22.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 23.06.2021 - 07:24
Els indults als presoners polítics catalans s’han aprovat finalment i tot indica que avui mateix seran tots al carrer. Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Josep Rull i Jordi Turull en realitat no haurien hagut de passar ni una sola nit, ni un sol dia, a la presó. Perquè, com molt bé va remarcar ahir l’ANC, no van fer res el 2017 que puga justificar la privació de llibertat, privació de la qual no podrem perdonar mai els culpables. Començant pel rei dels espanyols, continuant per Mariano Rajoy i Pedro Sánchez –que no pot deixar enrere el seu pas, per més que vulga– i rematant-ho en la miserable corrua de jutges, togats i funcionaris que van ser subcontractats en l’intent de fer més presentable la repressió davant Europa. Un esforç, aquest, en el qual ja es veu que no han pogut reeixir. Ahir, a Madrid, tan sols Jaume Asens va demanar perdó als presos i les seues famílies i no era ell, precisament ell, qui havia de fer-ho. Ans al contrari.
L’alegria que tots sentim pel retrobament dels presos polítics amb les famílies i amics no significa, però, que s’haja acabat la repressió. I la república independent de Catalunya tampoc no és encara la realitat palpable que la majoria del Principat vol que siga. De manera que tenim davant un punt i a part. Notable. Però no definitiu.
I no és definitiu perquè els objectius que ens vam proposar com a nació el 2010 no s’han aconseguit encara. Però sobretot perquè Pedro Sánchez no té res al cap llevat d’escapar-se com puga, i ara que encara pot, de la condemna europea. No hi ha cap projecte de cap mena, cap proposta que el govern espanyol vulga posar sobre la taula. El president Aragonès ahir va dir que ara era el moment del referèndum acordat, en una intervenció en què va reivindicar la independència, la fi completa de la repressió i el retorn dels exiliats, començant pel president Puigdemont, amb qui manté una relació remarcablement respectuosa. Però aquesta proposta, novament, naix a Catalunya.
Sóc profundament escèptic sobre la possibilitat que hi haja mai cap referèndum acordat amb Espanya. Tot i estar d’acord que seria la situació ideal, no ho veig possible de cap manera. Però al mateix temps no negaré que alguna cosa molt important sembla que ha canviat fa unes quantes hores a Europa. I m’agradaria cridar l’atenció sobre un parell de detalls que han passat generalment desapercebuts, però que a mi m’han semblat particularment remarcables.
La imatge que teniu ací sota mostra els vots concrets que va rebre l’informe contra Espanya i Turquia al Consell d’Europa. Turquia, Espanya i l’Azerbaitjan, un país d’origen turc, eren les tres delegacions més nombroses i van ser les tres úniques que van votar majoritàriament contra l’informe. La resta de vots contraris foren de l’extrema dreta, sobretot. En canvi, en estats com ara Alemanya, França i Suïssa, tots els delegats –socialistes, populars o de qualsevol altre partit– van votar a favor de la resolució que condemna Espanya i Turquia. Cosa que significa que la vella tàctica espanyola del xantatge del PSOE i el PP als seus socis europeus ha deixat de funcionar. Això ja es va apuntar en el vot dels suplicatoris al Parlament Europeu, però ara s’ha certificat definitivament. Si el 2017 Espanya podia amenaçar i imposar-se a còpia d’amenaces, ara ha perdut la capacitat de fer-ho. Ho hauríem d’apuntar.
I el segon detall té molta relació amb això. Ahir el diari La Razón va explicar de manera molt sorprenent que l’octubre del 2017 Juncker va voler proposar en públic una negociació entre Catalunya i Espanya amb la Unió Europea de mitjancera, negociació que evidentment hauria canviat la història. (Podeu llegir-ne els detalls i el context.) La Razón no és una font fiable i sembla que la intenció de la notícia és contraposar l’actuació del govern Rajoy amb la del govern actual. Però, en tot cas, per primera vegada algú, i ha de ser un algú del PP molt ben connectat amb els únics que poden saber què va passar, aporta noms i dades d’una cosa que havia circulat àmpliament però sempre com a rumor. I que indicaria, si mai fos possible de confirmar aquesta informació, que ni el 2017 les coses no eren tan clares per a Espanya com semblava aleshores.
Són dos detalls que cal afegir a la reacció internacional arran dels indults, una reacció que ha anat molt majoritàriament en la línia de dir que el diàleg i la negociació és el que cal i que la via seguida fins ara per Espanya era errònia i no treia cap a res. És una pena que molts dels qui avui diuen això i ho aplaudeixen no fossen prou valents per a expressar-ho també quan calia. Si la comunitat internacional hagués estat tan clara a rebutjar la violència espanyola el 2017 tot hauria estat ben diferent. Ells també hi tenen la seua responsabilitat.
Siga com siga, ara és el moment d’empènyer molt i amb tota la força. Perquè davant els nostres ulls, coartada ja a Europa la reacció espanyola, només hi ha dues opcions. Si la violència no és acceptable i la repressió és condemnada com un error, Espanya ha d’assumir que s’ha quedat sense l’eina que li va permetre de frenar el desenvolupament de la DUI. I per tant o bé accepta com més prompte millor de resoldre el conflicte nacional amb un referèndum a l’escocesa o bé, si persisteix en l’error de no voler fer política, la unilateralitat serà més justificada que mai, a partir de la victòria en el referèndum del Primer d’Octubre i el qüestionament generalitzat de la reacció que va tenir l’estat espanyol.
PS1. Els indults no són clars del tot. Ho explica ací Josep Casulleras: “La lletra petita dels indults: les condicions imposades als presos pel seu comportament”
PS2. Més avisos, aquest de Marta Rojals: “La turboconcòrdia i altres mites“. Aquest de Julià de Jòdar: Temps de desestabilitzar. I aquest de Joan Minguet Batllori: Ens volen submisos: majories, minories i abismes democràtics.
PS3. Ahir es va fer la primera de les Assemblees de Lectors de VilaWeb del 2021. Si voleu saber com està aquest diari, podeu recuperar el vídeo.
