Nicolas Garcia: “Quan ja tothom ha dimitit i els partits han capitulat, encara pots dir no”

Nicolas Garcia (1960) és el batlle d’Elna, el poble on demà Òmnium Cultural celebrarà els seixanta anys d’història. Membre de la direcció del Partit Comunista Francès (PCF), la vida del senyor Garcia és història viva de la Catalunya Nord: amb l’avi al camp de concentració d’Argelers, la seva família va viure en primera persona la Retirada, quan mig milió de republicans es van exiliar al nord dels Pirineus tot fugint de la guerra de 1936-1939, per a ser rebuts en camps de concentració. Doncs dècades després, aquest nét de la Retirada arriba a ser batlle i compra la Maternitat d’Elna, l’edifici on tantes mares sense papers (republicanes, jueves, etc.) van poder tenir fills gràcies a Elisabeth Eidenbenz (1913-2011), figura que Garcia reivindica amb passió. I també dècades després, gràcies a Garcia i més, tots els senadors del Partit Comunista Francès voten a favor de l’alliberament dels presoners polítics catalans. VilaWeb ha entrevistat el senyor Garcia per conèixer, amb la seva vida, la nostra història.

—A què es dedicava la vostra mare?
—Treballava, al final de la seva carrera, en un institut de recerca agronòmica al poble d’Alenyà. Fregava als despatxos. Era funcionària de l’estat i del Ministeri d’agricultura. Abans havia fet veremes. Es deia Josefa Benaigues Nogués, de Montbrió del Camp.

—I el pare?
—Pagès. No, obrer agrícola, que en diuen. Ha treballat amb diversos amos a la vinya, al tros. Mon pare va néixer en una barraca al mig del bosc, que van cremar el dia que va néixer. Era andalús, de família molt pobra, però parlava molt poc castellà, sempre en català. Ell va fer dues immigracions. La primera, de petit, al començament de la guerra del 1936, va anar d’Andalusia a Catalunya. A la guerra van empresonar-li el pare, li van matar un germà, i amb onze o dotze germans van pujar amb l’abuela a Montbrió del Camp. Al cap de molts anys, va fer la segona. De Montbrió del Camp a Elna.

—El vostre avi matern va estar al camp de concentració d’Argelers.
—Era del PSUC. I va poder fugir cap a França amb dos fills durant la guerra. L’àvia i la meva mare, petitona, es van quedar a Montbrió, per cuidar el besavi. Fins que el 1956 el meu avi va dir a la meva àvia: no puc tornar, que m’han condemnat a mort a Espanya. O véns o refaig la meva vida. Doncs sis mesos després d’arribar, la padrina es va morir. Els avis separats de 1939 fins al 1956, sense veure’s, finalment s’ajunten, i en sis mesos es mor la padrina d’un atac cerebral. La Retirada són moltes històries com aquesta.

—On vau néixer?
—A Elna el 1960. Bé, a Perpinyà, on hi havia l’hospital. Però la família vivia a Elna. Sóc el quart germà. Dues germanes nascudes a Montbrió del Camp, i tres que hem nascut a França. Nosaltres també som fills de la Retirada. No som pas immigrants econòmics. És el que defenso de fa molts anys. Si mon avi no hagués fet la guerra, tancat als camps, i condemnat a mort a Espanya, els meus pares no haurien anat mai a França. Sóc un nét de la Retirada. Res a veure amb la qüestió econòmica. I parlem del 1956.

—Dels germans, sou l’únic polític?
—No. Tots en fem, de política, menys la segona germana, que ha viscut a Andorra. Però ma mare era militant del Partit Comunista Francès; una germana i un germà, també militants com jo del Partit Comunista; mon pare no es va afiliar mai, però ens va animar a fer-ho; i una germana tinent batlle a Alenyà.

—Com va ser la vostra infantesa? I a l’escola?
—Vaig anar a col·legi fins a catorze anys. Dec molt a un professor de francès, que em va encomanar el gust de llegir. Això m’ha salvat. Llegir. Llegir molt. Jo tenia un professor principal, que en diuen. Són els que t’orienten la carrera i ell em va quasi obligar a fer una carrera literària. Vaig dir que no. Que volia fer cuina. Es va empipar. I em va enviar a fer de mecànic. No vols fer literatura? Doncs tampoc no faràs de cuiner. Molts anys després em va reconèixer que li havia sabut molt greu. Vaig aterrar en un col·legi a fer mecànica. La meva escolarització es va acabar aquí. Sort de la idea i voluntat de llegir. M’ha salvat. Al cap d’uns quants anys vaig tornar a l’escola a aprendre la feina de paisatgista. Vaig obtenir el diploma i vaig muntar una empresa de crear jardins. No volia que em manés ningú. I vaig començar a escriure al diari El Treballador Català, setmanari del Partit Comunista Francès. Signava amb el pseudònim Enelgy. I vaig acabar de director del diari. Ve-t’ho aquí.

