Nil Cardoner: “Vaig tenir una crisi existencial, em vaig adonar que mai no havia triat ser actor”

Després de la reeixida de l’any passat al Teatre Lliure, Nil Cardoner torna a pujar a l’escenari del Teatre Poliorama per reestrenar l’obra Tot el que passarà a partir d’ara, de Joan Yago, dirigida per Glòria Balañà. Un monòleg que no deixarà indiferent cap espectador. Tot comença quan l’Èric, el personatge interpretat per Cardoner, rep una trucada del seu germà avisant-lo que el seu pare és mort, i que vagi de pressa a l’hospital si se’n vol acomiadar. Però afrontar la mort d’algú estimat no és senzill, i menys si tens setze anys i qui es mor és el teu pare. L’obra vol trencar un dels tabús més grans que encara hi ha avui a la nostra societat, la mort.

Aprofitem l’ocasió per parlar amb el Nil Cardoner sobre la professió. Com és això de començar de tan petit en aquesta professió? Cardoner confessa que fa uns anys va tenir una crisi existencial al respecte, quan es va adonar que mai no havia triat que volia ser actor. “En cap moment no m’havia plantejat que un futur volia ser actor”, diu. Encara que, després de reflexionar-hi, confessa que ara ho té clar, és on vol estar, dalt dels escenaris.

—Ens continua costant massa parlar de la mort?
—Sí, la mort encara és un tema tabú. Com a mínim, per mi ho ha estat durant molt de temps. I realment, aquesta obra, ha estat molt reveladora de la manera en què se’n parla.

—Tot sovint mirem cap a una altra banda quan hi ha un mort. En l’obra també passa. A l’Èric, el vostre personatge, de cop li truquen per avisar-lo que el seu pare és mort i que vagi a l’hospital a acomiadar-se’n. Ell cerca excuses per no assumir-ho…
—La mort és un moment desagradable i trist per a tothom. No ens han ensenyat a transitar per aquests llocs. És com si el patiment no formés part de la vida. Amb les xarxes, això encara passa més. Només es mostren moments feliços. Però, desgraciadament, això passa, a tots ens arribarà la mort. Malauradament, però, per una altra banda, amb una mica de sort, veurem morir els nostres progenitors i els nostres avis. I com que això passarà tant si volem com si no, crec que se n’ha de parlar. Aquesta obra en parla des d’un lloc en què la gent que ho ha viscut pot revisitar-ho d’una manera còmoda. No és gens dramàtic. No busquem el drama i el plor. Parlem des d’un lloc que té molta llum.

—De fet, la gent riu en aquesta obra.
—Sí, s’hi riu molt. Hi ha molts moments d’humor. De fet, és com la vida, no? Imagino que a molts ens ha passat que s’està morint un familiar i de cop hi ha un moment en què riuen. A mi em va passar en el funeral del meu avi. Recordo que estàvem a l’església, i amb la meva cosina ens vam posar a riure per una cosa que havíem vist. Imagino que és un sistema que utilitzem per defensar-nos i escapar de moments durs. Inevitablement, la mort ens fa por. El tema és que, com més en parlem i més afrontem que això és una realitat, que no és només una cosa que passi als altres, millor ho sabrem transitar i gestionar. Riure no és dolent.

—Un detall interessant de l’obra és que el protagonista té setze anys… Donem prou veu als adolescents? Els escoltem prou?
—De vegades tinc la sensació que ens oblidem que una vegada vam ser adolescents. És curiós, a mi em passa; tinc una germana de divuit anys i moltes vegades li exigeixo coses, que a posteriori, penso: “No pot ser, li estic exigint coses que m’exigeixo a mi. No li puc exigir a ella el mateix.” La manera en què entenen el món els adolescents, però també els nens més petits, és molt diferent. Fins i tot la manera d’entendre la mort. Per a l’obra em van recomanar llegir un llibre magnífic, que tothom hauria de llegir, que es diu Sobre el dol i el dolor, d’Elisabeth Kübler-Ross. I hi ha un moment en què parla del cas d’una nena a qui li diuen que la seva mare té càncer, i al final la mare es mor. Al cap de molt de temps, en una classe on estaven parlant d’horòscops, la nena es va posar a plorar i els va explicar que ella era càncer i que portava mitja vida pensant que la seva mare s’havia mort per culpa del seu signe de l’horòscop. Pobra, ella va fer una correlació d’idees que els adults no fan, i això passa molt. Amb els nens el tema de la mort és més complex. Cal anar amb molt de compte amb com s’expliquen les coses, perquè ells poden fer una relació d’idees, com en aquest cas, i acaben malinterpretant les coses. Igual que quan els diuen que el seu pare o la seva mare han anat al cel. S’ha d’anar amb compte, perquè pot acabar amb un malentès molt gran.

