Nina Hofmann: ‘No tots els alemanys volen empresonar catalans’

Dimarts passat, un empresari alemany es va convertir en protagonista quan va dir públicament al president del parlament, Roger Torrent, que li agradaria veure tots els independentistes a la garjola. L’acte l’organitzaven conjuntament el Cercle de Directius de Parla Alemanya (KDF) i el Círculo Ecuestre de Barcelona. Nina Hofmann és mig catalana mig alemanya, forma part de la Junta Directiva del KDF i no amaga el seu sobiranisme. Ho va viure en directe i l’endemà va escriure aquest piulet:

Vergonya aliena presenciant els fets d'ahir al #circuloecuestre al dinar amb @rogertorrent 😔 com molts altres companys/es alemanys/yes que reclamem #LlibertatPresosPolitics vam xiular i condemnar els exabruptes d'un parell de maleducats/es una de les quals no era ni del #KDF

— Nina Hofmann Bugié (@nihobu) March 7, 2018

—Per què vau sentir vergonya?
—Vaig sentir vergonya aliena i consternació perquè ningú no pot adreçar-se d’aquesta manera al president del parlament, però si ho fa algú que és alemany i que pertany a la mateixa entitat que jo encara em dol més.

—Quina va ser la reacció del públic?
—N’hi va haver que van aplaudir, cosa que em sap tan de greu o encara més. Òbviament, són els qui després apareixen als mitjans de comunicació. Però cal dir que hi va haver tot un sector que vam xiular i vam esbroncar Karl Jacobi per les seves paraules.

—El coneixíeu, aquest personatge?
—Sí, perquè és d’aquests que els agrada fer-se escoltar. A tots els actes agafa el micròfon i intervé, no falla mai, sempre buscant el titular. Però l’única cosa que sé d’ell és que havia treballat en l’àmbit de la publicitat, que es ven com a gran expert en màrqueting.

—La va dir molt grossa. Com pot ser?
—Com poden ser tantes coses? Tenim un exemple setmanal als camps de futbol: les coses que s’hi diuen i les actituds que hi veiem cada diumenge. O un altre exemple que aquesta setmana ha estat d’actualitat: com pot ser que les dones continuïn discriminades en tants àmbits? Però és cert, les seves paraules mostren una profunda manca de respecte per un dels drets més bàsics, que és el de la llibertat.

—No va ser l’única persona que va criticar Torrent.
—No, però la resta d’intervencions van ser correctes. Hi va haver una dona que es va mostrar ofesa pel fet que Torrent duia un llaç groc, però cal dir que aquesta dona no era del KDF, crec que era del Círculo Ecuestre.

—I la resposta de Torrent, què us va semblar?
—Conciliadora i molt en la línia dels polítics sobiranistes, que s’esforcen contínuament per acostar-se als qui no pensen com ells, tot i exposar-se a fets com el de dimarts, que t’insultin i et faltin al respecte. Alguns diuen que va tenir una reacció massa tèbia, però jo crec que ho va fer essent molt conscient que era el president del parlament i que representava tothom.

—N’organitzeu sovint, de xerrades com aquesta?
—Sí, un divendres al mes convidem representants del món empresarial, polític, diplomàtic, cultural, etcètera, i hi mantenim un debat. Quan vénen polítics independentistes, ja saben que es trobaran un auditori crític, però he de dir que no havíem viscut mai una situació tan tensa com aquesta.

—Però no tots els socis del KDF pensen igual, o sí?
—No, això ha de quedar clar: no tots els qui som al KDF pensem igual que Jacobi. Encara més important: no tots els alemanys volen empresonar catalans! De fet, estic segura que és una posició marginal i més que minoritària.

—Quina mena d’entitat és el KDF?
—Molta gent creu que és un club d’empresaris alemanys, però cal dir que no tots són empresaris en el sentit clàssic, sinó que hi ha també molts professionals liberals. Sí que hi ha les grans multinacionals, però també hi ha metges i advocats. I no tots són alemanys, sinó que el nexe comú és que siguin de parla alemanya, que és diferent. Per a mi, el gran atractiu que té és que ens ofereix un espai de diàleg i de networking. Per a la meva feina a l’àrea de relacions internacionals i de desenvolupament de negocis de La Salle – URL és interessant, per exemple.

—Una sobiranista com vós s’hi sent còmoda?
—Sí, perquè hi ha gent molt diversa, tant des del punt de vista professional com ideològic. Ara fa tres anys que hi estic més implicada i miro de posar-hi el meu granet de sorra. Amb alguns altres socis més joves mirem de trencar amb les actituds més conservadores i oferir informació als qui acaben d’arribar a Catalunya o als qui tenen una mirada més estreta.

—No em negareu, però, que als alemanys en general això de Catalunya els costa d’entendre.
—Sí, perquè ells creuen en la R i la F del seu país, la RFA, creuen en la república i el federalisme, i creuen que la unió fa la força. No entenen que els catalans puguin pensar que sols els anirà millor. Són ximples, pensen. Poden arribar a entendre Baviera, però Baviera és una altra història, és clar.

—I ens veuen com uns insolidaris…
—N’hi ha molts que s’ho pensen, sí, Fins que els expliques les dimensions de la solidaritat catalana, impensable en el marc alemany. Però hi ha una altra cosa també: per als alemanys, les normes són sagrades, i si hi ha una constitució, cal complir-la. El tòpic diu que som caps quadrats i alguna cosa certa hi ha. Molts alemanys són tan rigorosos que acaben essent rígids.

—Veieu alguna solució a la situació actual de Catalunya?
—La vull veure, tot i que a curt termini se’m fa difícil. Jo era de les qui confiava en la intervenció exterior, fos d’alguns països o d’entitats de defensa dels drets humans, com Amnistia Internacional. Però o no n’hi ha hagut o ha estat molt tèbia. En tot cas, sí que tinc clar que no pot ser que el segle XXI hi hagi gent a la presó per dir què pensa. No pot ser.