Ningú no és neutral

Encara no feia quatre mesos que retrunyien els canons quan Remy de Gourmont escrigué en un apunt sobre la Gran Guerra: “A ulls d’un bel·ligerant, mai un neutral no complirà el seu deure de neutralitat.” Aquest deure, afegí, és molt difícil no ja de complir sinó de concebre, perquè implica l’absència tant de simpatia com d’antipatia envers les parts. I aquesta condició, continuava dient, sols pot satisfer-se respecte d’una guerra d’importància menor entre dos pobles obscurs o secundaris, però difícilment es complirà quan el resultat del conflicte pesi sobre Europa i sobre el món. Malgrat l’igualitarisme preceptiu, encara hi ha guerres de primera i de segona, conflictes locals d’efectes circumscrits i conflictes amb repercussions globals. I és hipocresia acusar d’hipòcrites els qui prenen partit en aquests darrers sense perdre la son amb els primers. No perquè hi hagi vides humanes de primera classe i de segona, sinó perquè les guerres existeixen des que el món és món, però n’hi ha de capaces d’alterar-lo per sempre més. Es pot estar d’acord o no amb la filosofia de la història, en la versió idealista de Hegel o en la seva deformació marxista, però titllar d’hipòcrita el fet d’interessar-se més per les lluites que ens afecten que no pas per unes altres és admetre la prioritat, si més no en l’opinió pública, dels conflictes que no es poden sostreure a la parcialitat.

En aquesta mena de conflictes no hi ha equilibri d’opinió. Quan les balances s’inclinen en un sentit o en l’altre, els interessos del neutral, diu De Gourmont, resulten afavorits o perjudicats. I no hi ha ningú que romangui indiferent al propi interès. Per aquesta raó, els agents teòricament neutrals també proven de decantar la balança. A la Guerra Civil espanyola, els països que respectaren formalment el pacte de no-intervenció, en la pràctica facilitaren la victòria dels “nacionals”. La hipocresia que amb raó se’ls ha atribuït no raïa pas en la preferència manifesta sinó en la pretensió de neutralitat, justificada amb la necessitat de respectar l’acord internacional.

Aquest pretext ja l’explicava De Gourmont: “Tot allò que pot fer qui vulgui aparentar neutralitat i defugir els retrets d’una banda i de l’altra és remetre’s a les regles del dret internacional, que són prou limitades i precises, i observar-les mecànicament, si no en esperit almenys en la lletra.” Quan Pedro Sánchez reclama a Israel que condueixi la guerra amb Hamàs d’acord amb el dret internacional no explica com s’ha de fer per observar les convencions de Ginebra davant un enemic que les viola per sistema. Com es fa per batre un rival que es mimetitza amb la població i confon les categories de combatent i no-bel·ligerant no pas per error sinó per estratègia. Aquest conflicte és d’aquells en què la neutralitat no és concebible, perquè la confrontació va molt més enllà de la disputa per un tros de desert. La guerra d’Israel amb Hamàs i amb l’Hesbol·là és sols l’episodi més recent, tot i que el més cruent, d’un conflicte amb múltiples protagonistes: l’OAP d’ençà del 1964, Egipte durant la crisi de Suez del 1956 i una coalició de països àrabs l’endemà de la declaració d’independència d’Israel, el 14 de maig de 1948, i després, durant la guerra del juny del 1967. L’extensió, intensitat i duració de l’hostilitat contra Israel –que s’estén pràcticament a tot el món àrab– en fan una expressió del xoc de civilitzacions previst per Samuel Huntington. I aquesta polarització essencial, que a Occident pren lluïssors de la guerra freda als extrems de l’espectre polític, lleva credibilitat a la pretesa neutralitat de Sánchez, que, una vegada més, demostra a Europa que Spain is different.