—De fet, a molts nens quan es mor una persona propera, la família vol evitar-los el patiment i decideixen que és millor que no vagin a l’enterrament, que no vagin al tanatori…
—Crec que és un error. Evidentment, els pares i les mares que decideixen fer-ho així és perquè ho intenten fer de la millor manera possible i com saben. A ningú no se’l pot responsabilitzar d’intentar fer-ho el millor possible. Però és veritat que parlant amb gent a qui se li ha mort el pare o la mare d’adolescent o de nen, molts m’han explicat que no tenen el record d’haver pogut acomiadar-se’n. Entenc que volen evitar un patiment, i per això el porten a casa els avis, per exemple, però a la vegada els han tret la possibilitat d’acomiadar-se’n. Crec que això és important. Igual que també crec que és important que els nens vegin els adults plorar. Aquest llibre que et deia explica casos en què els amics els deien a pares i mares que sobretot no ploressin davant dels nens, perquè els farien patir més. Però, després, expliquen un cas en què un dia la mare es va trencar finalment, i el fill li va dir: “Ostres, pensava que no et feia pena que el pare s’hagués mort, com que no ploraves!” Tot plegat forma part d’aquests malentesos que tenim al voltant de la mort, segurament pel fet que és un tema tabú.

—Pel que diuen, entenc que aquesta obra ha fet que molta gent us hagi vingut a explicar les seves experiències.
—Sí, Déu-n’hi-do! I també n’he parlat amb amics. Amics meus que sé que han viscut una experiència similar, els he dit que vinguessin a veure l’obra. En alguns casos, hi ha hagut gent que m’ha dit que van estar a punt de marxar a mitja obra. Però al final van decidir quedar-s’hi, i en sortir em van confessar que sortien millor del que havien entrat. Com deia abans, d’alguna manera crec que aquesta obra té una llum. Et fa revisitar el dolor, però crec que el text ho condueix molt bé per, al final, no acabar destrossat amb tot plegat.

—Una de les coses que li passa el teu personatge és que fa molts anys que el seu pare està malalt i, per tant, ha hagut de madurar molt aviat. I preparant-me l’entrevista pensava: no sé fins a quin punt us sentiu identificat en això. Vós també heu hagut de madurar molt aviat. Amb setze anys ja havíeu viscut la gran reeixida de Polseres Vermelles.
—Evidentment, els casos són molt diferents, perquè una cosa és que se’t mori un pare o una mare, i l’altra és el meu cas que és que vaig ser un nen actor. Però com que des de molt petit vaig treballar amb gent adulta, d’alguna manera feia per adaptar-me jo en aquesta situació. I també és veritat que abans no hi havia el control que hi ha ara amb els nens actors. No culpo ningú, eh? Jo m’ho vaig passar molt bé. Però ara veig que les productores tenen molt més control, per exemple, en els horaris. Són més conscients que és un nen o una nena. Però clar, inevitablement, jo havia d’interactuar amb aquella gent i llavors aprenia a marxes forçades, molt abans que els meus amics, a comunicar-me i saber estar. Vaig tenir una maduració més ràpida que els amics. De fet, jo m’ho notava, sobretot en l’adolescència.

—Recomanaríeu a un nen fer d’actor, o creieu que us vau perdre coses?
—No, crec que vaig fer coses diferents. A mi la vocació em va néixer a mesura que anava fent coses. Vaig començar fent els pastorets. I un dia em van preguntar si volia fer un càsting. Vaig dir que sí, però en cap moment no m’havia plantejat que en un futur volia ser actor. Simplement, amb la família fèiem els pastorets, i vam assumir que allò potser m’agradaria. M’imagino que és el mateix que passa amb els pares que apunten els seus fills a futbol. D’on neix la vocació de jugar a futbol? Aquests nanos com ara Pau Cubarsí i Lamine Yamal, que són molt joves i estan al primer equip del Barça. Per a arribar a aquest nivell, aquests nois han hagut de començar molt joves. Per tant, han tingut realment ells la vocació de voler ser futbolistes, o és una cosa més del pare o la mare? Tenint en compte tot això, jo ni ho recomanaria ni ho deixaria de recomanar. Evidentment, sí que he perdut coses, però també n’he guanyat. Tinc unes experiències que agraeixo molt haver-les tingut. M’ho he passat molt bé. L’època de Polseres Vermelles, per exemple, vaig viure una experiència que evidentment m’ha deixat unes seqüeles que encara ara estic treballant, però que alhora no hi renunciaria perquè m’han fet ser com sóc. Va ser molt divertit. De cop i volta, viure una espècie de fama tenia el seu punt divertit. Ara, per contra, també tenia coses dolentes que encara ara estic gestionant. Pensant-hi potser sí que vaig perdre l’oportunitat d’experimentar uns altres camps. Però, en canvi, en vaig treure aquest ofici, que, curiosament, m’agrada molt i vull continuar formant-ne part.

—Us heu preguntat mai si sou actor perquè voleu o perquè la vida us hi ha portat? Heu tingut dubtes?
—Sí, no fa massa m’ho vaig preguntar. Farà uns cinc anys. Vaig tenir una crisi existencial. Em vaig adonar que mai no havia triat ser actor. D’alguna manera m’hi han anat arrossegant i m’hi he anat enganxant, i m’ha anat agradant. M’ho vaig qüestionar. Però, després d’un any de dubtes, de preguntar-me si simplement estava seguint el corrent, em vaig adonar que m’agrada la meva professió. I crec que ho faig mínimament bé, si no, no estaria fent aquest monòleg. M’agrada. Encara que també m’agrada pensar que continuaré escollint jo on vull estar. De moment vull continuar en això, i desitjo que duri molt de temps. Però m’ajuda a pensar que si mai decideixo que no vull continuar sent actor, no és un fracàs.

—Com més gaudeixes és fent teatre?
—Ara mateix, sí. Sobretot perquè n’he fet més últimament i em sento molt còmode amb el codi teatral. També estic fent la sèrie Com si fos ahir, però fa molt que no faig un projecte nou en el món de l’audiovisual. En tinc moltes ganes, però em fa més respecte. Tinc ganes de tornar a experimentar amb un nou equip i un codi diferent. Però és veritat que ara mateix en el teatre em sento molt còmode. Tinc tranquil·litat.

—Molts diuen que això de gravar Com si fos ahir és com una mica com anar al gimnàs. Que us dóna molt de rodatge… 
—Sí, és com tu dius. Evidentment, els guions t’arriben amb menys temps d’assaig. Has d’aconseguir ser resolutiu. I aconseguir un bon resultat amb menys temps. Per sort, l’equip és molt maco i rodar allà és molt fàcil. Rodar una sèrie de Netflix o Jo mai mai, de TV3 és molt diferent.

—3Cat ja ha anunciat que hi haurà una novena temporada de Com si fos ahir i igualarà El Cor de la ciutat com la sèrie més longeva de la cadena. Quina és la clau de la seva reeixida?
—Que fort, eh? M’imagino que l’èxit de les sèries diàries del migdia és perquè la gent al final se sent com a casa. És una sèrie per a mirar tota la família junta, després de dinar. M’imagino que aquest és l’èxit.

—Tornant al teatre, fer aquest monòleg era un desafiament?
—Els últims projectes que he fet, tots han estat un repte, i tots han estat molt diferents. Això era un repte perquè és un monòleg, i no n’havia fet mai. El que passa és que sí que és veritat que em va agafar en un bon moment de la vida, perquè si m’arriba a agafar quatre anys abans, no sé si l’hauria pogut fer. Som actors, però a vegades costa una mica també apartar la vida personal del que passa dalt de l’escenari. Però aquest repte ha estat molt còmode de surfejar, perquè la Glòria Balañà és una gran directora i perquè el Joan Yago escriu com els àngels. A més, hi ha un equip al darrere meravellós. Tot plegat ha fet que no sentís el pes del repte. Ha estat un procés molt bonic. No m’ho he passat malament, com en uns altres projectes. La Glòria sempre em va fer sentir que estàvem arribant allà on volíem en cada assaig. No m’ha fet sentir mai que no estiguéssim arribant on buscàvem perquè jo no donava prou. Tot el contrari. Està tan ben escrit i dirigit, aquest projecte, que malgrat que estic sol a l’escenari, no em sento així en cap moment.

—Heu dit que en un altre moment no sabeu si hauríeu estat capaç de fer-ho… És perquè quan acabeu de fer aquesta obra marxeu malament a casa?
—No, en unes altres obres sí que m’ha passat. Per exemple, quan feia La gavina, em costava sortir de la neurosi del personatge. Però s’ha d’aprendre a sortir-ne, és un tema que tinc pendent. Ara, amb aquesta obra no em passa. Al final ho buido tot. El que faig últimament és que em poso música quan acabo l’obra. Escolto Jamiroquai, que fa música alegre. Escolto música i em dutxo, i ja està. He d’anar buscant coses per trencar amb els viatges que es fan a les obres.

—Aquesta és la segona vegada que feu aquesta obra. Noteu alguna diferència?
—Sí! He intentat tornar-la a estudiar sense automatitzar, diguéssim. A la vegada, he intentat afegir-hi capes i matisos. I una cosa que em vaig proposar és que l’estat del personatge no anul·lés que s’entengués la paraula. En algun moment de les primeres funcions que vam fer al Lliure de Gràcia va passar. És per culpa de l’excitació, per la precipitació, és una cosa tècnica.

—Començàvem comentant com ens costa de parlar de la mort. Però, malgrat tot, vau reeixir al Lliure i ara torneu a omplir el Poliorama… Com s’aconsegueix?
—Crec que ha funcionat molt el boca-orella. La mort és un tema que fa molta por de parlar-ne entre nosaltres, però que ho expliquis a algú i puguis veure que és una cosa universal, imagino que és important. D’alguna manera, l’obra serveix per a reunir-nos i veure que a tots ens passa o ens passarà.