis –és a dir, una cosa que només podien gaudir els poderosos– que es van transformar, gràcies a la lluita, en quelcom accessible per a tothom. Per exemple, la llibertat d’expressió sempre va ser patrimoni dels poderosos, ningú no els la va atorgar. El dret a la llibertat d’expressió significa –o hauria de significar– que ara aquests poderosos no poden eliminar la possibilitat que altres expressin la seva opinió. El que està fent la propaganda trumpista i el cunyadisme ultraconservador en general és afirmar que limitar la seva prepotència retalla els seus drets. La qual cosa, segons com es miri, és clar, és certa. Per exemple, que sigui mal vist ara maltractar la teva dona quan abans es considerava la normalitat és sens dubte una dura retallada a la llibertat d’expressió de qui pega. Aquesta és precisament la funció dels drets conquerits: establir normes perquè la teva llibertat no elimini la llibertat dels altres. És a dir, que aquells que tenen el poder d’expressar-se amb tots els mitjans a la seva disposició –sigui un president, un multimilionari o l’home més ric del món– no puguin silenciar altres opinions amb menys altaveus.

Per això, no ens confonguem: ells estan defensant només la seva llibertat d’expressió, la del més fort. Eliminar la verificació dient que es defensa la llibertat d’expressió és, en realitat, una fal·làcia. En el seu discurs, Zuckerberg no menciona eliminar els algorismes que prioritzen continguts, de fet, els referma en un moment del vídeo. Diu que la gent “ara vol veure més política” i ell els en donarà. Continuarà prohibit mostrar els mugrons de les dones, i només els de les dones, a Instagram, perquè qui decideix què és “normalitat” és el propietari d’aquesta àgora digital. D’aquí la defensa de les empreses tecnològiques nord-americanes, que en realitat en aquest cas és també la defensa de la supremacia de les opinions polítiques dels seus propietaris.

Com deia, aquesta defensa de la llibertat d’expressió entesa com “tot s’hi val”, tan pròpia de les formes ultra-agressives del fanatisme desregulador que està guanyant davant del puritanisme moralista, igualment nefast, troba terreny adobat a Europa perquè la política contra la desinformació de la UE és també antidemocràtica per dues raons principals:

1. Els governs europeus han permès que aquestes grans empreses (com Twitter i Facebook) siguin als seus consells assessors i dissenyin les polítiques europees. Mai s’ha volgut, en termes generals, generar una alternativa europea en què els drets de tothom i no només la llibertat d’uns pocs siguin fins i tot un model econòmic de digitalització. (1)

2. La lluita contra la desinformació que es porta a terme a Europa se centra en els continguts, quan hauria d’enfocar-se en la verificació i en el finançament de la informació. Vinc a reiterar el que ja vaig dir en les meves investigacions: hi ha una tercera via, la defensa d’una obligació de verificació a priori –no a posteriori–, segons els paràmetres del periodisme; amb un etiquetatge neutral i desintermediat com a requisit inalienable del que anomenem informació i que aquesta obligació s’ha d’aplicar no a les persones sinó a les institucions i als negocis, les inversions en viralització (mitjans, plataformes, partits polítics i qualsevol que es guanyi la vida amb això).

Si Europa no corregeix el seu rumb ràpidament, l’ofensiva que arriba amb molta força tindrà èxit.

Anem tard, però encara és possible crear una alternativa. La pregunta és si tenim polítics capaços de fer-ho. Per això, com a societat civil, hem d’organitzar-nos i no caure en els cants de sirena de la propaganda d’un bàndol o altre.

Més informació a:

Simona Levi, Digitalització Democràtica. Sobirania digital per a les persones (Raig Verd, 2024) (1), i Simona Levi, FakeYou. Fake news i desinformació. Governs, partits polítics, ‘mass media’, corporacions, grans fortunes: monopolis de la manipulació informativa i retallades de la llibertat d’expressió (Raig Verd, 2019).