Ningú no porta flors noves al cementeri del Botànic

Dilluns, quan es van constituir les Corts de l’onzena legislatura, el pacte del Botànic ja era mort, corsecat. Els consellers en funcions continuen, com zombis, reunint-se cada divendres al Palau de la Generalitat presidits per Ximo Puig, però allò no és un govern, és una administració en liquidació que ha de tramitar temes pendents i signar les urgències perquè la maquinària no s’ature i es paguen les factures. Un ciclista que no pot deixar de pedalar. El Botànic es va morir la nit del 28 de maig i la convocatòria de les eleccions espanyoles del 23 de juliol el va rematar. La vetlla ha estat desigual segons una família o una altra. De fet, alguns assistents van anar dilluns al Palau dels Borja com qui va a un funeral. Uns més contents i uns altres més tristos, però no indiferents.

Els consellers que no són diputats van seure a les butaques blaves que, de cop, eren molt més incòmodes que d’habitud. Van anar a les Corts forçats per la lleialtat institucional, però amb unes ganes boges de fugir d’aquell lloc. Aparentment i estètica, semblava el mateix hemicicle on han viscut grans dies de glòria i on han construït un edifici legislatiu, però ara ja era un lloc inhòspit al qual ja no pertanyien. La mostra més clara és que els diputats de Vox, que la legislatura passada van ocupar el galliner, dilluns es va ensenyorir dels escons centrals de l’hemicicle.

El joc de les cadiretes

Per si no havia quedat prou clar que el Botànic s’havia marcit del tot, la llista d’ofenses entre el PSPV i Compromís es va engrandir quan els socialistes van decidir de no cedir als valencianistes una cadira a la mesa de les Corts. No és una cadira i prou, és un sou més elevat per a qui l’ocupa, per tant, un percentatge d’aportació més alta al partit, i dos assessors, cosa que en temps d’escassesa per a col·locar gent és un manà de llet i mel. No hi estaven obligats, els socialistes, però els usos i costums dels darrers anys van fer pensar a Compromís que això seria així. Que Vox tindria la presidència, el PP dos membres i els socialistes i Compromís, una cadira cadascun. Quan van veure que no, els intercanvis de retrets van ser abundosos i apujats de to. Els exèrcits de piuladors d’un partit i un altre lliuraven una batalla oberta i en plena llum del dia a les xarxes socials. Allò era un regal per a un PP eufòric, una salsa sucosa i untuosa per a sucar-hi pa.

I així és com es va pastar una mena de traïció a quatre mans que sembla que els socialistes no van veure venir. El resultat va ser que el PP, en nom de la pluralitat, va donar suport a la candidata de Compromís per a ocupar la secretaria de la mesa. A les portes de les Corts, Ximo Puig havia donat els noms de les dues persones designades per ell per a ocupar aquests llocs: les conselleres en funcions Gabriela Bravo i Josefina Bueno. Bravo sí que va obtenir el premi. Bueno, no.

El PP va posar la llavor del diable entre socialistes i valencianistes, però també dins el PSPV. La jugada li va sortir redona. Sense perdre cap representant, els conservadors enemistaven els dos partits de l’esquerra i enervaven els crítics amb Ximo Puig dins les files socialistes. En veu baixa, o no, alguns dirigents del partit criticaven el president en funcions per haver col·locat Bravo a la mesa. Per dues raons. La primera, perquè és la seua parella sentimental, i la segona, perquè no milita en el PSPV. D’aquesta manera, el titular era fàcil d’escriure: El PSPV no té cap representant a la mesa de les Corts.

L’altra crisi també va ser fàcil d’atiar enmig d’un funeral on les famílies ja ni es preocupen de dissimular amb el mort de cos present. Algú va filtrar una conversa entre Carlos Mazón i Vicent Marzà. Així, de manera inespecífica. Algú altre va parlar de pacte secret entre el PP i Compromís per a desbancar el PSPV. Marzà va eixir a desmentir-ho a cuita-corrents, i les terminals a Twitter, també. Però el mal ja estava fet. Ningú no parlava del discurs ultrareaccionari de Llanos Massó, ni de la presència de Santiago Abascal entre els convidats, ni de la facilitat amb què es digereixen els discursos de l’extrema dreta si s’hi posen els condiments necessaris.

L’ofensa durarà tota la legislatura que tot just comença. La presència de Maria Josep Amigó en el cadafal de presidència recordarà cada dia als socialistes la jugada de Compromís que va saber aprofitar l’esquer del PP per a ajudar a la descomposició del Botànic, que ja no és un jardí, sinó un cementeri.