Nins i electes: el Constitucional francès topa amb la protesta de Perpinyà

L’edifici més significat de la plaça de Catalunya de Perpinyà és un magatzem comercial que té per nom històric “Aux Dames de France”. Ahir, poc abans de les tres, la porta de l’edifici era el lloc triat per batlles i més electes catalans que havien decidit de concentrar-s’hi per encapçalar junts la manifestació contra el Consell Constitucional i la decisió de censurar la llei de les llengües anomenades regionals. Van anar arribant a poc a poc. Alguns amb la banda amb els colors de la bandera francesa que solen portar tan sols en moments solemnes. N’hi havia de tots els partits, tret de l’extrema dreta, que governen Perpinyà. Socialistes, comunistes i macronistes de la República en Marxa xerraven distrets mentre la plaça s’anava omplint de manifestants. 

I de sobte, sota el rètol a les dames de França i sobre la bandera francesa creuada al pit, van començar a aparèixer senyeres. En un gest que no s’havia vist mai abans, una bona part dels electes es van posar una senyera sobre la banda amb els colors de la república francesa. I abillats així es van posar ordenadament al capdavant de la manifestació, que enfilaria cap a la prefectura. Contra allò que alguns poden pensar, el gest no és una anècdota i prou. Perquè desafia molts anys d’història. Va ser el 20 de març de 1790 que l’Assemblea Nacional francesa va regular que “quan els oficials locals facin la seua funció, portaran com a marca distintiva una banda amb els tres colors de la nació: blau, blanc i roig”. I vist de fora pot resultar curiós el fet, però segons l’article 433.14 del codi penal francès, l’ús il·legal de la banda o la manipulació es pot castigar amb 15.000 euros de multa. 

El gest no va passar inadvertit entre la munió de catalans que desfilaven amb senyeres, estelades i algunes banderes de partit o d’unes altres nacions de l’estat pels carrers de la capital en direcció al Castellet. Els organitzadors parlaven de més de dues mil cinc-centes persones, xifra que donaven per excel·lent tenint en compte que la concentració s’havia organitzat en una setmana i comptant que des del sud pujava molt poca gent. L’exigència de la PCR que, teòricament, et demanen per entrar a l’estat francès havia fet desistir molta gent.

Així i tot, la representació institucional del sud també era important. Hi havia la presidenta del parlament, Laura Borràs, acompanyada d’uns quants diputats; hi havia la consellera a l’exili i eurodiputada, Clara Ponsatí, que anava i tornava en un viatge llampec des de Brussel·les; hi havia la consellera d’Universitats, Gemma Geis, de Junts; la diputada a Madrid Montse Bassa d’ERC, i la cap de llista de la CUP, Dolors Sabaté. Al final de l’acte, al Castellet, totes han estat aplaudits en ser nomenats. “Es nota que l’acte de Puigdemont va canviar la visió sobre el nord de molta gent –em comentava un dels organitzadors–, perquè mai no havíem vist representacions com aquesta.”

Canalitzada per uns avorrits policies que obrien pas, la manifestació va enfilar els carrers de la República (francesa) i del 4 d’octubre, per girar devora el riu cap al Castellet. I davant la prefectura, el símbol màxim de la dominació colonial, es va aturar. La capçalera, que portava les banderes catalana, basca, bretona, corsa, occitana, alsaciana, flamenca i savoiana, va pujar a la vorera per posar-se davant la porta i va començar a entonar L’Estaca de Lluís Llach, decisió que els manifestants i els electes van seguir amb entusiasme, fins i tot alguns alçant el puny. L’himne va acabar amb crits reivindicant la reforma del nefast article 2 de la constitució francesa, que proclama el francès com a llengua de la república –en el seu moment, en contraposició a l’anglès, però ara, gràcies a les trampes del Consell Constitucional, també contra el català i les altres llengües.

Els manifestants de Perpinyà canten 'L'Estaca' de @lluis_llach davant la Prefectura en la manifestació multitudinària en defensa del catalàhttps://t.co/JEQ3oZGaWW pic.twitter.com/T8Hk8EMD69

— VilaWeb (@VilaWeb) May 29, 2021

Finalment la manifestació va desembocar al Castellet, al peu del símbol més preuat de la ciutat, on un modest entarimat i uns altaveus van servir per als parlaments.

Davant aquells qui hi van intervenir es va formar una rotllana enorme de xiquets de les escoles catalanes, que batien palmes tot cantant: “Avui i demà, escola en català”, reien quan sentien un gos bordar com si intentàs seguir la consigna, i es passaven l’inevitable baló de rugbi, tot esperant el transcendental partit que juga avui la USAP i que pot significar, gairebé, el retorn a la màxima divisió.

Hi van parlar, entre més, el professor Alà Baylac-Ferrer, Mateu Pons-Serradell en nom de les escoles públiques i immersives Arrels, Joan-Sebastià Haydn, en nom de les Escoles Bressola i Miquel Arnaudies, de la Federació d’Entitats Culturals Catalanes, que havia organitzat l’acte.

Els electes s’havien agrupat i va ser en direcció a ells que es van adreçar els parlaments. Els van demanar coratge per anar més enllà i exigir la reforma de la constitució, van exigir a Macron el compliment de la paraula, perquè el president, vista la revolta que ha generat la decisió del constitucional, ha afirmat en públic que les escoles en català i en les altres llengües no han de preocupar-se i podran continuar funcionant. “Fa cinquanta anys que treballem i ara no ens faran enrere”, afirmava un dels organitzadors. I es va insistir una vegada i una altra que l’escola en català és un dret humà bàsic que no pot ser atacat per les autoritats franceses.

I abans d’entonar Els Segadors van llegir una carta de Jordi Cuixart. Des de la presó dels Lledoners, Cuixart barrejava la marea verda mallorquina i la reivindicació valenciana d’Enric Valor i les unia, tot reclamant “Coratge i autoestima!”, a aquest moviment que prenia els carrers de Perpinyà, Dalt el Castellet onejava, com sempre, la bandera catalana i, com va ordenar fa poques setmanes el batlle feixista de la ciutat, també la tricolor francesa. Però a baix tot eren senyeres i estelades, com va remarcar en un piulet que volia ser provocador i en realitat era patètic un Manuel Valls, objecte de riota generalitzada a l’hexàgon, que ja no sap si vol ser ex-aspirant a batlle de Barcelona o ex-aspirant a dirigent de França. Senyeres, estelades i sobretot un munt de nins cridant, cantant, jugant i corrent. El futur de la terra.