“Ni permiso ni perdón”

*Restaurant de can passavia a l’Eixample barceloní. Hora de sopar, quatre taules ocupades: dues parelles, un grup de tres i un de sis. A la colla de sis, com és lògic, se’ls sent més. Bé, la veritat és que se’ls sent massa. Es pot dir que criden. Fixant-t’hi millor t’adones que en realitat és una persona, la que crida massa (molt, realment) i una altra que la va postil·lant, també en to excessiu. Els altres fan de cor, més o menys passivament. La cridòria egòlatra, tan torrencial com pueril, d’aquella senyora, amplificada per la mala insonorització, omple el local, fins al punt que els de les altres tres taules gairebé no se senten. Arriba un punt que un client no pot més i s’aixeca, s’acosta als sis i, ferm però educadament, els demana que abaixin la veu. Silenci al local, estupor a la taula. Lentament, com reemergint d’una capbussada, els sis assenteixen, algú mig quequeja un “perdoni”. El client torna al seu lloc. Com és fàcil de preveure, la baixada de decibels dura poquíssim. No es pot comptar ni en minuts. Cadascú té la veu que té, i sobretot els hàbits que té.

A la narració d’aquesta escena no li caldria res més. La denúncia de la mala educació i la falta de respecte pel proïsme és transparent. Si passés en un altre lloc. Però aquí sí que hi cal, tal com es dedueix del postfaci que va tenir. Que es podria narrar així:

El client que s’ha queixat i la seva acompanyant són a la cua del teatre, a cinquanta metres de l’establiment. Sobtadament, se’ls acosta una altra parella i els donen les gràcies per la intervenció. Eren els de la taula del costat, també víctimes del xivarri. “Sí, però la veritat és que tampoc ha servit de gran cosa”, respon el remerciat. “No, ja”, hi concorda el remerciador. “Però mira, almenys…”. I tot seguit, desanimat, afegeix el comentari diferencial: “Per què sempre han de cridar tant, aquesta gent?”

*L’episodi anterior em fa venir al cap l’eslògan per a l’empoderament lingüístic que una xicota de Madrid resident a Banyoles em va regalar fa ben poc: “Ni permiso ni perdón”. Em va explicar que és la premissa (inconscient) que tenen els castellans al cap (ella n’és i els coneix bé) en relació amb l’ús de la seva, de llengua. I vols que et digui? El trobo molt encertat. Això sí que és sortir a guanyar.

*Fa temps que tinc a la carpeta “Pendents” un article que es titularia “Els anuncis de” i segueix el nom d’una coneguda emissora de ràdio. Però sempre me n’acabo desdient, perquè si bé és veritat que molts dels espots que emeten solen ser lingüísticament intolerables (quan no patina la sintaxi és el lèxic, i si no, cada dia més, la fonètica), no és menys cert que la cosa és força general. Tots hem vist fotos de campanyes publicitàries de marquesina amb uns atemptats colossals a la llengua. Mentre no m’acabo de decidir, doncs, avançaré una cosa: sovint ens demanem com s’escampen certes modes (sí o sí, ja posats i totes aquestes pústules) sense que en siguem conscients? Doncs aquí en teniu un dels responsables: els espots radiofònics, més nocius que no pas els pòsters de carrer perquè ens entren per via oral. Directes a la vena.

*Vaivens del vocabulari. A mesura que l’exclamació “Perdonaaa?” s’ha anat popularitzant en el llenguatge juvenil ha reculat en l’estàndard. Ara, en tractes més o menys formals et diuen “Disculpa (el retard, la intromissió, el que sigui)” cada cop més.

*De la sèrie “Com neix el catanyol”. Fonda de sisos de barriada perifèrica. La porten un matrimoni castellà però que parlen català amb soltesa. Precari però desimbolt. Un client demana: “Què feu avui que fa tan bona olor?” “Potes de porc”, respon el senyor, des de la cuina. Ha traduït (suposo) manitas de cerdo, potser influït (inconscientment) per ‘peus de porc’. “Ah, doncs guardeu-me’n, que a mi m’agraden molt”. “Sí, tranquil, les acabo de posar ara, a l’hora de dinar estaran fetes”. I així el pronom (en femení) i la morfologia verbal (ídem) acabaran de consolidar aquest calc mal fet, si més no per als amos del local. Acaba de néixer un embrió de catanyol; potser s’expandirà, potser no. Però un dia ‘pernil cuit’ i ‘xocolata a la tassa’ també van ser això, embrions.

*L’intent de reintroducció del verb esmerçar (‘invertir’ o ‘dedicar’, necessàriament transitiu) fora del seu hàbitat culte es pot considerar, a hores d’ara, fracassat. Un percentatge força elevat de parlants que l’han incorporat el fan servir com a sinònim d’esforçar-se. De fet m’ha sobtat que, recentment, dos parlants a qui tinc per molt competents m’asseguressin que no sabien que no volia dir això (un fins i tot em va aclarir que “ho he consultat a tres bons filòlegs [una frase amb un ús erroni], de generacions diferents, i cap hi ha vist res de mal”). Una mostra més d’aquesta tragicòmica dèria del poble català per fer servir mots que malentenen però els sonen més catalanescos. Em recorda el cas de copsar, sovint engaltat com a sinònim d’impressionar o impactar (“Em va copsar molt”). En un original d’un aspirant a escriptor fins i tot hi sortia per dir encaixar: “A mi aquella frase no em copsava”.

*Segueixo un compte de Twitter que es diu “Mantinc el català amb els castellanoparlants”. És dels nostros i treballa a fi de bé. Però hi ha qui els demana que en canviïn el nom, amb l’argument que això de “amb els castellanoparlants” pot ser ofensiu. A la velocitat que progressa el bonisme i l’acomplexament, ves que qualsevol dia no li hagin de posar “Mantinc el català amb els catalanoparlants”.