Aquesta setmana que ara acabem han començat el curs els estudiants de Catalunya Nord i la setmana entrant s’hi afegiran els de la resta del país. És, doncs, una bona avinentesa per a repassar el vocabulari habitual d’un centre educatiu.

Fiquem la carpeta d’anelles a la motxilla

Un dels barbarismes que encara s’arrosseguen a l’escola és el carpesano, disfressat de carpesà. Com n’hem de dir? Doncs, simplement, carpeta d’anelles. Per una altra banda, molts alumnes encara fan servir el mot maleta per a anomenar el sac on encabeixen la carpeta d’anelles, els llibres i quaderns, l’ordinador personal, l’entrepà… Però el cas és que no sol ésser cap maleta, sinó una motxilla penjada a l’esquena. Compte, motxilla porta dues eles (no és motxila). El lloc on guardem la motxilla o qualsevol altre objecte per no perdre’ls –o perquè no ens els prenguin– és un armariet. No n’hem de dir taquilla, que no hi venen pas entrades de cinema!

Desem el retolador a l’estoig

Hi ha més estris escolars que, per influència del castellà, diem malament. És el cas d’estoig (amb o, i no pas estuig) i retolador (no rotulador). Del retolador que fem servir per marcar un mot o un fragment en diem retolador fosforescent (evitem el castellanisme col·loquial fosforito). En un context formal hem de dir llapis (i no pas llàpits), en singular, i també llapis en plural (no pas llàpissos).

I afegim-hi la cola i la desgrapadora

Hi ha barbarismes que, sortosament, han estat desplaçats pels termes correctes. Cola, per exemple, és un d’aquests mots reeixits, per bé que encara hi ha qui en diu pegamento. I també maquineta, en compte del castellà sacapuntas. De passada, recordem que el nom sencer és maquineta de fer punta, i no pas “de fer punxa”. Molta gent encara confon la regla (que té significats diversos) amb el regle, l’estri per a fer línies rectes, que acompanya l’escaire i el cartabó. Al costat d’aquests imprescindibles, n’hi ha de suplementaris, com ara el que serveix per a llevar grapes, anomenat desgrapadora (i no quitagrapes) i la màquina de fer forats o perforadora (no pas taladradora).

Escriguem amb clarió i esborrem amb esborrador

A la pissarra (encara n’hi ha, de convencionals?) hi escrivim amb unes barretes de guix o clarió –terme habitual al País Valencià, malgrat que encara hi ha qui s’entesta a dir-ne tissa. I quan volem fer desaparèixer allò que hi hem escrit i dibuixat, ho esborrem (no borrem) amb l’esborrador (no pas borrador). A l’aula hi sol haver taules i no pas pupitres; el mot pupitre, d’origen forà, designa tan sols la taula amb tapa inclinada, avui dia molt poc corrent. De l’aula, també en solem dir classe, una paraula que els parlants de català oriental han de pronunciar acabada amb vocal neutra.

Al gimnàs, amb xandall per a saltar al plint

Als gimnasos escolars hi ha uns aparells que de vegades anomenem malament. Saltem damunt el cavall o poltre (no pas potro) o bé damunt els calaixos o plint (no plínton). Si fa una mica de fred portem un xandall (no xàndal) o una dessuadora (i no suadora ni sudadera). La màrfega on caiem és, simplement, un matalàs; no en diguem colxoneta, que es veu de deu hores lluny que no és català. 

I a estudiar de valent

I arribem a la part més difícil, la dels barbarismes més resistents. Costa de desarrelar, per exemple, copion per a designar el qui es dedica a copiar als exàmens. La proposta de l’Enciclopèdia és copiador. Però, amb una mica d’expressivitat, també en podríem dir espieta. Si diem estudiar de valent o estudiar fort podem prescindir d’empollar. El qui estudia fort, en compte de dir-ne empollon, el podem anomenar estudiós o aplicat i, si el volem menystenir, setciències, lletrut o rata sàvia. Potser aquests darrers mots no són tan precisos i per això algú fa propostes molt interessants i imaginatives, com ara pelacolzes, rosegaapunts i covallibres. Finalment, tenim el gran maldecap: la xuleta. Molts mitjans de comunicació i fins i tot organismes oficials es rendeixen i no hi presenten cap alternativa. El diccionari de l’Enciclopèdia en diu apunts, terme genèric. Al DNV admeten la forma xulla –emprada al País Valencià–, que és clarament un calc semàntic de chuleta. Un amic m’explica que fa anys, a l’escola on estudiava, en deien esperit sant, una denominació irònica i molt expressiva. També se’n podria dir paperet. O paperot, tenint en compte que fer el paperot vol dir ‘fer comèdia, fingir una cosa’. I vosaltres com en diríeu, de la xuleta?