Ni és un viatge ni anem cap a Ítaca

Cada vegada tinc més clar que això nostre no és un viatge cap a Ítaca. El camí certament és llarg, sobretot perquè ens entossudim a fer marrada i passar per indrets que els nostres predecessors ja van visitar abans que nosaltres, amb la mateixa manca d’èxit i idèntic maltractament. Accepto igualment que, com que van passant dies i anys, no ens manquen aventures i coneixences. Inevitablement. En algun cas, ben balderes, també us ho diré.

És una llàstima, perquè la cançó de Lluís Llach és preciosa i a tots ens agrada cantar-la i treure l’utòpic que portem dins. A més, les metàfores marineres acostumen a ser lluïdes, com bé sabia Artur Mas, que fins i tot va instal·lar una roda de timó al seu despatx. Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra. Massa lírica. Us imagineu els llibres d’història? “Els catalans van salpar fa poc més de tres-cents anys i ara han arribat a port, a l’Ítaca somniada.” Hauria fet patxoca, però no.

Això nostre és una lluita, un combat, una guerra. Ho era fa tres-cents anys i ho continua essent ara. Com que el món ha evolucionat, i la cosa hispànica no ha tingut més remei que fer-ho també, sovint a contracor, les condicions són unes altres, però l’esperit és el mateix. Els canons de Montjuïc ja no bombarden Barcelona cada cinquanta anys com recomanava Espartero, però els militars espanyols continuen apuntant-nos. Carles Puigdemont no acabarà com Lluís Companys, perquè va néixer vuitanta anys més tard, però l’odi i les ganes són les mateixes.

Si Espanya fos un país més civilitzat, una democràcia com la britànica o la canadenca, podríem parlar de partida d’escacs i discutir si ens convé més un gambit de dama o una defensa siciliana. Però no. A principi del segle XIX, Espanya encara era un imperi. Va anar perdent les colònies una a una i mai no va negociar cap independència. Amb Catalunya, que a més a més no considera una colònia sinó una part del propi cos (sic), l’interès d’Espanya per les taules de diàleg és equivalent al del jutge Aguirre per escatir el paper del CNI amb l’imam es-Satti. Zero.

Sense ser expert militar, ara mateix, a un costat del camp de batalla, o del tauler d’escacs si Espanya fos un país prou civilitzat per a admetre referèndums d’autodeterminació, jo hi veig el següent: l’exèrcit, la Guàrdia Civil, la policia “nacional”, els jutges, les empreses de l’Íbex-35 i les del BOE, la banca, els bisbes, els partits polítics, els grans mitjans de comunicació, el CNI amb els seus fons reservats, la Borbonalla i Joaquín Sabina. Tots en perfecte estat de revista i disposats a “morir matando”.

A l’altre costat, hi veig l’ANC i Òmnium, amb les seves casuístiques particulars, la CUP, Junts i Esquerra, més preocupades pel foc amic que l’enemic, amb els dirigents empresonats o a l’exili, quatre diaris digitals, un bon grapat d’entitats i organitzacions benintencionades, alguns aliats internacionals, individuals, i la gent, la famosa gent, amb la seva força mobilitzadora i la seva resiliència. La covid-19 fa difícil de saber en quin estat es troben aquesta força mobilitzadora i aquesta resiliència, però és evident que ara mateix l’arma principal està desactivada.

Vist el panorama, tenint en compte aquest (des)equilibri de forces, que perdem temps i energia acusant i demanant la dimissió d’un polític no professional com Josep Costa, combatiu i clarament allunyat de posicions identitàries, per haver-se connectat telemàticament a una reunió com a convidat, em sembla una gran irresponsabilitat, un insult als qui vivim al marge de la lògica dels partits, i una mostra massa evident que si això fos un viatge a Ítaca, hauríem perdut la brúixola, i si això és una guerra, que ho és, ens confonem, i molt, d’enemic.