‘Ni un pas enrere’: així prepara el feminisme el contraatac a Vox

El passat 8 de març, milers de persones van sortir al carrer en una jornada històrica que es va entendre com un punt d’inflexió per al moviment feminista. Però aquests últims mesos, l’auge del partit d’ultradreta Vox ha amenaçat una sèrie de drets que semblava que ja havien estat conquerits o, si més no, s’hi encaminaven. Vox exigeix derogar la llei de violència de gènere, lluitar contra l’avortament, menystenir la paritat i obrir la porta a fomentar les escoles que segreguen per sexe. És una formació que, tal com denuncien les associacions feministes, acostuma a fer ús de la repetició sistemàtica de mentides per a desacreditar un moviment que etiqueta ‘d’ideologia de gènere’. Per això el feminisme ha decidit de no quedar-se de braços plegats.

Per a respondre a tots aquests atacs i també a la complicitat de PP i Ciutadans amb el discurs del partit d’ultradreta, associacions feministes dels Països Catalans i l’estat espanyol han fet públic avui el manifest conjunt ‘Ni un pas enrere’, que serà la base per a una sèrie de mobilitzacions que començaran dimarts vinent, 15 de gener. Aquest dia, a les set del vespre, es preveuen manifestacions a totes les grans ciutats, després de la manifestació que s’haurà fet a les dotze del migdia davant el parlament andalús. La intenció és que les mobilitzacions es mantinguin fins a les eleccions municipals. A més del manifest, han creat una plataforma i una web amb el mateix nom.

‘El manifest és una resposta a l’intent de negacionisme de la violència masclista i una manera de mostrar el rebuig al pacte de dreta i ultradreta que es gesta a Andalusia com a embrió del pacte que es vol gestar a la resta de l’estat espanyol i també a Catalunya i a Barcelona’, ha explicat la presidenta de l’Associació Internacional l’Escola, Núria González, en la presentació del manifest a Barcelona, que s’ha fet de manera gairebé simultània a València i Alacant.

‘Patim una regressió de drets mai vista en un estat democràtic’, ha dit Meritxell Cabezón, de la Plataforma Stop Trata. ‘No podem tornar a situacions ja viscudes i renunciar a drets ja adquirits.’ ‘El moviment feminista és qui organitza les coses importants en l’àmbit internacional. No estem disposats que hi hagi un retrocés respecte de tota la feina feta. No ens conformarem a ser al carrer amb una pancarta’, ha afegit Inma Bajo, de la Federació de Dones de Catalunya per la Igualtat.

Encarna López, d’Igualtat Ni un Pas Enrere, ha exigit ‘que la igualtat sigui prioritària en els governs de tots els estaments institucionals’. L’ha seguit Makechu Antón, del Moviment Democràtic de Dones: ‘Qualsevol persona que negui la violència de gènere participa en un joc perillós en què les dones som les grans perjudicades. La provada falsedat de les dades i aquest negacionisme de l’opinió pública és producte de l’odi cap a tot allò que representa un avenç de les dones a la societat. Amb la seva intenció de tornar-nos als anys de l’obscurantisme demostren, una vegada més, que alguns ens volen sotmeses i callades.’

Elva Tenorio, de la Plataforma Catalana pel Dret a no ser Prostituïdes, ha considerat que ‘Vox és un fenomen que afecta molts altres països’ i que representa la ‘reacció dels poders que mouen el món, que veuen en el feminisme un perill real i que, per tant, desperten els monstres.’

També han instat Ciutadans que es negui a pactar amb Vox en qualsevol ajuntament. Diuen que interpel·len Ciutadans ‘perquè festeja amb Vox a Andalusia i perquè el PP no té cap mena d’escrúpol’. Pensant també en les eleccions vinents, Núria González ha demanat responsabilitat a l’hora de votar per tal de no permetre ‘que s’instauri el discurs de les denúncies falses i el que diu que la violència de gènere és domèstica’.

Podeu llegir el manifest de la plataforma tot seguit:

«Les dones hem estat secularment condemnades al silenci. Per això, perquè encara tenim molt fresc en la memòria col·lectiva el dolorós record de la nostra paraula segrestada, no estem disposades a romandre mudes davant la pluja diària de fal·làcies encoratjada per un partit d’ultradreta nouvingut a l’activitat parlamentària autonòmica. Encara que considerem que no val la pena de respondre als plantejaments d’aquesta formació contra l’avenç de les dones en la igualtat, sí que creiem que cal informar tota la societat –les dones i també els homes que, com més va, més comparteixen les nostres reivindicacions feministes– de quina és la realitat que, conscientment, retorça i falseja aquest grup polític, amb l’eclosió del qual Espanya ha deixat de ser l”anomalia’ d’Europa, perquè ara hi ha una extrema dreta perfectament visible i, per primera vegada, en solitari, aparentment independitzada del partit conservador que la va acollir durant tota la democràcia.

