18.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.01.2023 - 09:49
Hi ha un historiador neerlandès, Joep Leersen, que proposa un mètode per a parlar de les nacions que a mi em sembla especialment aclaridor. Leersen entén l’existència i la dinàmica de les nacions del món com si fos una d’aquelles construccions fetes amb dòminos que, en activar-se, fan que una peça en faça caure una altra, la que té al costat. França va crear la nació en el sentit modern del terme. La primera. Amb la revolució. I com que França va crear la nació francesa, aleshores va caure la fitxa alemanya i Alemanya va haver de crear la seua, com una reacció. I com que Alemanya va crear la seua, es va crear la russa. I així podríem resseguir el mapa del món, peça a peça, frontera a frontera, veïnat a veïnat, ben bé fins avui, quan encara no cessen d’aparèixer nacions diguem-ne noves, sempre nascudes del contrast, del combat, amb la nació immediatament adjacent. Com és el cas català.
Quan el 1789 va nàixer la “nació francesa” podem afirmar amb ple coneixement que el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i mitja Cerdanya pertanyien ja al rei de França, però no eren de cap manera part del conglomerat humà que a París s’afirmava com la primera nació, arran de la dissolució dels Estats Generals i la creació de l’Assemblea… Nacional. Perpinyà i Elna, Prada i la Tor de Querol eren aleshores simplement la propietat d’un rei que perdia la corona, el de França, una propietat cedida per un altre rei, sempre sense tenir en compte la voluntat dels qui hi habitaven. Terra catalana cedida il·legalment perquè, com és sabut, el títol de rei d’Espanya encara no existia i el sobirà, en tant que comte de Barcelona, restava obligat a consultar amb les corts catalanes qualsevol cessió de territori, cosa que no va fer mai. Per això els instruments jurídics que van certificar aquell repartiment, el tractat de París i el tractat dels Pirineus, van escamotejar la legalitat. Per a acomplir aquell repartiment del botí, no tenien cap més manera que fer veure que les obligacions legals no existien. Però això deixava molt coix l’argument.
Tornem al dòmino. França naix el 1789. Espanya –deixem-ho així– naix el 1808, precisament contra França. Catalunya, la idea que Catalunya és una nació i pot aspirar a ser una altra peça d’aquell dòmino de què parlàvem, arribarà bastant més tard. De manera que durant ben bé un segle, just quan la moderna idea de “nació” s’obria pas i es feia atractiva, els catalans de banda i banda de la ratlla no teníem cap més alternativa que pensar-nos com a “espanyols” o com a “francesos”. Perquè ningú no havia pensat encara que ens podíem pensar, nosaltres mateixos i nosaltres sols, com a catalans, com a nació. Ens vam acostumar, a banda i banda, a pensar-nos com una cosa que no érem, simplement perquè era l’única que, aparentment, teníem a l’abast.
Verdaguer ens va pensar primer que ningú i ens va pensar com uns de sols a banda i banda. Però, dissortadament, allò va ser un miratge i, fins el 2017, el nou nacionalisme català s’afirmà més com un regionalisme espanyol, com un moviment polític dins Espanya, que no pas com un nacionalisme, en el sentit propi del terme. Sobretot a partir de la instrumentalització “autonòmica” en la Mancomunitat i les posteriors Generalitats. I això arriba fins a l’extrem irracional d’acceptar que Espanya ens diga a nosaltres què és Catalunya i què no ho és, un cas únic al món. Mequinensa, posaré sols un exemple, era oficialment part del Principat el 1810, però ara ens diuen que no ho és i la majoria de la població ho accepta. És sorprenent, per tant, com fins i tot molts independentistes es comporten mentalment com a espanyols quan accepten de manera acrítica el marc mental que ens imposen de fora estant.
Però la regla la trenca el pecat original i això és molt important d’entendre a les envistes de la reunió, avui, entre Pedro Sánchez i Emmanuel Macron, que en definitiva no són sinó els dos continuadors del repartiment històric, de l’esquarterament, del nostre país. I cal entendre, per tant, que això que alguns anomenen de manera insensata “els catalans de França” són la prova precisament de què som –i dic insensata perquè, seguint aquesta lògica absurda, nosaltres seríem “els catalans d’Espanya”.
En el context en què vivim, avui els catalans del nord són la prova irrefutable que nosaltres no som espanyols. Ho diré més precisament encara: els catalans del nord són la prova que ser català no equival necessàriament i obligatòriament a ser espanyol. I els del sud a l’inrevés, sem pas francesos. Políticament parlant, a causa que el regionalisme on s’ha fet fort i ignorant de la resta del país és al sud, la història ha convertit els nord-catalans en la prova perfecta que els catalans som una cosa per nosaltres mateixos. Una nació que vol fer tombar també la seua peça d’aquell dòmino que començà a París amb la revolució. Recordeu-ho avui a Montjuïc, perquè pensar-nos nosaltres sols és el primer esglaó que qualsevol nació ha de pujar per poder ser lliure.
PS. La història rocambolesca i surrealista sobre com es van repartir les fronteres la vaig explicar ahir en aquesta Pissarreta que, d’alguna manera, completa aquest editorial. Durant el dia, seguiu tota l’actualitat de la cimera i la protesta a vilaweb.cat.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent.
