11.04.2016 - 22:00
Diumenge, a l’hora que el debat de ‘Gran Hermano VIP’ petava els audímetres estatals, a la Catalunya rebel sèiem clavats, ulloberts, corpresos, davant d’un altre ’30 minuts’ històric. ‘Trànsit, menors transsexuals‘ esborronava l’espectador estàndard amb les reflexions d’uns xiquets ultramadurs i el testimoni dels pares explicant un altre trànsit: el de la mort d’un fill per veure’n néixer un altre. Per quedar-se sense paraules, oi? Doncs bé, n’haurem de trobar, perquè el tema va portar cua.
Durant el programa, els que teníem l’altre ull a Twitter comentàvem les sensacions amb l’etiqueta #MenorsTransTV3 i, entre l’explosió d’admiració cap als protagonistes i l’expansió d’orgull de #TV3síqueemrepresenta, plim!, va començar a circular massivament aquest videocomunicat dels Joves Trans de Barcelona: ‘Què passa amb #MenorsTransTV3?’. I es va obrir una escletxa com d’aquí a allà.
Per als qui no hagin vist ni el programa ni el vídeo, ho resumirem molt ràpid: el segon explica que el primer havia censurat les entrevistes de transsexuals que no encaixaven amb la idea dual xiquet-xiqueta i amb el procés de canvi de sexe que podríem explicar qualsevol en una entrevista pel carrer. A partir d’aquesta escletxa, es va desfermar una batalla no sé si dir ideològica que transitava entre: a) els que defensaven que el nostre ’30 minuts’ és un programa familiar i que —ho interpreto, eh?— havia de mostrar el que el seu públic podia assimilar, i b) els que denunciaven que aquesta omissió de la diversitat trans condemnava una vegada més a la clandestinitat i al rebuig social la part més sensible del col·lectiu.
Mireu, un dia em va cridar l’atenció un trosset d’una revista digital que no he pogut repescar, anem bé, cirerer. Era un fragment molt crític amb les paraules d’una transsexual que deia que s’havia sentit dona quan s’havia pogut pintar les ungles. Continuava, naturalment, amb detalls sobre la feminitat, que estem ben llestos si la decoració fa la dona, i un etcètera que no recordo bé, ja em sap greu. Però amb les ungles pintades ja vaig sentir un ‘clic’.
Em va passar pel cap una olla barrejada de pensaments: vaig veure l’eslògan nadalenc de ‘no regaleu joguines sexistes’, vaig veure pares imaginaris apuntant les filles a futbol i els mateixos pares fent una ganyota davant del seu xiquet, feliç, mentre girava amb el tutú de sa germana. Davant de la pantalla em dansaven consignes antipatriarcals i antiheteronormatives, mentre esteticistes arrencaven bigotis de dones al costat de revistes que deien ‘torna el bigoti’, per als hòmens, és clar, i ensenyaven estores vermelles amb enormes gerros de colors agafats per senyors foscos i fotocopiats. I encara més pares dient fill meu, has de ser el que tu vulguis ser (però tampoc no et passis). Impossible d’ordenar el desordre de tot el que vaig pensar, però bé, que cadascú s’hi passi les seues diapositives i les seues revolucions.
Doncs aquest mateix ‘clic’ del tsunami de pensaments em va tornar amb el vídeo dels Joves Trans, i ja em permetreu –aquí sí, per favor– que no desdobli el gènere amb ‘els’ i ‘les’ joves. Perquè mentre uns sectors supersensibles i primmirats reivindiquen que hem de dir ‘els nens i les nenes’ i ‘tots i totes’ per incloure ‘tothom’, resulta que encara fem curt!, i no faig ni mica de broma: hi ha nens, hi ha nenes, hi ha nens que se senten nenes, hi ha nenes que se senten nens, n’hi ha que no els fa el pes cap model del catàleg, n’hi ha que no volen que els hi facin encaixar, que no volen o no poden hormonar-se ni operar-se per ser com la societat binària els demana de ser, vinga, va, defineix-te, una de dues!, sigues còmode per a nosaltres!, sigues quelcom que puguem reconèixer els qui només coneixem el que sabem, no em vinguis amb complexitats, sigues algú que puguem explicar en un documental rapidet!
I això del ‘documental rapidet’ no ho dic pel ’30 minuts’, ho crido i ho remarco, perquè no vull desviar la crítica ni un mil·límetre d’on hauria de ser. Si el programa de diumenge va anar d’A i B, n’hem de reclamar un altre que vagi d’A a B i de la A a la Z, perquè quan el facin no passarà res. No passarà res del que es tem que passi, ja m’enteneu: iaies llançant-se pels balcons, pares canviant de cadena (havent-hi internet, quina bestiesa). Com res no va passar amb el programa del 33 ‘La gent normal‘, molt celebrat a Twitter, el dia que ens va plantificar un grapat d’identitats inesperades. Si fa dos dies la nostra tele pública va perdre una oportunitat, demanem-ne una altra, exigim-la, sí amb els meus calés, estem preparats, som una societat madura, i si no, ja ens tocaria madurar.
