Ni fer un cafè, quan la ciutat ens expulsa

Em dirigeixo cap a un bar del carrer del Parlament de Barcelona i demano d’accedir a la terrassa. Parlo en català i la cambrera no m’entén. La conversa s’esdevé, més o menys, així. “¿Qué vas a hacer?”, pregunta ella. Mostro la meva sorpresa per la seva intromissió amb un: “Disculpa?” Ella insisteix: “¿Cuánto rato vas a estar?” En aquest punt ja tinc la mosca al nas i li demano si molesto. No m’agrada ser en llocs on faig nosa, li dic. Ella continua brunyint la tassa que té a la mà amb un drap. I aleshores em demana si faré servir l’ordinador. “Sí”, li responc. “He de contestar uns correus.” La cambrera entoma la meva mirada que va carregada d’una mescla explosiva de desconcert, indignació i fúria, i em respon que està prohibit treballar amb els ordinadors a la terrassa.

Deixo anar uns quants renecs i me’n vaig disposada a trobar un altre local on poder prendre un cafè i feinejar una estona breu, però –oh, sorpresa!– el bar on vaig a petar té enganxat a la taula un cartellet escrit en castellà que diu: “El límit de temps per a estar-se a la terrassa és de 30 minuts.” I aquí ja m’he enfuriat del tot. Hem normalitzat el fet de tolerar que molts restauradors que prioritzen el turisme vetin el nostre dret de prendre un cafè a la seva terrassa passades les dotze del migdia si no demanes una paella Paellador. I ara, a més, hem de suportar que alguns cambrers, seguint ordres dels amos, hagin de fer de policies als bars i ens interroguin sobre les nostres intencions abans de prendre un refotut cafè. Més enllà del debat de si un bar pot posar les condicions que li plagui als seus clients, el que em demano és: però que es pensen? Que vinc per instal·lar aquí el meu escriptori?

Hem convertit la ciutat en una àrea de negoci i aquesta mena de comportaments en són la conseqüència menys innocent: ens aboquen a sentir la necessitat d’entrar a les noves tendències d’organització i dinàmiques laborals, ens empenyen a concloure que hem d’anar a pencar a un coworking. Aquests espais que formen part del parc temàtic de la ciutat, on a vegades pagues una morterada que queda justificada pels cuqui-serveis moderns que t’ofereixen, tot i que en essència pagues per tenir dret a seure en una taula i plantar-hi el teu ordinador. La sensació que la ciutat de Barcelona s’ha rendit a les estupideses no és una percepció, és una certesa clara: la deshumanització capitalista ha devastat tot allò que aquesta ciutat –que no és la meva– tenia de genuí i ha esdevingut un calc deslluït de qualsevol altra capital europea. Tot allò popular ha estat arrasat i tristament substituït: negocis amb rètols en anglès que gairebé prometen orgasmes i amb què sovint costa d’entendre què recoi hi ofereixen, antics comerços de tota la vida tancats i veïns foragitats dels seus barris. Ara, més que mai, cal reivindicar les associacions culturals i els ateneus, cal fer-nos-en socis per mantenir-los en vida i cal freqüentar-los. Establiments com l’Espai Mallorca, el centre cultural de les Illes Balears al cor de la devastada Barcelona, des d’on enllesteixo ara mateix aquest article. Un lloc on et sents com a casa, on pots treballar amb el teu ordinador mentre et fots un llonguet i una pomada, i on, sempre que pots, vols tornar-hi perquè encara s’hi practica el tossut hàbit de dirigir-se a la clientela en català, pel tracte que hi reps i perquè venir-hi és gairebé un acte revolucionari, un lloc des d’on lluitar contra l’estultícia cosmopolita que s’ho ha carregat tot.