De fet, Sánchez encara feia curt acusant Israel d’infringir el dret internacional, perquè la Carta de les Nacions Unides declara il·legal l’amenaça o l’ús de la guerra contra un altre estat. D’acord amb aquesta regla, i deixant de banda el literalisme del terme “estat”, qualsevol resposta militar a la matança –ara sabem que planejada amb molta antelació– del 7 d’octubre, seria condemnada pel dret internacional. Però n’hi ha prou amb una mirada sumària a la història de l’ONU per a comprovar-ne l’eficàcia. Com la Societat de Nacions que la precedí, aquesta immensa burocràcia té una autoritat moral relativa, sumada a una dificultat notòria per a imposar-la en la pràctica. Invocar com a principi de realitat allò que acordin centenars de països, la major part dels quals sense tradició ni experiència democràtica, és tenir una idea molt poc possibilista de “realitat”.

De Gourmont expressa una banalitat quan assegura que hom no pot pas ser neutral i alhora prendre partit. De vegades, però, els truismes són útils. Aquest, concretament, serveix per a recordar a la gent que ha aplaudit Sánchez –el mateix que abans execraven per frívol– que els advertiments del president espanyol a Israel no són fruit de cap equilibri. Un altre truisme és que la solució del conflicte consisteix a crear un estat palestí, però Sánchez s’oblidà d’estipular que qualsevol solució ha de garantir la seguretat d’Israel. Amenaçant de reconèixer un estat palestí governat per Hamàs mentre el grup terrorista i els seus afins retenen un centenar i mig d’ostatges de totes edats i condicions, Sánchez fa populisme de portes endins però aïlla Espanya del consens occidental.

Com totes les propostes de pau basades en l’aplicació mecànica del dret internacional, l’amenaça de Sánchez és un brindis al sol. Davant d’aquesta mena de brindis no cal pas triar, perquè acostumen a ser molt fràgils, com s’ha vist seguidament amb els sarcasmes que recorden a Sánchez com n’és de vidriosa la seva posició amb el dret d’autodeterminació. En el conflicte de l’Orient Mitjà, com en el de Catalunya i Espanya, la neutralitat és un foc follet. Hom pot condemnar amb totes les lletres les morts de civils a Gaza –en xifres no comprovades independentment– i ser titllat de complaent amb els bombardaments pel fet d’argumentar que en si no demostren cap intenció genocida. I a l’inrevés, hom pot dir amb la boca petita que la matança del 7 d’octubre fa una mica de lleig, però al capdavall és conseqüència del colonialisme i la política d’apartheid. I encara reblar-ho amb el subterfugi que hom no té res contra els jueus, sols contra els sionistes. En l’un cas com en l’altre, la clau del sentiment rau en l’acceptació o la condemna de l’existència d’Israel. Al cap i a la fi, Hamàs existeix exclusivament per a expulsar els jueus de la seva pàtria espiritual i terrenal. Així ho declaren els eslògans “Free Palestine” i “From the River to the Sea” que recorren els carrers d’Occident en totes les manifestacions en pro de Palestina, que inexorablement esdevenen manifestacions contra Israel.

És impossible de dissimular la mala fe dels qui departeixen jueus i sionistes, car el corol·lari de dissimilar-los és demanar-ne l’èxode de Palestina, repetint una història mil·lenària d’expulsions. El deure de neutralitat sembla impossible d’observar en els conflictes que no deixen indiferent ningú, car el compliment exigeix despullar-se de tota simpatia i fins i tot d’empatia amb les parts, un grau d’imparcialitat que no és d’eixe món. A tot estirar, es pot demanar, i si hom és religiós pregar, que en la lluita es preservi la humanitat essencial i en les víctimes d’un bàndol i l’altre ningú no hi deixi de veure la humanitat vulnerada. Però els arguments ètico-polítics difícilment alteraran les simpaties preexistents, perquè el conflicte de l’Orient Mitjà és d’aquells que De Gourmont considerava decisius per al futur d’Europa i del món. I respecte d’aquest futur, que sols arribem a intuir en els esdeveniments del present, ningú no pot declarar-se neutral ni indiferent.