ICV i Equo van pressionar contra la moció dels Verds francesos que reconeix el dret a la independència de Catalunya

El principal partit ecologista francès, l’Europa Ecologia-els Verds (EELV, per les sigles en francès) ha aprovat aquest cap de setmana una moció al seu consell federal en què denuncia la repressió espanyola contra la minoria nacional catalana i accepta la creació d’una “Catalunya independent i republicana en la Unió Europea, si aquesta és la voluntat de la majoria dels catalans”. La moció, proposada per representants del partit nord-català, occità i basc, és un avenç important en la internacionalització del conflicte català per la dimensió del partit que l’adopta, que ha obtingut triomfs importants a les darreres eleccions de l’estat francès. A les europees del 2019, va ser la tercera força votada, i a les municipals del 2019-2020 va aconseguir les batllies de Marsella, Estrasburg, Bordeu, Lió, Tours, Besançon, Poitiers i Annecy. L’EELV forma part del Partit Verd Europeu i és aliat d’Iniciativa per Catalunya els Verds i Equo, partits amb els quals, segons que explica el secretari departamental d’EELV Pays Catalan i impulsor de la moció Nicolas Berjoan, l’EELV ha xocat pel contingut de la moció.

—Com canvia la posició d’EELV sobre l’autodeterminació de Catalunya arran d’haver aprovat la moció?
—De fet, la moció no ha canviat res, perquè nosaltres sempre hem estat un partit que defensa l’autodeterminació dels pobles. Ja vam aprovar una moció el novembre del 2017 dient quasi la mateixa cosa sobre Catalunya: desitgem que s’aturi la repressió i que el poble català decideixi per si mateix el seu futur polític. No canvia pas res, en aquest sentit, però ens ha semblat que valia la pena que es digués novament. És per això que hem redactat la moció i l’hem votada: estem a favor de l’autodeterminació de Catalunya.

—Hi ha una diferència substancial entre denunciar la repressió i denunciar-la i, a més, reivindicar el dret de fer un estat independent.
—Denunciem la repressió en el marc de la construcció d’una solució política, que per nosaltres requereix una votació lliure del poble català. Està totalment vinculat: no tan sols rebutgem la repressió, és clar, també reconeixem els drets dels pobles de decidir el seu futur polític, tal com fa la carta de les Nacions Unides.

—Ara mateix és poc habitual veure partits europeus que assumeixin aquest posicionament, a banda dels que representin les seves pròpies lluites nacionals.
—Nosaltres som especials en l’àmbit francès, els ecologistes sempre hem tingut molt bones relacions amb tots els partits nacionalitaris de França. Reconeixem que les reivindicacions pels seus greuges són vàlides, estem un poc al marge del jacobinisme tradicional dels partits francesos. De fet, els nostres eurodiputats sempre han sostingut el moviment català o, almenys, s’han expressat en contra de la repressió; sempre han demanat una solució política i democràtica, que vol dir un vot de Catalunya sobre si mateixa. Fa poc van votar en contra de prendre la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, cosa que ens ha diferenciat i molt dels altres diputats de l’esquerra francesa. Els socialistes han votat com els seus amics espanyols. Nosaltres reconeixem les minories i les defensarem tant com calgui, i Catalunya és una minoria nacional.

—És una posició més decidida que la que tenen altres partits verds, com ICV o Equo.
—Feu bé de dir-ho, perquè la gent d’ICV i, encara més, d’Equo s’han introduït en aquest debat, cosa que nosaltres no ens esperàvem. Vam tenir unes discussions que van exposar les nostres diferències en aquest àmbit. Aquesta moció no els va agradar del tot.

—Com van fer arribar aquesta discrepància?
—Amb pressions internes, mitjançant el Partit Verd Europeu.

—Què argumentaven?
—Allò que argumenta sempre sobre Catalunya la gent propera a Podem. Que estan a favor de tot, però al cap i a la fi no volen que es digui que Catalunya és una nació ni que es pugui expressar la possibilitat que decideixi el seu destí tota sola. I encara menys, que aquesta decisió pugui ser la de la independència. Són antiindependentistes. Nosaltres no opinem sobre què ha d’escollir Catalunya, diem “Catalunya ha d’escollir el seu destí”.

—Com va reaccionar l’EELV a aquesta ingerència?
—Bé, ingerència potser és un poc fort. Han volgut participar en aquest debat intern i s’ha vist ben bé que no els agradava que féssim aquest pronunciament, però al final no poden posar entrebancs a allò que passa en un altre partit. També és cert que a l’EELV hi ha gent que té les mateixes posicions que ells, però em sembla que la gent d’EELV és més respectuosa i coherent amb el seu federalisme que altres amb el federalisme tàctic.

—Com es viuen aquestes tensions entre diferents partits verds dins del Partit Verd Europeu?
—Sé que els partits verds espanyols i catalans –Equo i ICV, que ara canvia de nom– ens han demanat de parlar d’aquesta moció. Els altres partits verds europeus, que jo sàpiga, no han fet cap comentari. De fet, és força excepcional que un partit estranger participi en el debat d’aquesta manera.

—Ho demano perquè al començament de la legislatura hi va haver reticències al Partit Verd Europeu per a admetre al grup parlamentari amb l’Aliança Lliure Europea els eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.
—Equo i ICV s’hi van oposar. Al final, l’argumentari és sempre el mateix. Diuen que el nacionalisme català és de dretes, i ja està. Vaig participar en aquest debat perquè la gent federalista d’EELV vam demanar que es fes lloc als tres eurodiputats i ens van explicar que hi havia força reticències de part seva, i també dels belgues, per la possible proximitat de Puigdemont amb els flamencs. Però l’argument de la gent d’Equo i d’ICV és que són de dretes, gent bruta amb qui no s’ha de parlar.

—A la moció esmenteu explícitament la Unió Europea i dieu que no pot continuar apartant la mirada. Com valoreu el paper que ha tingut aquests darrers anys?
—Molt decebedor. Som federalistes, estem per la federació europea, i el poder europeu ha d’actuar en el marc de les seves fronteres i no pas dir que són afers interns. Haver participat en la resolució del conflicte hauria sigut molt bona cosa, i no hauria volgut dir “independència per Catalunya”.

—Veieu lluny un paper actiu de França per a encoratjar a una solució pactada?
—Nosaltres diem el que hem de dir, com sempre. Passa igual en l’àmbit ambiental. Però el que puguem fer nosaltres al tauler polític francès és diferent. Primer caldria que fóssim al poder, cosa que no és pas encara el cas. Confio que les nostres preses de posició reiterades sobre el tema facin canviar el rumb, tal com ho hem fet sobre la qüestió ambiental. Al final, les veritats s’imposen. A les eleccions catalanes del febrer ja ho vam veure. Nosaltres fem el nostre paper, però no puc assegurar que puguem fer gaire més coses. A Catalunya, la gent que vol que la qüestió catalana tingui possibilitats de ser resolta democràticament ha de fer una feina enorme per a explicar-se i convèncer. Ho hem vist al si del nostre partit, hi ha molta gent que ho desconeix, que només coneixen els discursos oficials i tenen molts prejudicis, però potser s’escamparà a poc a poc si continuem dient la veritat d’una manera coherent, clara i sense bel·ligerància. Si l’estat espanyol fa una oferta federal a la població catalana, jo no sé pas com contestarà, la qüestió és que tingui la possibilitat d’expressar-se.

—Creieu que com més va hi ha més gent que coneix i entén el conflicte català, també en altres partits?
—Nosaltres tenim sort, perquè encara som lliures i tenim aquest tarannà de defensa de les minories, que és al nostre ADN. El Partit Socialista, en canvi, funciona de manera més tribal: els socialistes espanyols els diuen què han de dir i és el que fan. Com que són partits de poder, han integrat tot allò que interessa al poder. De moment, nosaltres estem apartats del poder. Això és una sort, perquè ens permet de dir el que pensem. Convèncer gent involucrada en xarxes de poder és una feina encara més grossa, ja sabeu com funciona la diplomàcia.

—Potser Catalunya també hauria de jugar les seves cartes, tenint en compte com funciona la diplomàcia.
—És clar. És una de les coses que ens han ensenyat aquests últims temps. Es necessita una diplomàcia catalana forta. Hi ha molts interessos que no volen sentir-ne parlar, és igual com passa amb el medi. Nosaltres ens barallem cada dia en contra d’un pont, d’una carretera, d’una autopista, perquè no podem pas més. Però davant hi ha uns interessos molt potents. Fixeu-vos-hi, les propostes polítiques ecologistes existeixen des de fa quasi cinquanta anys, i ara comencen a ser creïbles perquè la situació és crítica. Però això és el que passarà també per Catalunya si el procés continua durant temps.

—Quin efecte té en els nord-catalans que s’hagi visibilitzat més la catalanitat?
—És difícil de dir, nosaltres vivim una situació similar a la valenciana. Hi ha una onada migratòria que fa que molta gent que viuen aquí no siguin pas més catalans. Com que no és una gran preocupació dels mitjans de comunicació locals ni de la política, no es pot dir que hagi tingut un efecte massiu. Tanmateix, al punt àlgid de la crisi i encara una miqueta s’ha expressat una comprensió més alta del que passava a Catalunya i més solidaritat, tant amb la reivindicació del referèndum d’autodeterminació com amb la repressió.