Ni l’un ni l’altre, sinó tot el contrari

Encara no fa dues setmanes, la invasió d’Ucraïna semblava improbable. La predicció més compartida i la més racional era que no hi hauria guerra. Jo mateix vaig aventurar-ho; s’escau doncs reconèixer que em vaig equivocar. No perquè l’opinió no estigués fundada en la informació que teníem a l’abast, sinó perquè no incloïa un càlcul de la irracionalitat humana. Les dades que ens mancaven als qui no volíem creure en la guerra simplement no hi eren o no eren visibles, car ningú, ni el cercle íntim de Putin, no era capaç de radiografiar la voluntat d’una ment recaragolada per l’ambició i el ressentiment. Qui ho va encertar fou el bescantat president americà, que anuncià la invasió d’Ucraïna amb precisió de calendari. Havent mirat Putin als ulls, Biden ja havia dit que era un assassí. L’esclat de la guerra ha desmentit els anti-ianquis vocacionals que acusaven Biden de dramatitzar, com si el president americà promogués una guerra que ni volia ni li convé.

Vaig equivocar-me apostant per la prudència que Putin ha esventat, abismant-se en un laberint d’amenaces del qual encara s’ha de veure com sortirà. Tanmateix, ara la qüestió rellevant no és si haver menystingut la profunditat mefistofèlica de Putin desqualifica l’opinió. La qüestió és quina actitud adoptar davant una potència nuclear que s’atribueix prerrogatives sobre un país sobirà i les reclama amb la vehemència d’una immensa capacitat destructiva. Aquesta és la qüestió ara i aquí, perquè a Catalunya, inspirada pel desig de sobirania i endogalada per l’estat espanyol, hi ha massa gent amb sentiments d’ambivalència, massa gent que vol i dol, massa gent que s’oposa a la guerra quan la guerra ja crema i la neutralitat és complicitat amb l’agressor. Diu que totes les opinions són legítimes, com si hi hagués un dret natural a l’error i a la mentida. Una cosa és legitimitat i una altra, llibertat d’expressió. Una societat liberal tolera totes les opinions. El liberalisme garanteix el dret d’expressar-se fins i tot als qui voldrien abolir-lo; però poder expressar-se lliurement no fa l’expressió legítima. Per a ser legítima, cal que l’opinió sigui conforme amb les normes del raonament. I algunes que han circulat aquests dies no ho han estat. Des d’acordar a Putin un suposat dret de reapropiació, perquè en una època remota Ucraïna hauria estat part fundacional de la nació russa, fins a justificar-lo amb l’argument que l’OTAN ha provocat Rússia havent integrat antics satèl·lits de la Unió Soviètica, passant per la idea abjecta que els ucraïnesos són nazis i per tant subjectes de conquesta. A aquest peregrí argument uns altres n’hi contraposen un de no menys estrambòtic, segons el qual Ucraïna mereix l’ajuda occidental perquè històricament l’anarquisme hi ha estat representat.

Hom té la sensació que a molta gent les crisis els serveixen no pas per a revisar els criteris mineralitzats, sinó per a fossilitzar-los encara més. I per a estrenar mitologies de baix cost que durant unes quantes setmanes els permetran d’embolicar la troca abans d’oblidar-se’n tan aviat com la llum mediàtica es desplaci a uns altres ídols. D. H. Lawrence deia que els vells significats controlen els nostres actes fins i tot quan la ment se’ns ha mort. I qui diu els actes diu les passions i les reaccions. Quan la ment s’ha esclerotitzat, tot pensament que s’aparti un mil·límetre dels vells esquemes ideològics, religiosos o morals, tota idea que no es concreti en blanc o negre, en carn o peix, en això o allò o en tot el contrari, que diria Manuel Vázquez Montalbán, es fa difícil de seguir. A una ment espessa, tot pensament li sembla espès per poc que defugi el binarisme. Com els estómacs delicats, les ments mandroses volen el brou aigualit i la realitat simplificada fins al lloc comú. Però en el lloc comú, en el tòpic, no hi ha res a discutir, perquè tampoc no hi ha res a descobrir.

La setmana passada advertia dels riscs de reduir la resposta de l’independentisme a l’estat als extrems de la subjecció i l’entossudiment. Avisava del perill de llençar el nadó amb l’aigua del bany. El perill és manifest en la dissociació entre societat i funció política, amb la funció encapsulada en la bombolla institucional i “el carrer” consumint polítics a un ritme creixent mentre els exigeix cada vegada amb més impaciència que avancin en línia recta vers l’abisme. Posava Putin d’exemple, perquè s’ha revelat incapaç d’adaptar-se a una realitat que ja no correspon als esquemes de la guerra freda. Més agent del KGB que no pas estadista, Putin ha demostrat ser presoner d’un paradigma obsolet, certificant la veritat de la dita que la divinitat que s’alça a l’alba d’una era esdevé el principi demoníac quan l’era s’acaba. El fantasma del comunisme, que Marx veia alçar-se amb les revolucions del 1848 i que suscità esperances d’una parusia amb la revolució russa del 1917, prengué la forma de vampir quan Stalin ocupà mig Europa entre el 1945 i el 1949. Aquests dies s’ha cregut oportú de recordar que la Unió Soviètica sacrificà molts més soldats per combatre el Tercer Reich que no pas les potències democràtiques, com si les baixes poguessin justificar allò injustificable. També l’Església estengué el seu domini secular amb l’excusa del martirologi.