Deixant de banda l’ús pervers del llenguatge amb què proven d’enfangar el feminisme i equiparar-lo a les manifestacions més ignominioses de la història –no, el moviment que defensa la igualtat de les dones i el seu dret de viure lliures de violència no és nazisme; el ‘feminazisme’ és una fabulació masclista per a posar en el mateix pla ideologies que no ho estan gens–, Vox ha declarat la guerra no tan sols a l’independentisme i la immigració, sinó també a les dones, convertides en els negres d’aquesta imitació nacional de Ku Klux Klan que dispara consignes de supremacisme masculí. Perquè aquesta ultradreta pàtria que abomina d’això que en diuen ‘ideologia de gènere’ –com si nomenar el feminisme o la igualtat els portés a cremar A les calderes de Pedro Botero– no vol apartar-se ni un mil·límetre d’aquesta altra ‘ideologia’, la patriarcal, que durant segles ha mantingut les dones confinades. Sembla que no puguin triomfar si no ens aparten de l’escenari polític i social i ens retornen a la cuina, degudament alliçonades en les consignes de la Sección Femenina.

És el càstig, la ràbia, la reacció del masclisme més ranci i violent davant l’indici que, finalment, aconseguim una conquesta del poder que no és merament cosmètica i que abans es concentrava exclusivament en mans masculines. No ho hem aconseguit, encara, però els avenços assolits–ja sigui en forma de protecció legal a les dones víctimes de violència de gènere, de recursos que facilitin l’autonomia vital femenina, de negar-nos al repartiment dels nens per ordre judicial com si fossin objectes o, simplement, de la llibertat per a prendre els carrers i protestar perquè ens violen i ens maten gairebé amb total impunitat– són suficients perquè el sistema patriarcal que defineix i defensa aquesta ultradreta desplegui els seus ariets. Tal com assegurava Susan Faludi el 1991, quan va analitzar la reacció contra el feminisme a principi dels vuitanta i la va batejar com ‘la guerra no declarada contra la dona moderna’, la por del masclisme al fet que consolidem el terreny guanyat és estímul suficient: cal retornar-nos, com sigui, a la casella de sortida.

I en aquest objectiu s’enquadra la campanya de Vox i del seu dirigent a Andalusia, algú que, cal recordar, va ser expulsat de la carrera judicial per haver prevaricat en un jutjat de família i dictat una resolució injusta, sabent que ho era, contra una mare. Si més no, fa posar vermell que qui va ser condemnat per prevaricació s’obstini a negar la realitat i a dir, menyspreant les dades, que Espanya pateix una epidèmia de falses denúncies contra els homes, acusats per pèrfides dones que simulen el maltractament. Contra la ceguesa voluntària del conservadorisme d’extrema dreta, les xifres: s’estima que només es denuncia un 30% dels casos de violència masclista; a més, de l’1,2 milions de denúncies presentades entre 2009 i 2017, només 96 (el 0,01%) van ser no reals, segons la Fiscalia General de l’Estat. Aquest percentatge va ser del 0,001% el 2017 (166.260 denúncies en total, de les quals dos van resultar no acreditades). És a dir, una xifra infinitament més residual que no pas en altres tipus de delicte, com ara la simulació de robatoris per a cobrar una assegurança i que, no obstant això, ningú qüestiona.

Perquè mantenir callades, a casa, les dones és l’objectiu de la campanya d’aquesta formació política que presumeix sense complexos de masclisme. És aquí on s’enquadra la seva exigència de derogar la llei integral contra la violència de gènere, un text legal que es va aprovar per unanimitat de tots els grups parlamentaris el 2004 i que va convertir Espanya en el país més avançat en matèria de protecció a les dones. Ara, emparant-se en la fal·làcia que ‘elles també maltracten i maten’, Vox ha posat la lluita contra la violència de gènere a la diana i pretén, si no revertir la llei, sí neutralitzar-la amb una altra dirigida a protegir expressament els homes d’una violència femenina que la realitat confirma que no existeix tret de casos excepcionals. I partint que totes les accions humanes tenen excepcions, que són les que confirmen la regla, mai no s’ha legislat per als casos puntuals que, a més, estan perfectament coberts i protegits al codi penal. Equiparar la violència és negar el caràcter estructural de la violència que patim les dones pel sol fet de ser-ho i minimitzar de manera intolerable les gairebé mil víctimes mortals que el masclisme assassí ha segat a Espanya des del 2003. Per no parlar directament d’apologia del terrorisme de gènere…

Ja no es tracta solament que aquesta ultradreta envalentida tregui pit per voler imposar-nos el ricí de la reculada de drets a les dones. Tan important com això és deixar clar que tindrà la mateixa responsabilitat qualsevol partit que doni suport a aquesta formació i faci concessions a les seves pretensions, com s’evidencia, tristament, a Andalusia amb el Partit Popular i Ciutadans, tot girant l’esquena al compromís obligat amb la defensa dels drets humans (en aquest cas, el dret de les humanes a gaudir d’una vida lliure de violència). Finalment, és també la nostra responsabilitat. Cal que la societat es mobilitzi i prengui consciència que tenim el govern al qual hem donat suport dipositant el nostre vot i el que hem permès no acudint a les urnes. A partir d’ara, amb cites electorals a la primavera, s’imposa la necessitat que, especialment les dones, per tant com ens hi juguem, exercim la nostra responsabilitat democràtica i deixem clar que els nostres drets són intocables i que no hi ha pacte possible amb els qui defensen en les institucions les pretensions dels violents. No callarem.»