—Escriviu en català?
—Començo ara a fer-ho. És el nostre drama. No l’hem après a escola. Jo parlo el català que em va ensenyar ma mare. El fill el parla, el català. Va molt a Montbrió del Camp. I les meves filles adolescents han tingut vergonya de parlar-lo. Veus? La pressió del francès i de l’estat. Ara els sap molt greu. Jo tinc un llibre en preparació, per quan ja no sigui alcalde. Un llibre de memòries, però de la família, no de la meva, que és petiteta.

—La vostra dona també és militant comunista?
—La primera vegada que em vaig casar tenia dinou anys. Va durar sis mesos. I de seguida amb la meva dona d’ara, amb qui em vaig casar dos anys després. Tenim tres fills i cinc néts. La meva dona va ser militant del partit, sí, i del sindicat CGT, que ella treballava en un supermercat. Ara és molt malalta, pobreta. Jo era secretari provincial, membre de la direcció nacional. Tots dos no podíem ser fora de casa sempre i ella va afluixar la militància.

—Quina és la vostra carrera dins el Partit Comunista Francès?
—Vaig entrar a les Joventuts. Del 1979 al 1983 vaig tenir una aturada esquerrista. Era més esquerrista que el Partit Comunista Francès. Més revolucionari. Però el 1983, gràcies a militants i a una dona d’Alenyà, em vaig afiliar al partit. El 1991 entro a la direcció provincial. El 1996 sóc primer secretari i entro al comitè central. A la direcció nacional.

—Teníeu sou dins el partit?
—Us explico una cosa? El 1991 tenia la meva empresa de jardinera. Cobrava 30.000 francs. I vaig deixar l’empresa al soci, sense res en canvi, per anar al partit a cobrar-ne 6.000. Cinc vegades menys. Doncs el primer mes em diuen que no hi ha diners. I la meva dona em va dir: i la paga? Aquest mes no n’hi ha. Va agafar les maletes, els tres fills, i em diu: vaig a casa ma mare, quan tu et guanyis la vida, ja tornaré. No és un acudit. En acabat va millorar. Jo tinc un Dacia i visc en una casa de 80 metres quadrats. Cap problema. Ara, avui, sóc jubilat. I sóc alcalde. D’alcalde cobro uns 1.800 euros. Cada mes en dono 1.600 al meu partit. Visc dels 1.500 euros de la jubilació.

—Per què sou comunista? O per què encara ho sou?
—A la primera us respondré allò que deia el poeta Marcos Ana: “Que tens res millor a proposar-me?” A la segona, perquè encara s’ha de canviar el món.

—Heu estat batlle d’Elna del 2001 al 2014. I ara hi torneu, el 2020. De què esteu més orgullós?
—De recuperar la Maternitat d’Elna. He hagut de lluitar molt. I segur que si vaig perdre les eleccions el 2014, paradoxalment, és perquè la gent encara no entenia la utilitat de comprar-la. Però n’estic molt orgullós. Vaig haver d’amenaçar de dimitir perquè el ple acceptés de comprar-la. I ara tot el poble està molt orgullós de tenir-la. A vegades… Això és el que m’emportaré, com el fet d’haver conegut durant vuit anys –i haver passat molt de temps a casa– Elisabeth Eidenbenz (1913-2011), que va dirigir la Maternitat d’Elna.

—La Maternitat és on van néixer fills de refugiades republicanes, moltes mares als camps de concentració, i després fills de jueves que fugien dels nazis. Mares sense papers. Fou operativa del 1939 al 1944. La vau comprar el 2004. Per què?
—Perquè, com deia Bertold Bretch, el poble que desconeix la seva història està condemnat a repetir-la. Si haguéssim enterrat aquesta història, si l’hagués comprat un americà que volia fer-hi el seu habitatge, la seva piscina, com a molt, o ni això, tindríem una placa a la vora de la carretera. I penseu que aquesta història no la coneixia gairebé ningú. Una vegada comprada, i feta la feina de promoció, és més coneguda. Hi ha hagut trobades i reencontres, els llibres de l’Assumpta Montellà. La Maternitat és la prova que quan ja tothom ha dimitit, quan tothom ha perdut les batalles, quan et mors a les cunetes de les carreteres pels bombardejos franquistes o nazis, quan els partits ja han capitulat, encara pots dir no. Jo resisteixo. Va fer-ho una persona sola, de vint-i-quatre anys, una doneta petita. I la seva manera de resistir va ser molt forta. L’Elisabeth va fer néixer gent que Franco volia eliminar. Ara expliquem que les dones es presentaven a la porta de la Maternitat, embarassades, sense cap paper. Primer dels camps republicans. I també dels milers i milers de jueus que venien de Bèlgica, i es van amagar als poblets. I anava més lluny. Els guardava els nadons i els criava ella tant com calgués. La xifra oficial és 597 nadons, però sabem que n’hi ha més. Ella m’explicava que alguns nens no els havia declarat: fills de dirigents polítics espanyols, jueus, alemanys. Venien les dones d’aquestes personalitats a néixer aquí. Però no es declarava enlloc.

—Llibres i films que recomaneu?
—El de Tristian Castener, és la referència científica d’avui. I la pel·lícula de Frederic Goldbron.

—A Josep s’ha explicat que França no ha acceptat mai la història dels camps de concentració. I de mica en mica hi ha un reconeixement. Amb la Maternitat passa això mateix?
—Exacte. Exacte. I ha costat molt. Primer, perquè per aquí encara hi ha els hereus dels homes del règim de Vichy. Col·laboracionistes dels nazis i Pétain. Costa, perquè França va fer-hi un paper terrible. Dolent. Es va haver d’esperar a Chirac per reconèixer que França havia detingut jueus el 1942. I que la propaganda oficial francesa amagava el barret del policia francès que sortia en una fotografia dels camps de concentració. Quan la gent arriba a la Maternitat exclama: Això ha passat a França? No és possible! No hi ha res als llibres d’història. El meu avi parlava de Rousseau, Voltaire, de les llums franceses. Ell arribava al país de les llums franceses. I el van fotre a la presó, li van pegar i el van separar dels fills. Es va escapar. El van tornar a Normandia, a construir la paret pels alemanys. I això ho van fer els francesos. És una de les lliçons de la Maternitat, perquè avui passa igual. Aleshores hi havia un debat a Europa, i França, entre les idees feixistes i les idees progressistes. I en aquell moment l’opinió va bascular, i va passar al camp dels nazis. No tota, però bona part. I si va passar el 1939 és perquè els països dits democràtics els concedien coses, als feixistes. El moviment feixista a França era molt fort. Per a la seva tranquil·litat van tractar el mig milió de persones de la Retirada com a indesitjables. Aquesta era la paraula: els indesitjables.

—I dieu que avui també se cedeix terreny als feixistes?
—I tant. I tant. I tant. Què passa a Espanya? Què passa a Europa? Què en fem, dels immigrants? Si en comptes dels Pirineus hi hagués hagut el Mediterrani, del mig milió que van arribar se n’haurien ofegat 400.000. Què passa avui al Mediterrani? La mateixa cosa. Avui ens arriben 5.000 persones de Síria, i pànic. I no solament amb els feixismes, també amb els integrismes. Com és que cedim a dictadors com Erdogan? Com és que hem suportat Donald Trump?

—Quan vau fer-lo, el pas a l’independentisme?
—El dia que no sigui batlle d’Elna us respondré. Jo avui vull ajudar la lluita i el poble català perquè pugui decidir el seu futur. Per mi és la base. Per mi el poble palestí té el dret de decidir el seu futur i el català, també. I amb la història d’Espanya, encara més. No us diré pas si sóc independentista o no. Diré només que no puc suportar i mai no suportaré que un polític pacífic el fiquin a la presó per haver fet política pacíficament. Això no hi ha cap demòcrata que ho pugui aguantar. No serem mai lliures mentre hi hagi polítics amenaçats de presó o siguin a la presó. El meu combat és aquest: que el poble català pugui decidir el seu futur tranquil·lament en referèndum a Catalunya (no a tot Espanya). I que mentre els polítics siguin no violents puguin defensar les idees que vulguin.

—Demà Òmnium celebra els seixanta anys a Elna. Què significa per a vós?
—Per a mi és un orgull, un honor que Òmnium celebri els seus seixanta anys a Elna. He fet venir Puigdemont, jo que sóc del Partit Comunista. Imagineu-vos què m’han dit els meus amics: vas amb la dreta ara? Jo vaig amb els que demanen democràcia. Tenia lligada amistat amb Quim Torra i a vegades en parlàvem: “Quim, si fos a Catalunya, i tu president, potser em manifestaria contra alguna de les teves formes. Però a mi m’interessa això: que la llibertat i la democràcia siguin llei a Catalunya!” És, per tant, un orgull, un honor i un engatjament polític. Significa moltes coses. Quan vaig anar a veure el primer concert de Lluís Llach tenia catorze anys, a Barcelona. Els meus acompanyants van escriure en una paret: qui perd la seva llengua, perd la clau de la seva llibertat. No vaig entendre-ho del tot. Però ara, amb el paper que fa Òmnium, trobo que és molt important. Simbòlicament, fer-ho aquí és molt important. Algunes urnes han passat per aquí. Venir a Elna, que ha estat capital de Catalunya Nord, on hi ha la Maternitat, per mi és important.

—Un consell als catalans del sud?
—Units. Units. La desunió ha fet molt mal. Molt mal. Tinc família a Catalunya, i tinc un sondatge gairebé permanent, amb els vuitanta cosins. Han tingut molta il·lusió, i després molta desil·lusió. I encara gràcies que no s’han perdut les eleccions, però s’haurien pogut perdre. Per mi en política la primera cosa que compta és l’objectiu del moment. Per exemple, el meu partit trobo que falla a les eleccions presidencials franceses, perquè tota l’esquerra es presenta dividida. I si no anem units, perdrem. A Catalunya l’objectiu del moment hauria de ser d’anar unit. Quin és l’objectiu a Catalunya? Ser independents o dirigir el país de manera partidista? I jo que pensava que l’objectiu primer era fer la República Catalana. Una vegada guanyes aquest objectiu, tries l’esquerra, la dreta. Jo vull una societat més social, l’altre més liberal. Trobo que el consell seria unitat. Mireu què vol el poble. Vol que us renyiu pel lloc de president? O que lluiteu per la independència. Trobo que han decebut molta gent i han tingut molta sort de guanyar les eleccions.

—Coses que veieu que els del sud veiem de manera errònia al nord?
—Mantingueu el mode electoral que teniu. No agafeu el francès. Mitterrand en deia el cop d’estat permanent. Hi ha un ultrapoder per al president, o els batlles. Molts parlen de la gran estabilitat que dóna el sistema francès. Una estabilitat que mata la democràcia. No serveix. M’encanta veure els debats al parlament català i espanyol. A França, molts formalismes. Macron no posa els peus al parlament. El president no hi posa els peus. No hi està obligat, i no hi va. La constitució ho impedeix. L’única vegada que hi pot anar és quan reuneix senat i parlament. Un cop a la legislatura. Després, dir que la imatge de país jacobí és justa, però hi ha molta progressió cap al regionalisme. A vegades avances i recules. Perquè hi ha molt conservadorisme, també al meu partit. Jo vaig fer entrar al congrés del partit, que semblava impossible, textos a favor del dret a la llibertat dels presoners polítics catalans. Inimaginable. Es va aprovar. I tots els senadors del PCF, tots, van votar a favor de la moció de l’alliberament dels presos polítics. Tots. Cap altre partit. Es parla del senador Calvet, però està sol, al seu partit. De socialistes, tres o quatre. Dels verds, una mica més. Melenchon, cap. De comunistes, tots. És la feina que hem fet diversos camarades de diverses províncies. Diria que el jacobinisme recula i tenim un model electoral que no és desitjable.

—Voleu afegir res?
—Diria que, parlant de França, la República no té futur si no és capaç de trencar el centralisme i entendre com es formen les cultures. Milito per construir una República a França que sigui igualitària en serveis públics igual a Perpinyà que a París. Però si la contrapartida és negar identitats i particularitats, cultures, llengües llavors no té futur. La gent no ho acceptarà. Menys ara que abans. No sé si és possible a Espanya, però si França vol un futur d’unitat i igualtat s’ha de fer així, i s’ha de construir una altra cosa.