Ningú no es deixa estafar eternament

Resulten veritablement insultants les promeses buides i els anuncis de “progrés” amb els quals ens obsequien els governants de l’Altiplà. Ens prenen per estúpids. El seu problema és doble. D’una banda, ja n’estem fins al capdamunt. Però és que, a més a més, són tan ignorants que ni tan sols saben de què parlen i se’ls nota. Em recorden a l’insigne Manuel Fraga, quan en una visita que va fer al País Valencià fa molts anys, va obsequiar la concurrència de Castellò amb una frase de la mida de “ser valenciano és comerse una paella debajo de un naranjo”. Del nivell de Paco Martínez Soria (amb tot el respecte per l’actor).

Ja sé que ara això seria considerat bullying, i de fet ho és. Però la propera vegada, els que vagin a una conferència de Rajoy haurien de portar orelles de burro, d’aquelles que als anys 50 i 60 es posaven als alumnes que no se sabien la lliçó.
El més important de tot és que tothom entengui que sense autogovern no es pot fer res. Ni es pot atendre les necessitats de la gent, ni es poden fer projectes de futiur.
Només esperar que algú de la metròpoli es digni a venir a repartir quatre engrunes quan ho cregui convenient. I esperi que els subdits estiguin sempre agraïts a la magnanimitat del seu senyor.
I quin autogovern pot ser més gran que la independència ?

El règim franquista ens apallissava i en reprimia però els governs espanyols post-transició, especialment els d’en Rajoy, ens tracten de babaus i ens volen estafar. Francament…
I si en Rajoy és com en Duran? Tothom creia que en Duran podia fer molt de mal a la independència, però al final en Duran i el seu partit han desparegut del mapa i la independència segueix el seu camí. Tohom, o una majoria, pensa que Espanya pot fer molt de mal ja que és cert que tenen molt poder. Però fins ara no hi ha hagut la reacció forta que es podria esperar. I si al final als representants espanyols, Rajoy i el seu govern, els passa com al Duran?

El govern espanyol no esgotarà mai la capacitat de sorprendre’m! Cada vegada que fan promeses d’inversions milionàries es pensen que continuen enganyant-nos i no veuen que això ja és aigua passada. No sé si enganyen a algú, potser al comte de Godó, empresaris de la construcció que els financien, col.laboracionistes del mon del cava amb arrels franquistes, caverna mediàtica catalana… I la resta? La resta crec que ja ningú es creu res i el més important, ja no n’esperem res d’ells.

No comentaré l'”oferiment”/presa de pèl d’en Rajoy perquè no esperava res més i, a més, estic d’acord amb el que dius. Només espero que en Germà Bel, o qualsevol que domini el tema, faci un article ben documentat sobre les promeses incomplertes i els diners gastats en infraestructures de tot tipus a les Espanyes. Trobo que un article complet i ben presentat sobre el tema (i esquemes i fulletons que mostrin les dades) seria un material de primera per guanyar gent pel SÍ si els distribuim a les estacions de tren.

T’agraeixo especialment la teva notícia sobre l’aprovació del pronom “They” substituint en alguns casos l’empipador “he or she”. Com a traductor em veig forçat sovint a girar la frase o a emprar aquesta dualitat que ara, pel que sembla, passa del llenguatge informal al formal. Ja m’he subscrit a la “Columbia Journalism Review”.

Aquesta asfíxia que l’estat espanyol sotmet a Catalunya és de jutjat de guàrdia (europeu, és clar, perquè ja sabem la manipulació de la justícia espanyola). No en tenen prou amb el xantatge del FLAC, quan agafen els nostres diners i quan el govern català els necessita per pagar factures importants, si els ve bé, te’ls deixen però amb el compromís de tornar-los a vagades amb interès, sinó que ara continuen fent el mateix amb les inversions. L’estat deu a Catalunya deu mil milions ens inversions anunciades i no executades i ara ve el Rajoy i torna a dir el mateix que va dir el ministre socialista, de fer inversions per valor de quatre mil milions, sense cap compromís d’execució perquè dir que es farien fins el 2020 no és dir res i perquè fins ara les inversions es prometen però no s’executen, amb la qual cosa, una vegada més, volen tornar a enredar el nostre poble. Quan el nostre president els ha dit que els creuria si hi havia un contracte oficial d’execució d’obres, els govern espanyol no ha contestat. I pensar que amb aquesta falses promeses volen disminuir els partidaris de la independència! Com pot ser que insultant-nos o volent prendre’ns el pèl, hi hagi persones d’aquí que deixin de voler viure en llibertat?

Veient com responen, tot i ser el PP un partit minoritari aquí, encara no entenc com pot ser que treguin vots sinó que és que hi ha gent masoquista que els agrada ser maltractada.

Per saber a què responen aquest tipus de decisions, recomano la lectura d’un article de Jaume Pont a Vilaweb . Es diu: “En un lugar de la Mancha…”

Que després de tants anys vingui a fer per enèsima vegada la promesa que abans que ell ja ens han fet tots els components de la seva secta, i que tots estem segurs que incomplirà, tan sols vol dir:
1/ Que és només un “mandao” que el fan servir per fer els ridículs públics que ningú vol fer.
2/ Que ja ha perdut qualsevol resta de vergonya que hagués pogut tenir al néixer.
3/ Que no cau en que no esta preparat per parlar segons a on per manca de coneixements.
4/Que la promesa que ve a fer amb tanta pompa, és la mateixa que ens fan cada any.
5/ Que ens fa aquest “gran” oferiment, mentre ens esta robant 16 mil milions a l’any.
6/ Que a aquestes alçades, ja no és creïble enlloc del món. Molt menys aquí.
7/ Que enlloc de treure’n un benefici, en treu només descrèdit i 1.000 indepes més.
8/ Que per a convèncer al Florentino que li regalarà molts milions més, no calia. Ja ho sap.
9/ Que creure que ens comprarà donant-nos les pomes que primer ens roba, és de curtet.
10/Que si això és l’únic que se l’hi acut després de cinc anys, estem tots d’acord amb ell, que el millor que pot fer és no fer res. Vagi passant cap a casa senyor Rajoy, i sobretot descansi.

Més enllà de les quantitats, i dels previsibles incompliments de les mateixes ¿ com es pot justificar la submissió com a mode de vida? ¿on és la dignitat personal, també la social, en el fet d’acceptar l’obediència a unes classes dirigents que no ens accepten, que només ens utilitzen, i com a molt ens toleren?
Els partidaris de la tercera via, de l’entesa amb l’estat, ¿voldrien en la seva vida personal dependre de la bona voluntat del seu rival -sí, rival- per tal de que li gestionés el pressupost i la seva relació amb tercers?
La resposta probable, -excepte en els masoques- és que no, aleshores, ¿per què ho justifiquen a nivell comunitari?