Nicolas Garcia: “Ningú no em pot impedir de parlar català quan em dóna la gana”

El Tribunal Administratiu de Montpeller jutja demà els ajuntaments d’Elna, els Banys, Portvendres i Tarerac, a Catalunya Nord, per haver canviat el reglament municipal per debatre en català als plens. Elna es va convertir el mes d’abril passat, ara fa gairebé un any, en el primer municipi nord-català a prendre la decisió. En parlem la vigília del judici amb el batlle, Nicolas Garcia. Explica que jurídicament tenen prou arguments per a guanyar el judici. Diu que, si el perden, duran el cas al Tribunal Europeu de Drets Humans. “No s’entén l’esquizofrènia que té l’estat francès amb el català”, lamenta.

—La denúncia del prefecte que us ha portat als tribunals cita els dos primers articles de la constitució francesa, que diuen que “França és una República indivisible” i que “la llengua de la República és el francès”.
—És ridícul que ens portin als tribunals emparant-se en un text del 1539, un moment que no es parlava el francès d’ara i Perpinyà era catalana. Aleshores no hi havia ni República Francesa ni Tractat dels Pirineus. Al·lucinem. Això no és pas normal. Com si el català pogués fer tremolar un estat com el francès. Si parlar català en un poble a tocar de la frontera en un ple pot fer tremolar la República, doncs quina república més dèbil!

—Com s’explica aquesta reacció de l’administració francesa contra l’ús del català?
—Això demostra que la justícia i l’administració franceses encara són molt marcades pel jacobinisme i el bonapartisme. Ho porten dins. Si no, no s’entén pas, aquesta reacció. A més, ens han fet propaganda, si el prefecte no hagués dit res, ningú no s’hauria assabentat de la modificació de reglament, ni al sud ni al nord. Primer ens va fer una carta amistosa perquè ho retiréssim i com que ens hi vam negar, ens va denunciar al jutge. A més, tan sols som 4 o 5 que parlem en català. Què són, 3 actes a tot estirar en un ple que en té 30 o 40? No s’entén l’esquizofrènia que té l’estat francès amb el català.

—…
—A part, són molt contradictoris. Tenen un doble parer. Són propietaris de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana i hi posen diners. A l’escola hi ha la possibilitat de fer classes bilingües, hi ha immersió. L’estat signa un conveni amb el departament i promet que d’aquí a deu anys tots els alumnes que volen parlar català ho podran fer. L’estat sembla que hi és, però, al mateix temps, et denuncia perquè parles català a l’espai públic. És esquizofrènic.

—Vau presentar una qüestió prioritària de constitucionalitat perquè el Constitucional francès es pronunciés sobre l’ús del català als plens, però el Tribunal de Montpeller va rebutjar d’elevar la petició. Us ho esperàveu?
—Vam provar-ho, però ja sabíem que era molt difícil. A França el tribunal administratiu és qui decideix si eleva la causa, no pots interrogar el Consell Constitucional directament. Volíem intentar-ho si més no, perquè és molt greu.

—Sou optimistes amb la decisió que puguin prendre els tribunals?
—La veritat que no ho sé. Sóc més optimista i en Pere [tinent de batlle d’Elna] ho és menys. És més pragmàtic. Jo encara somio, ell pensa que serà una decisió política. Legalment, no tenen res. Vull dir, ho tenen tot per a poder deixar-ho córrer. Però segur que serà una decisió política.

—Què voleu dir amb “decisió política”?
—Jurídicament, no tenen prou arguments. Hi ha l’article de la constitució que diu que la llengua de la República és el francès, però no hi ha res que impedeixi de parlar una llengua regional si després la tradueixes. Encara que tenim tots els arguments jurídics, pensem que la decisió serà política.

—Com enfoqueu la vostra defensa?
—Tècnicament, ens sustentarem en el fet que nosaltres en tot moment vam traduir-ho al francès. I posarem en relleu la defensa del patrimoni cultural i lingüístic, que és una riquesa. L’article 75.1 de la constitució francesa diu que les llengües regionals són un patrimoni que tenim el deure de protegir. Volem demostrar que culturalment el nostre patrimoni s’ha de defensar, igual que la catedral i el claustre, la llengua és un patrimoni immaterial. Quan es perd una llengua, la humanitat perd una riquesa.

—A quines possibles conseqüències us exposeu?
—No ens arrisquem ni a una multa personal ni a presó. Això no vol dir que no sigui greu, ho és molt. Però simplement ens obligaran, o no, a treure del reglament aquest article de poder parlar català. Hi anem tranquil·lament. Si perdem, tenim pensat d’anar al Tribunal Europeu de Drets Humans. Hi ha una cosa que és clara: a mi ningú no em pot impedir de parlar català quan em dóna la gana, i això inclou el ple.

—Heu dit alguna vegada que les polítiques centralitzadores de l’estat francès han convertit Catalunya Nord en una de les zones més empobrides.
—Per a nosaltres, el català és important perquè és una eina cultural, d’emancipació, però també una eina econòmica. El nostre departament no té indústria, és pobre, té moltes dificultats, poc pressupost. Però pot jugar un paper de pont entre Catalunya i més enllà d’Espanya, i Occitània i més enllà de França. Podem portar les polítiques transfrontereres, és el que fem amb Catalunya amb els projectes europeus, perquè tot funcioni més bé. Per a molts joves, que poden treballar a banda i a banda del Pirineu, saber català és un avantatge. Hi ha milers de ciutadans que van a estudiar i treballar a Catalunya. Com més català sàpigues, millor per a tu. La defensa del català també és perquè Catalunya Nord deixi de ser la regió més pobra de l’estat francès.