20.07.2017 - 02:00
Desprenent complicitat romàntica per tots els porus de la pell, el Víctor i la Sara comparteixen els últims instants de la segona temporada de Nit i dia abans de sentenciar: “Feina feta”. La mirada que els uneix és tan plena de satisfacció que quasi ens podríem oblidar que els separa el vidre de seguretat del Centre Penitenciari Brians II, dins del qual, si no m’he perdut alguna cosa, en Víctor haurà de passar molt de temps. Però el pes de la justícia institucional sembla absolutament incapaç de contrarestar la lleugeresa d’esperit que els ha donat la justícia primitiva: els llops són morts, tenim un final feliç.
En Martí Miró ho havia deixat ben clar: “Els homes com jo, no anem a la presó”. Però és que la garjola mai hauria estat suficient: construït com un monstre sense escrúpols, l’únic càstig a l’altura de la maldat que hem vist al llarg de tants episodis era la mort a mans del pare del Kevin Álvarez. Per això l’escena en què el seu equip d’advocats desgranava les martingales legals que farien servir per exculpar-lo va marcar el punt de no retorn, la seva sentència de mort. Eliminades les possibilitats d’una solució constitucional, la ràbia moral que en Víctor ha anat acumulant havia de trobar sortida o la frustració dels espectadors hauria estat majúscula.
Seguiré parlant d’això perquè en l’assassinat del Martí Miró hi ha la declaració de principis de Nit i Dia, una història que tant com s’ha atrevit a recordar-nos que el mal és real i profund, no ha volgut anar més enllà i s’ha vist obligada a fer triomfar el bé que, segons la sèrie, depèn més de la voluntat i el caràcter dels individus que del sistema. És una posició eminentment clàssica: mentre quedin Sares i Víctors, la justícia, encara que sagnant, és possible. Perquè quan el Víctor prem el gallet de la pistola per al bestiar, els bons acaben de guanyar. Les imatges són tan explícites i el plor de la Joana és tan sincer (Lluïsa Mallol s’ha coronat amb aquest personatge) que el gaudi de l’espectador queda parcialment estroncat, però el moment està dissenyat per satisfer l’ideal de justícia de barra de bar: un pare matant el violador del seu fill que, a sobre, és polític corrupte. Imaginar i verbalitzar escenaris semblants –si fos el meu fill… / si em deixessin sol amb tal polític…– és un lloc ben comú, sobretot després de veure segons quines notícies, i la mort del Martí Miró ens perment fer realitat televisiva una fantasia fortament arrelada en l’imaginari col·lectiu.
Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura
