Una revetlla sense Netflix

El dissabte 11 de juny vaig anar al programa Preguntes freqüents, de TV3. Havíem de parlar del futur del català i, per parlar dels audiovisuals, van convidar Laura Grau i Toni Garcia Ramon. Parlant de la monetització i les dificultats de sobreviure a les xarxes amb una llengua amb pocs parlants, Garcia Ramon va parlar de Netflix. Va venir a dir que a Netflix només li interessen els números i que els governs no podien fer cap pressió. La veritat és que, mentre ho explicava amb el seu estil característic, es feia evident que nosaltres per a Netflix no som res. Però aleshores va dir que el que sí que entendrien és que de cop es donessin de baixa 700.000 socis.

Quan vaig sortir del plató, la productora em va comentar que una senyora havia fet un tweet dient que s’havia esborrat de Netflix. Era Maria Antònia Casajoana i la piulada deia: “Ara mateix acabo de donar-me de baixa de Netflix. Estic contenta perquè ja era hora. Gràcies a na Carme Junyent, però sobretot al raonament de Toni Garcia Ramon. Sóc un petit granet de sorra, però aquest petit gest d’amor a la meva llengua fa que senti autoestima.” En aquell moment no en vaig fer gaire cabal, però, un cop al taxi que em portava a casa, vaig obrir el mòbil i jo, que l’utilitzo ben poc, me’l vaig trobar inundat de missatges. Quan vaig ser a casa vaig mirar Twitter i, a part d’una pujada sobtada de seguidors, també em vaig trobar una allau de piulades. Diumenge la cosa va continuar, fins i tot em van aturar pel carrer. Els missatges eren de tota mena, però molts m’interpel·laven sobre la qüestió de Twitter i aleshores vaig decidir de fer una enquesta.

L’enquesta la vaig fer el pitjor dia (diumenge) i a la pitjor hora (cap a les 19.00). La pregunta deia: “Després del missatge de @tgarciaramon ahir al @FAQSTV3 se m’està adreçant molta gent, així que us ho pregunto directament: si fos una acció conjunta, us donaríeu de baixa a Netflix fins que posessin més continguts en català? (El resultat seria significatiu a partir de 10.000 vots.)” Vaig posar el llistó molt alt pensant que tot acabaria en res. Dilluns al matí, a la feina, la Mònica Barrieras em va dir que ja li havia arribat la convocatòria per WhatsApp. Quan es va acabar el temps de l’enquesta, no havíem arribat als 10.000 vots, però n’hi havia més de 8.000, i 8.000 persones em sembla molt i, sobretot, em va fer pensar que no els podia deixar així. Aleshores vaig fer un fil.

Vaig suposar que dels més de 4.000 que havien dit que ho farien, a l’hora de la veritat només serien 1.000, i 1.000 em sembla una quantitat molt respectable. Aprofitant que s’acosta Sant Joan, vaig proposar el 23 de juny com a data per a donar-nos de baixa: a part del solstici, el foc nou i la màgia de la nit de Sant Joan, ens dóna temps per negociar amb la família o amb qui sigui que compartim la plataforma i també per rumiar-hi i parlar-ne. No tindria sentit fer-ho durar més perquè una acció espontània es va diluint en el temps. Això no deixa de ser una flashmob per expressar el que deia en el fil: “Si a ells només els preocupen els números, jo no vull ser el seu número. Si ells ens menystenen, almenys no pagaré perquè ho facin. Si ells menystenen la meva llengua, jo sempre puc dir que no.”

I aquí ve una part fonamental que lliga amb la piulada de na Maria Antònia: ja sabem que no som res, però no ho fem per ells, ho fem per nosaltres. Perquè dir prou és una forma d’alliberament. No som tan ingenus. Aquests dies he vist que Netflix té cent quaranta-set milions d’abonats, és evident que no ens necessiten, però no en volem formar part mentre ens ignorin.

A partir del fil, hi va haver reaccions de tota mena. Molts diuen que això, a Netflix, no li fa res. Ja ho he dit: no li volem fer res a Netflix, ho fem per nosaltres. Uns altres diuen que això ho haurien de fer el govern, la Plataforma per la Llengua, Òmnium… Bé, el cas és que no ho han fet. També hi havia qui qüestionava que fos Netflix i no unes altres plataformes i aquí l’explicació és ben clara: perquè va ser la plataforma que va mencionar Garcia Ramon. Tothom és lliure de donar-se de baixa (i d’alta) d’on vulgui, però l’espurna no és cap altra. O els que diuen que, en lloc d’anar a la contra, hauríem de promoure unes altres plataformes. Que ho facin ells, jo no estic per fer propaganda. Naturalment, també hi ha qui diu que, respecte de la llengua, hi ha coses més importants que Netflix. (Amb tots els respectes: m’ho diuen a mi?) I no falten els que diuen que serà un fracàs. Però això no és pensat en termes d’èxit o de fracàs. És pensat com a forma d’interpel·lar-nos a nosaltres mateixos. Volem viure en català a casa nostra i, si no ens deixen, ens espavilem.

En fi, que d’iniciatives n’hi ha moltes, però crec que sóc fidel a l’esperit de la gent que m’ha anat interpel·lant aquests dies i per això la proposta és donar-se de baixa el 23 de juny, vigília de Sant Joan, i anar ben contents a la revetlla. A més, els que no s’han fet de Netflix pel tractament que fan del català aquell dia poden fer piulets etiquetant-los i explicant-ho; i els que ja s’han donat de baixa pel mateix motiu també ho poden explicar a Twitter. El català també pot ser una festa i si la celebrem junts ens anirà bé a tots.