Nil Bohigas: El relat de l’ascensió més impressionant de la seva vida, a l’Annapurna

El nom de Nil Bohigas sempre l’he associat a un record d’infantesa: el de seure bocabadat davant el televisor veient les notícies d’un home que pretenia atènyer tot sol el pol nord geogràfic, dia rere dia, pendent de si Nil Bohigas ho aconseguia. Ell sol i el trineu, i un infinit de color blanc. Va recórrer així set-cents quilòmetres, i quan pràcticament ja hi era, quan n’hi quedaven tan sols setanta, va haver d’abandonar perquè una via d’aigua oberta al gel li barrava el pas. Vaig plorar. Perquè d’alguna manera la determinació i l’atreviment d’aquell home van fer que el seu somni també fos meu, el d’un vailet de deu anys.

Bohigas ha fet això durant els cinquanta-vuit anys de vida que ha tingut: obrir somnis a l’altra gent. Amb el pas dels anys, vaig saber que Nil Bohigas no era tan solament l’home que havia volgut arribar tot sol al pol nord, sinó que era un referent també en l’alpinisme i que havia acomplert més proeses. La més colpidora de totes, la que segurament és més irrepetible, és l’ascensió de l’octubre del 1984 amb Enric Lucas a la paret sud de l’Annapurna Central, obrint una via nova en estil alpí, tots dos sols. Què vol dir en estil alpí? Bohigas mateix ho deia així: ‘On són les cordes fixes i les expedicions multitudinàries? I l’oxigen enllaunat? Res, res… només dos… i l’oxigen? Realment el que hi ha. Per què disfressar la realitat? Maquillatges mediàtics postissos. Hipocresia i mentides. A qui volen prendre el pèl? Som nosaltres mateixos. L’Enric i jo… Ha, ha! No fotem! Que ja som grandets!’

Aquestes paraules formen part d’un relat que Nil Bohigas va fer a l’alpinista osonenc Eduard Sallent per al llibre ‘Cels de safir‘ (Cossetània, 2008). Sallent va recollir el testimoni de Bohigas, i el escriure en persona, en un text que permet copsar les emocions i pensaments de Bohigas fent aquella ascensió increïble al costat d’Enric Lucas; pujant per aquesta paret immensa de gairebé quatre mil metres de roca i de glaç. Tots dos, sols, sense tenir un coneixement detallat de la paret per on s’endinsarien, només amb el suport de les seves companyes, que els orientaven per ràdio des del camp base, amb vint-i-cinc quilos a l’esquena cadascú, i amb una ascensió d’una setmana, fent bivac penjats literalment de la paret, i amb un descens de dos dies fent ràpels amb cordes de 80 metres, van escriure una pàgina d’or, segurament la més brillant, de la història de l’alpinisme català.

‘Diuen que s’ha d’escalar amb el cap. I sempre ho havia cregut així. Però avui no ho tinc tan clar. Avui sento com els batecs del cor em desborden amb la més esplèndida i pletòrica harmonia. Potser són ells els que tenen la culpa d’aquesta follia que ens ha embruixat. Em pensava que es tractava de la paret de l’Annapurna, només. Però la paret és avui el gran escenari de la meva vida. Deu ser això que ens fa sentir més vius que mai’, escrivia Sallent en el relat de Bohigas. És un relat magnífic, escrit amb l’estómac, amb la visió atrevida, insolent i afamada d’un alpinista de vint-i-sis anys. I us l’oferim ací tot sencer: