Prenafeta rere la cortina

Potser és perquè ja he passat la frontera dels quaranta anys, o per la distància cultural creixent amb els alumnes de l’institut, o perquè fa temps que la generació dels avis se n’ha anat, però la qüestió que cada vegada m’obsedeix més és la memòria històrica. Sense connotacions polítiques: només allò que perdura, allò que queda enterrat i allò que es perd. Els dos llibres que he escrit tenen al centre la força inevitable de la cronologia.

A moltes societats la custòdia de la memòria és una prioritat. Les biblioteques presidencials nord-americanes arxiven fins a l’últim paper, i això els permet construir biografies monumentals (la de Robert Caro sobre Lyndon Johnson tindrà més de cinc mil pàgines i li haurà requerit més de quaranta anys de feina). Els britànics gaudeixen d’una tradició llarguíssima de polítics, aristòcrates i intel·lectuals que publiquen dietaris on exposen converses i indiscrecions, i que formen un retrat exacte de l’època. Els noruecs, conscients que són un país jove amb pocs habitants, registren sense descans les genealogies, els llinatges de cada casa i les gestes de l’ocupació alemanya. A Catalunya, en canvi, l’ofuscació és total.

Fa força dies que rumio sobre l’entrevista que Ot Bou va fer a Lluís Prenafeta, un exercici públic d’evasió. Vet aquí un home de vuitanta-tres anys que continua amagat rere una cortina, i que ha decidit endur-se a la tomba tot el que sap, malgrat que això li costi l’oblit. Segueix la petja del president Jordi Pujol, que podria passar a la història amb un acte final de revelació (no de confessió) que li engrandís la figura, però que ha decidit romandre callat. Podem buscar-hi les explicacions que vulgueu, la por generacional, la venjança dels castellans, la necessitat de protegir els interessos familiars, però la conseqüència sempre és la mateixa. El silenci per sobre del llegat.

(Hi ha excepcions, és clar. Al país tenim grans historiadors locals, i projectes fantàstics com les revistes de l’Editorial Gavarres, tot i que l’abast és limitat. En política cal salvar Joaquim Nadal, que quan no passa l’estona fent de conseller sembla que vol dedicar la jubilació a deixar testimoni del temps que ha viscut i la gent que ha tractat.)

Quan parlem de memòria històrica anem sovint molt enrere, però als de la meva edat ja ens toca documentar els anys vuitanta i noranta, i no sé si ens en sortirem. Les lleis espanyoles fan gairebé impossible l’accés als arxius contemporanis més importants, i en qualsevol cas la destrucció de documents és constant. Sense testimonis ni fonts creïbles, tot el que tindrem seran quatre xafarderies que s’aniran esvaint, un grapat de llibres de memòries plens de mentides i les cròniques oficials que tampoc no ens podrem creure. Ara penso en les tones i tones de volums sobre l’anomenada transició espanyola que no valen ni per cremar, i que és probable que el pujolisme faci el mateix final.

Aquest Nadal he tornat a rellegir El rellotger de Creixells, un llibret que Josep Pla va escriure quan tenia vuitanta anys. És una investigació criminal sobre un bandoler que va actuar entre Figueres i Banyoles durant l’última guerra carlina i que va aconseguir una gran anomenada. L’escriptor visita masos i arxius, parla amb gent de la contrada, i sí, un n’havia sentit parlar i un altre conserva quatre papers, però no hi ha cap informació definitiva, cap prova sòlida. En vista d’aquest fracàs, Pla, que ve d’intentar preservar la memòria del país amb la sèrie de seixanta Homenots, ha d’arribar a una conclusió sumària: tot s’ha perdut, perquè ningú no parla. Passarà això mateix amb Prenafeta, amb Pujol i amb tota una època, i ells ni tan sols tindran un Homenot. I sense conèixer l’herència que ens ha tocat, ja em direu com es pot construir un país.