De passada, es podria haver recordat que el pacte de no-agressió entre Alemanya i la Unió Soviètica repartint-se l’Europa de l’Est, l’anomenat pacte Molotov-Ribbentrop, fou la clau que obrí la porta a Hitler per a començar la Segona Guerra Mundial. Que la Unió Soviètica, malgrat l’enorme sacrifici de vides humanes, fou el gran beneficiat de la Segona Guerra Mundial no crec que sigui discutible. Per a adonar-se’n, n’hi ha prou amb un cop d’ull al mapa d’Europa d’abans i després del teló d’acer. La regressió mental de Putin a “l’àrea d’influència” soviètica demostra que la “força benèfica” de l’antinazisme comunista dels anys 40 va convertir-se en la “força malèfica” que empresonà un grapat de països al final d’aquell cicle històric. Això explica per què Putin treu ara a passejar el fantasma del nazisme contra Ucraïna i seguidament, amb total incontinència, contra els Estats Units. Putin, tens i encarcarat fins i tot físicament, és l’espectre d’un imperi d’on s’han escapat tantes nacions com han pogut i les que hi resten han estat reduïdes pel terror.

Si Rússia venç Ucraïna, seguiran Moldàvia i Geòrgia, potser Finlàndia i fins les repúbliques bàltiques, que, malgrat comptar amb la protecció de l’OTAN, tenen prou raons per a l’angoixa. Tots aquests països entraren o voldrien entrar a l’OTAN no pas perquè Occident els corrompi, com afirmen els mitògrafs que Catalunya arrossega com una durícia al peu, sinó per por de Rússia. I perquè el capitalisme liberal és força més atractiu que no l’oligàrquic. Que aquells i altres països de l’Est demanin d’integrar-se en la Unió Europea demostra una voluntat tan explícita, un judici històric tan contundent, com el fet que el 9 de novembre de 1989 fossin els alemanys de l’est i no pas els de l’oest els qui saltaren el mur de Berlín per accedir a l’altra banda.

Assedegats de victòries que la història els ha negat i d’exemples d’heroisme que han tendit a negar-se ells mateixos, als catalans els agrada d’emmirallar-se en els herois del moment. Els anys 20, inspirats pel Sinn Féin, organitzaren l’alçament avortat a Prats de Molló. El sis d’octubre de 1934, el govern català, presidit pel tarambana de Lluís Companys, se sollevà esbojarradament com si fos Dilluns de Pasqua i Espanya estigués immersa en una guerra mundial. El 2013, inspirats per la independència dels Països Bàltics, els catalans traduïren la cadena bàltica en via catalana. Durant la “revolució dels somriures” es posaren a “fer sal” com Ghandi. En uns altres moments afloraren Nelson Mandela i el Martin Luther King del somni profètic. Però els models, que es van substituint els uns als altres, s’esgoten i Catalunya roman on era.

Aquest febrer la icona és Volodímir Zelenski, el president d’Ucraïna. Força qüestionat encara no fa dues setmanes, Zelenski ha assentat la seva reputació arriscant la vida per a preservar el govern i la capacitat d’apel·lar als països occidentals perquè defensin els seus principis, tant en joc avui a Ucraïna com ho estaven a Espanya als anys trenta del segle passat. Però emmirallar-se en Zelenski és una ingenuïtat imperdonable en els catalans, car, com replicà Puigdemont a la infame comparació de l’infame Borrell, comparar la situació d’ambdós implica desitjar la guerra a Catalunya. Desitjar, ço és, totes les morts que l’estat espanyol no tindria cap escrúpol de causar. Demanar que Puigdemont, o un altre, es comporti com Zelenski és, a més de masoquista, d’una atuïdora ingenuïtat. Zelenski sols és possible en el context ucraïnès, en un país raonablement ben armat amb gent militarment experimentada, que compta amb el reconeixement dels altres estats i rau en una frontera geopolítica de gran importància. Més que res, Zelenski ha estat possible perquè a Ucraïna hi ha ucraïnesos; desitjar un Zelenski català és quimèric, perquè a Catalunya no hi ha ucraïnesos o no gaires. Hi ha catalans.

La crítica del binarisme implica no haver d’encallar-se en cap dels extrems. Implica posicions intermèdies, relatives doncs. Algun lector em preguntava què calia fer si cap dels extrems no era recomanable. Crec que la resposta ja es desprenia del text. Per passar incòlume l’estret entre Escil·la i Caribdis i alhora tastar el cant de les sirenes, Odisseu es fa lligar a l’arbre de la nau. Sap que l’atractiu d’aquelles formes híbrides de dona i ocell no pot explicar-se amb paraules. A tot estirar, pot al·ludir-s’hi mitjançant l’expressió simbòlica, com ara dir-ne cant. En les coses profundes de la vida, qui necessiti explicacions no copsarà mai allò que voldria entendre. Per transitar entre les dues roques, el més segur és emparar-se d’uns bons taps de cera i no escoltar els refilets ideològics. Però si hom vol sentir els cants de sirena i alhora passar entre els absoluts de la destrucció per excés i l’esvaniment per defecte, cal estar ben lligat al pal. Odisseu no era sols un aventurer prudent; era sobretot un gran realista. Fins quan tractava amb les figures mítiques del seu temps ho feia emprant els recursos de la raó.