11.03.2018 - 22:00
Atesa la volada que ha pres la revolta feminista, no voldria que un sector bàsic de la indústria com és la lexicografia es quedés enrere. Que després ens diuen allò de la torre d’ivori i tota la pesca. Per això vaig participar de la jornada reivindicativa aplicant un dels consells del feminisme al masclam: mirar la realitat amb ulleres morades. La meva realitat quotidiana, ja ho sabeu, és la lleixa dels llibres que parlen de llengua. En ma nova condició de fembra-per-un-dia no vaig trigar ni deu minuts a emprenyar-me.
D’entrada, un avís: la meva posició en relació al debat sobre els diccionaris (ara que la dictadura de la correcció política es creu amb dret a exigir-los quines definicions han d’incloure i quines eliminar) coincideix amb la que exposa l’Albert Pla Nualart. Els reculls lèxics no han de fer d’àrbitres de la realitat lingüística sinó deixar-ne constància. Dit això, hi ha descripcions de la realitat que semblen fetes, si no des d’una torre d’ivori, almenys des del claustre d’un monestir encimbellat.
En un àmbit de tecnologització creixent, un plany recurrent dels professionals de la lletra era, fins no fa gaire, la falta d’un bon diccionari de sinònims en línia. Per això vam saludar amb entusiasme que Enciclopèdia Catalana digitalitzés ‘el Franquesa’ (els del gremi els anomenem pel nom. Què voleu?, són com amics de tota la vida), que s’afegia al d’un altre homemot insigne, Albert Jané, penjat en data igualment recent al costat del DIEC. Amb entusiasme i amb certa prevenció, perquè cal tenir en compte que Manuel Franquesa era sacerdot i que el llibre es va publicar l’any 71. És probable que el bon Manuel, entre la formació, efectivament, a Montserrat i l’exili a Alemanya i Suïssa, no tingués gaires pistes per preveure la revolució femenina que es congriava; el cert és que, llegides amb ulls d’avui, les seves llistes d’equivalències i de remissions en dues entrades tan fonamentals com home i dona sonen, per dir-ho suau, una mica naftalíniques. Un compte gens sospitós de feminazisme us ho explica amb l’elegància i el puntet d’humor que la qüestió requereix.
Aquest desequilibri en el tractament despectiu, certament aparatós per a barons i matrones del segle XXI, no és sinó un retrat d’una època afortunadament superada (i sedimentada per segles de supremasclisme, si em permeteu la innovació). Perfectament blasmable, sempre que no es perdi de vista el context històric. De fet, la crítica de diccionaris és un subgènere molt del gust del filologam, que ens dóna grans (i pèrfides) satisfaccions. Ara, llenegades masculinistes a part, el Franquesa és un recull esplèndid en les tres accepcions del terme, equiparable a les millors obres de la tradició lexicogràfica del país. Enciclopèdia Catalana faria un flac favor a la cultura en general i a escriptors/traductors/periodistes/estudiants en particular si desnaturalitzés allò que no deixa de ser una obra d’autor. A l’usuari se li suposa prou senderi per entendre que ‘gallimarsot’, ‘cataplasma’ o ‘flasca’ són sinònims circumstancials de ‘dona’ ja en desús o que ‘virago’ i ‘amazona’ pertanyen al registre literari (tot i que alguna marca referida a l’ús tampoc hi sobraria). Posaria el teclat al foc que els patricis fundadors de l’editorial, i els successors que avui la menen, són ben lluny d’aquesta visió tan pre-noucentista de les seves clientes, parentes i companyes de feina (tres col·lectius que el mossèn no freqüentava, precisament). Els prohoms, per sort, ja no són el que eren.
Petit dribling argumental. Si la combativitat que destinem a passar comptes amb el passat l’esmercéssim a vetllar pel futur, és probable que el pobre Monzó no patís tant pel que fa a l’avenir de la llengua. Resulta preocupant que la terminologia que necessàriament acompanya els moviments i tendències emergents serveixi per clavar encara més fondo el coltell de la interferència. En entorns combatius he llegit últimament l’expressió ‘cultura de la polla’ per referir-se, irònicament, al masclisme. Si els temps no fossin els que són, un reportatge sobre les concentracions de dijous s’hauria pogut titular ‘Milers de polles omplen els carrers’, perquè en una època no tan llunyana el terme polla designava, a més de la gallina, l’ocell, el peix i l’arbre que duen aquest nom (i que són els únics que encara avui recull el diccionari normatiu), la dona jove no maridada (‘Quina polla que estàs feta!’, escriu a Joyce i les gallines Anna Ballbona, una autora nascuda als anys 80… del segle XX!). En castellà també feien anar la forma masculina (d’on es deriva el nom d’algunes peces de vestir femenines de reconeguda eficàcia, com les famoses botes siguemepollo). I segur que a tots us sona el mot llatinoamericà pollera per designar una varietat de faldilla. Sense sortir de la família, i només a tall d’exemple per il·lustrar com pot ser de nociva la interferència, el verb pollastrejar, avui proscrit per homòfob, no significava altra cosa que ‘comportar-se un adolescent com si fos un adult’; en una paraula, ‘fer el pinxo’. I ho deixo aquí per no embardissar-me encara més.
Rematada final. L’augment de l’autoestima col·lectiva que estic segur que comportarà l’apoderament de la dona ajudarà, compto, a reduir el nivell de susceptibilitat. Perquè si la intromissió del catanyol políticament correcte continua galopant al mateix ritme, aviat ens podríem trobar amb un eslògan d’efecte bumerang com ara aquest: les polles seran sempre nostres. El que no sé és si l’entonaran ells o elles.
