La victòria del Nou Front Popular a França, i sobretot la clara derrota de l’extrema dreta, han desencadenat en alguns sectors del nostre país una reacció d’entusiasme cap a aquell país i cap als protagonistes d’aquesta victòria que estaria bé de posar a lloc. De matisar. Perquè és ben poc prudent del punt de vista català.

Als lectors del nord no cal que els expliquem res, que ho han de suportar cada dia i ho han hagut de sofrir des que van nàixer. Però a molts del sud avui sembla necessari de recordar-los que l’estat francès no ha estat mai per a nosaltres cap paradís i que bona part de l’esquerra francesa sosté opinions sobre la nostra realitat nacional que al sud de la ratlla podrien ser equiparables a les de Vox.

França va inventar durant la revolució el concepte modern de nació, o d’estat nació si ho voleu dir amb més propietat. I per això són tan furibundament nacionalistes. Segons la coneguda enquesta de l’Abbé Grégoire, l’any 1794, sols 3 milions de persones, d’una població total d’uns 28 milions, parlaven francès com a primera llengua. I això vol dir que, dins l’estat francès, al voltant del 88% de la població parlava altres llengües, començant per l’occità i el català.

L’eficàcia de París a l’hora d’aniquilar les nacions que vàrem romandre dins els seus límits no té, per tant, parangó enlloc del món. En poc més de dos segles, la república –aquesta mateixa república de la qual avui s’exalça tant l’esperit cívic– ha estat capaç de destruir llengües, cultures i nacions amb una eficàcia que, de fet, ha estat un model per a nacions més incapaces, particularment per a Espanya. I ho ha aconseguit fent servir sense vergonya la violència més abjecta i trepitjant els mateixos principis morals que la revolució proclamava per a tots els ciutadans i de manera universal.

Durant la Primera Guerra Mundial, per exemple, es calcula que uns 240.000 bretons van ser mobilitzats al front. Aproximadament 130.000 –la immensa majoria dels quals parlants de bretó– van morir en el conflicte. La mobilització de joves bretons va ser clarament desproporcionada respecte de la resta de l’estat, planificada amb l’objectiu explícit d’ensorrar la llengua i deixar Bretanya sense joves. Encara avui, malgrat els grans avenços d’aquestes darreres dècades, no s’han pogut recuperar.

Igual que al sud, però amb una eficàcia molt més gran, l’escola obligatòria va tenir un paper d’assimilació en el nostre país i també a Occitània, al País Basc, a Còrsega, a Bretanya, a Alsàcia, a Flandes i a la resta de territoris i colònies amb llengua pròpia. Les amenaces i els càstigs físics i corporals contra els xiquets van marcar generacions senceres i encara avui són part de la consciència fosca dels catalanoparlants.

A més, les forces progressistes i d’esquerra franceses tenen un llast innoble i feixuc sobre la seua història, que és la defensa de “l’aniquilació del patuès”, ja d’ençà de la revolució i els primers decrets, passant per les nefastes lleis educatives de la Tercera República, les anomenades “lleis Jules Ferry” (1879-1886) i rematant-ho amb l’oposició a la reforma constitucional del 2008 que havia de reconèixer les “llengües regionals” com a patrimoni de l’estat.

Cal recordar que aquesta reforma constitucional fa quatre dies va ser aprovada per l’Assemblea, però fou suprimida posteriorment pel senat. I que van ser els senadors comunistes, radicals i part dels socialistes –els mateixos que avui deuen celebrar contents les mostres de suport al Nou Front Popular– que van encapçalar el moviment contra el reconeixement de les llengües altres que el francès.

Potser algun lector dirà que tot això és cert, però que no toca recordar-ho un dia com avui, que són ganes d’aigualir una alegria. Evidentment, les coses sempre poden ser pitjors i una victòria dels de Le Pen ho hauria estat, com per desgràcia experimentem a Perpinyà. Tanmateix, deixant a banda, com explicava ahir, que la victòria del Front Popular és un respir, però no arregla res, per a nosaltres els catalans –a més– l’oblit és un luxe que no ens podem permetre.

I no parle ni dic això com un català de Bétera “solidari” amb els catalans de Salses i Elna, amb els de Font-romeu o Morellàs, sinó com un català tout court –i els qui viuen en el territori annexat per l’estat francès ja em perdonaran la ironia i la brometa.

Al capdavall, entendre i assumir que som una nació vol dir sentir i reaccionar, també remoure’s, no com un ciutadà, més o menys peculiar o exòtic, d’aquest estat o d’aquell (com un “català d’Espanya” o com a “català de França”), sinó sentir i reaccionar, també remoure’s, com a membre de la mateixa nació (com un català i prou). I això és una cosa en què precisament els catalans del nord –per exemple, amb el seu esforç indispensable per a fer possible el referèndum del Primer d’Octubre– ja ens han donat un parell o tres de lliçons.

PS1. Un any després del referèndum vaig tenir la gran sort de conèixer i parlar amb una part dels catalans que al nord van tenir cura de la distribució de les urnes i amb aquelles històries vaig escriure un reportatge que en un dia com avui em resulta particularment emocionant: “Els cent cinquanta catalans del nord que varen fer possible el referèndum”.

PS2. Ahir era un d’aquells dies que deixen marca en les portades dels diaris, que deixen clar quin marc de comunicació té cadascun al cap. Per a VilaWeb –o per a Berria, per dir-ne un altre exemple–, les eleccions eren tan importants com ho puguen ser les eleccions espanyoles o a qualsevol de les nostres comunitats autònomes. Simplement, perquè ho són per a aquells lectors nostres que, en aquella part del nostre país, diumenge votaven o s’abstenien.

PS3. I aquest és un dels factors essencials que fa la diferència entre VilaWeb i qualsevol altre mitjà del nostre país. I és possible gràcies al suport dels milers i milers de subscriptors que ens ajuden a anar endavant i a dibuixar cada dia un mapa informatiu lliure i sense restriccions imposades pels estats.

PS4. Quan ja havia acabat aquest article editorial, ha arribat la bona notícia que el jutge García-Castellón havia cedit finalment i havia arxivat la causa per terrorisme contra Marta Rovira, Marta Molina, Josep Lluís Alay, Oriol Soler, Xavier Vendrell, Josep Capmajó, Jesús Rodríguez, Oleguer Serra, Nicola Flavio Guiulio i el nostre estimat Jaume Cabaní, una de les persones que, treballant amb nosaltres molts anys, ha fet de VilaWeb el diari que és ara. És una gran alegria. Enhorabona a tots i us esperem ben aviat a casa.